Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un dels meus primers articles per a El Diario de la Educación feia referència a com, des de l’organització de cursos i congressos, en nombroses ocasions es recorre a persones amb molts seguidors en lloc de comptar amb veus expertes en les matèries a tractar. És cert que qualsevol jornada o formació necessita assistents, ja que sense públic difícilment tirarien endavant, però cal plantejar-se molt seriosament fins a quin punt és ètic aconseguir-ho a qualsevol preu.
En aquest sentit, i seguint la línia de l’estiu passat, en què repassàvem el que va passar al voltant del sharenting, aquesta etapa estival ha tingut tres protagonistes indiscutibles. I no, no són ni l’hamburguesa, ni el ciclista ni la jove japonesa gravada sense el consentiment; són els mal anomenats “creadors de contingut” que hi ha darrere d’aquestes tres notícies. I ho poso entre cometes perquè costa trobar l’etiqueta adequada: potser “personatges de xarxes socials” sigui més descriptiu (entenent “personatge” com la imatge o la representació que algú decideix projectar i oferir), per no recórrer a altres qualificatius que deixo al lliure criteri de qui em llegeixi, dins del necessari respecte per no rebaixar-nos a la seva altura.
L’hamburguesa
L’estiu començava amb la campanya publicitària d’una coneguda cadena de menjar ràpid. L’empresa va decidir contractar determinats influencers, incloent-hi un sobradament conegut per les seves contínues faltes de respecte envers les dones, comentaris de pèssim gust i sortides de to sistemàtiques.
No només va grinyolar la col·laboració des del primer minut, sinó que la marca va tenir la “desgràcia” (previsible per a qualsevol amb dos dits de front) que, just en arrencar la promoció, el personatge va deixar anar una més de les seves perles. La indignació es va viralitzar i l’empresa va decidir cancel·lar la campanya. Cal reconèixer que l’al·ludit va estar lúcid en declarar: “Ja sabien on s’estaven ficant”. I, efectivament, ho sabien.
La protagonista involuntària
Avançava l’estiu entre anades i vingudes, amb una menció especial a l’eclipsi i a tota la desinformació que va girar al seu voltant, quan assistim al vergonyós vídeo d’un espanyol al Japó. Un clàssic “nen de pare”, com dèiem en els meus temps mossos, que, juntament amb els seus “amiguets”, es dedicava a assetjar una dona japonesa indisposada, parlant-li en una llengua que ella no comprenia i deixant anar autèntiques barbaritats.
Després de la repercussió del vídeo, es va comprovar que no era un fet aïllat: el seu canal acumulava hores de contingut masclista, xenòfob i intimidatori, que ell mateix defineix com a “humor negre per a homes”. Una categoria autoimposada i en què, afortunadament, un gran nombre d’homes no es veuen representats, encara que d’altres sí (no oblidem els números del canal).
El ciclista
No havien passat ni vint-i-quatre hores quan una “creadora de contingut”, contractada per cobrir un dels esdeveniments esportius més importants del nostre país, va decidir que era una idea brillant entrevistar el líder provisional de la carrera preguntant-li per què hiperventilava cada vegada que la veia, entre altres banalitats que no tenien res a veure amb el ciclisme ni amb el rigor professional.
Arran d’aquest últim episodi, les xarxes es van incendiar, com en els casos anteriors, criticant aquesta situació, jo mateixa ho vaig fer, però no vull deixar d’esmentar la reflexió d’una usuària que, sense alegrar-se en absolut de l’incòmode moment viscut pel ciclista, recordava que les dones esportistes (i les no esportistes) porten dècades fora de lloc en rodes de premsa, entrevistes o únicament quan s’hi refereixen.
Com era d’esperar, no va trigar a formar-se un cor de senyors responent ràpidament per dir-li que això no era així (per això no enllaço el tuit, per evitar més repercussió negativa). No obstant això, resulta una perspectiva imprescindible sobre la qual reflexionar: visibilitza un doble tret històric i demostra com la manca de professionalitat i el masclisme mediàtic s’han normalitzat durant anys quan les destinatàries eren elles.
Arribats a aquest punt, no em puc deixar de fer algunes preguntes:
Per què es contracta aquests personatges?
No sóc ximple, òbviament és per diners i per números. Per mètriques d’engagement, visualitzacions i impactes ràpids. Què es pot fer sobre això? Com em preguntava en aquests articles inicials sobre congressos i cursos, de qui és la culpa? En els casos de l’hamburguesa i del ciclista ho tinc clar: la responsabilitat principal és de qui els contracta. La cadena d’hamburgueses va recular; des de La Vuelta ja s’ha indicat que se seguirà comptant amb la influencer, encara que sembla que li han fet “una estirada d’orelles”. Tant de bo les dues organitzacions reflexionessin seriosament sobre els criteris que guien les seves decisions de comunicació. Però no passarà o, més aviat, ja en tenen molt clars.
Per què es permet que determinats discursos campin a plaer a les xarxes?
Sabem de sobres que l’algorisme premia la polarització i el conflicte: mentre l’escàndol generi tràfic, la maquinària continua funcionant. Entenc perfectament que regular aquest tipus de continguts és com posar portes al camp, més encara quan les mateixes plataformes acostumen a fer com si sentís ploure a les denúncies de la comunitat d’usuaris.
Però el que no podem assumir amb resignació és l’absoluta impunitat digital. Fora de les pantalles, i fins i tot dins de l’àmbit artístic o mediàtic tradicional, determinades declaracions tenen recorregut legal, conseqüències penals i retret institucional immediat. A l’entorn digital, en canvi, sembla regir la llei de la selva. És que cert tipus de continguts no són una flagrant apologia de la violència? No inciten directament a l’odi, l’assetjament i l’agressió cap a determinats col·lectius? No tot hauria de valer per “farmejar aura”.
Acaba de veure la llum una nova guia contra l’assetjament i el ciberassetjament. Tota iniciativa suma i qualsevol eina preventiva i formativa és més que benvinguda. Però, de què serveixen aquestes guies si, en sortir de l’aula i desbloquejar el telèfon, el sistema permet, prioritza, aplaudeix i monetitza diàriament aquest tipus de comportaments sense conseqüències reals?
Sense ofici però amb molt de benefici
La realitat és que aquests tres casos només són la punta de l’iceberg. El que arriba a l’opinió pública generalista és la fracció mínima que es desborda quan l’escàndol és majúscul. Però sota la superfície queden milers de menors, adolescents i joves consumint de manera quotidiana discursos d’odi normalitzats, cosificació i una falta d’empatia alarmant. Personatges sense ofici però amb notable benefici, sostinguts per audiències acrítiques i finançats per marques que només miren la rendibilitat fins que la xafogor amenaça el seu compte de resultats.
S’ha parlat molt aquests mesos sobre “la caiguda dels influencers ” i la baixa del model. Permeteu-me que ho dubti, segueixo sent tan negativa com al meu darrer article abans de l’estiu. Mentre seguim premiant la notorietat buida per sobre del talent, el respecte i la professionalitat, el relleu estarà més que garantit. Tenen corda per a estona.
No tirem balons fora
Com deia, posar portes al camp digital és una tasca titànica i complexa, però no per això ho hem de deixar d’intentar. Hem d’afrontar-la des de tots els fronts de manera coordinada: a nivell legislatiu, polític, social, familiar i, per descomptat, a nivell educatiu. De ben poc serveix actuar en parcel·les aïllades, hauria de tractar-se d’una acció conjunta perquè puguem començar a veure algun tipus de canvi significatiu.
Sincerament, crec que no ens ho estem prenent prou de debò. Només posem el crit al cel quan algun d’aquests casos es fa viral i sobrepassa les fronteres de les xarxes socials, però, en realitat, això és el pa nostre de cada dia i no passa res. No se’n fa res. I després, de cop i volta, ens sorprenem.
