Opinió

Quan les cançons de casa no sonen a l’aula. Per una educació antiracista

És el títol d’un llibre de lectura imprescindible -i remarco l’adjectiu- publicat a Eumo i escrit per Marta Comas i Alfons Espinosa de qui tinc la sort de gaudir de la seva amistat i conèixer les seves trajectòries professionals.

Què pretenen la Marta i l’Alfons amb el fet d’haver escrit aquest llibre? Intento respondre la pregunta.

Primer de tot, evitar els casos semblants al que explica en Pedro. Us resumeixo qui és en Pedro. Quan va néixer, els de casa seva li tenien preparada una guitarra per lligar-lo de manera incontestable al do del flamenc. El flamenc era part del seu llinatge, sang i cor i estómac i cervell. Veu i mans i dits i peus. Quan arriba a l’escola reconeix que s’hi va trobar molt bé, acollit, estimat pels seus mestres, però li semblava que ningú sabia qui era perquè la seva guitarra i tot el que simbolitzava eren absents a l’escola. El seu mestre de música li va ensenyar moltes coses, però no va fer visible aquest món que en Pedro portava dins seu, que era ell en la mesura que assumim aquest món. I acaba dient que ell agraeix moltes coses a l’escola, però confessa que és qui és malgrat l’escola. Una brillant paradoxa.

Crec que el principal motiu de l’existència d’aquest llibre és tenir present que tots els nois i noies, nens i nenes que viuen i conviuen a les nostres escoles rebin l’acceptació de la seva aportació cultural a l’aula i a la nostra societat. L’escola és la segona institució d’acollida i estima i mostra i acompanya i orienta i acarona i estima i… Però encara deixa a les portes alguns elements constitutius de les cultures que porten els nois i noies, els nens i les nenes.

Crec que el principal motiu de l’existència d’aquest llibre és tenir present que tots els nois i noies, nens i nenes que viuen i conviuen a les nostres escoles rebin l’acceptació de la seva aportació cultural a l’aula

El segon motiu és donar espai a altres veus. I aquest objectiu, si pensem en algun possible horitzó dominat per segons quines visions polítiques que potencien la segregació, és de primer ordre. Cal fer alguna cosa perquè no fer res, com s’assegura en el llibre, significa perpetuar les desigualtats socials origen de moltes de les dificultats que s’afronten des de cada centre educatiu i des de cada aula. Però fer alguna cosa no vol dir fer qualsevol cosa i aquest llibre ens ajuda a decidir què és el que podem i el que no podem fer.

Convoca veus de diferents àmbits que ens ajuden a situar-nos i a resituar-nos, a mirar-nos des dels ulls dels altres i a treballar perquè la diversitat es converteixi en una nova font de desigualtats.

Sabem que el més important és allò que es belluga entre els marges de les institucions com passa amb l’ull cec dels retrovisors dels cotxes. Ens cal anar reduint aquests ulls cecs a través de la conversa i del coneixement i ens cal fer-ho de manera individual i de manera col·lectiva. No oblidem que el jo i el tu són els primers esglaons per arribar al nosaltres.

Ens cal una escola que sàpiga que cada nen i cada nena és una singularitat, un ésser únic inscrit en un món cultural molt divers

I encara un altre element que cal destacar: la conversa constant entre casa i escola. Ens cal potenciar encara més les xarxes de relació entre aquestes dues institucions d’acollida i afegir-hi el món del lleure. És fonamental que aquests tres pilars remin en la mateixa direcció i adrecin la seva feina a promoure la igualtat d’oportunitats.

El llibre concreta les seves intencions en un decàleg per una pedagogía compomesa amb la diversitat. Aquest decàleg és especialment il·lustratiu perquè ens permet situar-nos de manera individual i col·lectiva i veure on som i com podem continuar avançant.

El punt número deu és especialment rellevant. Diu això: “El repte de co-construir una cultura comuna”.

Ens cal una escola que sàpiga que cada nen i cada nena és una singularitat, un ésser únic inscrit en un món cultural molt divers, que posseeix un seguit de drets que els adults hem de garantir-ne el seu exercici.

Un d’aquests drets és fer visible el nom i el cognom, l’origen i la cultura… Fer visible, en resum, les seves cançons.