Autor: Jaume Cela

De tant en tant sento gent que es queixa de la joventut. Que si tot el dia estan pendents del físic, que sempre amb els mòbils a les mans -els adults no, que sempre anem llegint la Yourcenar, en Semprún o la poesia de Feliu Formosa-, que si no s’aixequen per cedir els llocs a l’autobús -a  mi sí que se m’aixequen, fins i tot n’hi ha que no seuen als llocs reservats per a la gent com jo-, que si corren com bojos amb patinets, bicicletes…- que si naps, que si cols i tot negatiu, com deia aquell entrenador…

Tinc davant meu les notes que corresponen a les pràctiques del curs 1975-76 i de Pedagogia I firmades per en José Antonio. Dos notables, no està malament. No recordo si el curs 76-77 vaig tenir-lo també a Pedagogia II. Crec que sí. La nota va ser un 9. Sempre he defensat que vaig ser una persona molt afortunada en la meva formació inicial a l’Escola de Mestres de Sant Cugat, abans que es convertís en Facultat de Ciències de l’Educació. Els responsables d’aquesta formació coneixien els tres costats del triangle educatiu: la matèria que havien d’ensenyar, les competències professionals que ha…

Llegeixo en una entrevista a l’actriu Kate Winslet que quan tenia 14 anys un professor de teatre va venir a dir-li que aprengués a acceptar que hauria de conformar-se amb ser l’amiga grassoneta de la protagonista. D’aquest professor no podem dir que tingués una mirada profètica perquè la Winslet és una de les actrius més valuoses del panorama internacional. Ha obtingut un Óscar, sis nominacions, cinc Globus d’Or, un parell de Baftes, quatre del Sindicats d’Intèrprets… I papers rellevants a pel·lícules com “Sentit i sensibilitat”, “Revolutionary Road”, “Titànic”, “El lector”, “Hamlet”, “Jocs secrets”… I ho deixo aquí. Aquesta tendència visionària…

Fa uns quants anys, alguns centres educatius catalans, sobretot instituts, es van veure sacsejats per una notícia sorprenent: aquell home que es deia Enric Marco que havia vingut a explicar-los la part de la seva vida que va passar en un camp de concentració alemany, el camp de Flossenbürg, era un impostor. No era un supervivent dels camps de concentració i d’extermini que el règim criminal de Hitler va anar escampant per diferents llocs d’Europa, però ho explicava tan bé que convencia tothom. O gairebé. Segons m’han dit professors i professores que conec i que van convidar en Marco a…

Estic a l’estació de Vic esperant el tren que m’ha de portar a Barcelona. Un noi se m’acosta i em pregunta amb el mòbil a la mà no sé ben bé què dels horaris. I acabem rient: amb la RENFE, però, no se sap mai. Li pregunto quants anys té: Disset, respon. Com el meu net. També alt com ell i prim, parents d’en Bufa. Ell em demana quants anys tinc jo. Setanta-cinc acabats de fer, dic, i ell riu i m’enganya: no ho sembla. Què estudies? Continuo amb l’interrogatori. Segon de batxillerat. El social. I com et va? Molts…

“Anem, que venen els picoletos”. Era la frase que podia interrompre les classes a l’escola del Castell de les Quatre Torres, del barri del Camp de la Bota. Gent del barri i mestres, sovint amb un escolapi al davant, que conversava amb la policia que venia a destruir una barraca que s’havia edificat a la nit, miràvem d’evitar-ho. Si tenia sostre per llei havien d’aturar els pics demolidors. A la Barcelona dels anys seixanta i setanta hi havia barris que es feien i es desfeien. Fer era molt complicat, desfer costava ben poc. Barris que tenien diferents orígens, però que…

Estimada Maria Josep, La Desconeguda mira d’endur-se moltes coses. El cos, per exemple. Però poca cosa més, tot i que el cos és prou important per allò de la carícia. Sempre m’ha agradat més acaronar alguna cosa consistent que l’aire. Ara t’acaronaria les mans. Estic en deute amb tu. Amb tu i amb en Maduell, en Jordi. Quan vaig entrar a formar part de l’executiva de Rosa Sensat no sabia pas on em fotia. Quins embolics! Que si la Fundació Artur Martorell! Que si AAPSA o alguna cosa semblant! Que si els serveis! Que si el moviment! Que si la…

Estimada Maria Josep, La Desconeguda mira d’endur-se moltes coses. El cos, per exemple. Però poca cosa més, tot i que el cos és prou important per allò de la carícia. Sempre m’ha agradat més acaronar alguna cosa consistent que l’aire. Ara t’acaronaria les mans. Estic en deute amb tu. Amb tu i amb en Maduell, en Jordi. Quan vaig entrar a formar part de l’executiva de Rosa Sensat no sabia pas on em fotia. Quins embolics! Que si la Fundació Artur Martorell! Que si AAPSA o alguna cosa semblant! Que si els serveis! Que si el moviment! Que si la…

Alguns centres educatius acomiaden els seus i les seves alumnes escrivint-los una carta. És una bella manera de fer un punt i seguit, no pas un punt final. És una manera de deixar testimoni per escrit d’allò que viu dins nostre i en un moment emocionalment intens. En donar-se al final d’una etapa hi apareix una mena de nostàlgia abans de la nostàlgia més definitiva, perquè expressa sentiments que per les acceleracions  del curs de la vida no s’han acabat d’expressar, però segur que s’han viscut. M’ha arribat una d’aquestes cartes d’una escola d’educació especial. De l’escola en direm S…

Alguns centres educatius acomiaden els seus i les seves alumnes escrivint-los una carta. És una bella manera de fer un punt i seguit, no pas un punt final. És una manera de deixar testimoni per escrit d’allò que viu dins nostre i en un moment emocionalment intens. En donar-se al final d’una etapa hi apareix una mena de nostàlgia abans de la nostàlgia més definitiva, perquè expressa sentiments que per les acceleracions  del curs de la vida no s’han acabat d’expressar, però segur que s’han viscut. M’ha arribat una d’aquestes cartes d’una escola d’educació especial. De l’escola en direm S…