Opinió

Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura

Vull començar parlant del vincle que tinc amb el seu autor. Som amics, ens trobem de tant en tant en un bar, sempre el mateix, esmorzem, bé, jo esmorzo, ell pren un cafè i parlem. Ell es manté prim i jo tinc un cos no normatiu que el meu net número 3 diu sense embuts: tu, avi, estàs gordu. En Jordi, com tothom, és moltes coses, entre elles biòleg, professor i investigador i, sobretot, és el company de la Rosa -una de les dones d’aquest país de qui més ha après sobre l’educació de les primeres edats. Hem conversat centenars de vegades, gairebé sempre estem d’acord però quan discrepem és meravellós el que arribo a aprendre- i el pare d’en Pau, de l’Anna i d’en Ferran, exalumnes meus. Me’ls van confiar fa molts anys i jo vaig fer el que vaig poder per espatllar-los el mínim possible. Ah! I ara és avi per partida doble.

És una gran aportació a aquest debat tan actual sobre sexe, gènere, identitat, transsexualitat, drets, paritat…

D’aquest llibre n’havien parlat en algunes ocasions mentre preníem el cafè. Per tant, a mi no em va venir de sorpresa que l’acabés escrivint. Ell se’n moria de ganes i jo també.

És una gran aportació a aquest debat tan actual sobre sexe, gènere, identitat, transsexualitat, drets, paritat… i afegiu totes les paraules que us omplin el magí.

Voldria destacar unes quantes característiques. Primer de tot, és un llibre molt oportú, perquè aquest debat està entrant amb força al món escolar i convé saber de què estem parlant. Per tant, llegir-lo ens pot aclarir molts punts i comes sobretot als que naveguem per les aigües, sovint calmades, sovint tempestuoses d’aquesta realitat.

Segon punt que vull destacar: la seva aproximació a aquests món és des de la biologia. Ell mateix diu a la contraportada que sembla que aquesta ciència ens faci por i, per evitar-la, deixa que prevalgui la  mirada del mestre, d’aquell que orienta però no pontifica.

El contingut està farcit de preguntes. Algunes ell mateix les respon, però sempre sense adoctrinar

Tercer element que el fa un llibre molt bo. Està escrit per un educador. Per tant: rigor i capacitat de fer-se entendre. El contingut està farcit de preguntes. Algunes ell mateix les respon, però sempre sense adoctrinar, sense deixar-les tancades a pany i clau excepte aquelles que la ciència ha contestat amb fets indiscutibles. La majoria, però, queden a l’aire i són una invitació a que el lector o la lectora es facin seva la qüestió, rumiïn i mirin de trobar-ne una resposta. Aquestes preguntes, sovint, són binàries, però hi ha moments que descobreixes algunes escletxes que et recorden la complexitat del tema que en Jordi vol tractar.

També és d’agrair que els capítols siguin curts, que sovint comencen amb un interrogant que es va responent -o no- i que enllaça amb altres qüestions d’una gran actualitat com és ara el tema de les violacions, de les manades o de les diferents maneres de viure la maternitat i la paternitat.

També són molt importants les aportacions que fa des d’una perspectiva històrica i com en algunes ocasions hi treu el nas l’ètica, aquella ètica que ens fa una pregunta semblant a aquesta: podem fer tot el que podem fer?

Som fills de la biologia i de la cultura, però el que és bo saber i poder-hi reflexionar és com aquestes dues realitats es fonen però no es confonen

Ens fa memòria d’una antiga afirmació: que som fills de la biologia i de la cultura, però el que és bo saber i poder-hi reflexionar és com aquestes dues realitats es fonen però no es confonen.

De fet, tot es pot resumir en un punt que en Jordi detalla al final: “La biologia no és enemiga de la igualtat; la biologia pot ser, precisament, una eina al servei de la igualtat”.

Un cop plantejat tots aquests jocs de miralls la feina és saber quines imatges ens serveixen per construir la nostra humanitat al servei de la bondat i de la intel·ligència i quines hem de mirar d’evitar.

Seria bo poder convertir el contingut del llibre en una mena de seminari. Mestres reunits debatent els capítols d’aquest llibre que en Jordi acaba dedicant a en Miquel i a la Bruna. I qui és aquest Miquel i aquesta Bruna? El seu net i la seva neta que, com confia l’avi, hauran de trobar-se en un món lliure i aprofitar l’herència que els deixen i convertir-la en noves oportunitats d‘humanització perquè res comença en un mateix i res acaba tampoc.

Aquest és el repte.