Anàlisi

Intel·ligència artificial: el que Silicon Valley no veu ni entén

Poques persones dubten ja del potencial que té la intel·ligència artificial (IA) per millorar processos, accelerar decisions o aportar solucions tècniques en àmbits clau com l’energia, la salut o l’agricultura. Se la presenta com una eina imprescindible per enfrontar els grans desafiaments del segle XXI. I és cert, ja que ben orientada, la IA pot ser útil per optimitzar xarxes elèctriques, reduir el rebuig alimentari o anticipar crisis hídriques.

Però aquest relat, centrat en l’eficiència i la innovació, omet qüestions estructurals que rara vegada s’aborden amb el mateix entusiasme. Quin impacte té aquesta tecnologia sobre la cohesió social? Com altera l’equilibri del poder global? Quins costos energètics implica el seu desplegament massiu? Quins efectes té sobre la distribució de la riquesa o el control de la informació?

La IA no flota en l’aire. S’insereix en una arquitectura econòmica que produeix desigualtats, en un sistema energètic intensiu i inequitativament distribuït, i en una societat on milions de persones encara no tenen accés a aigua potable, alimentació o habitatge digne. Per això urgeix mirar més enllà del mite tècnic i preguntar-se pels entorns que condicionen el seu impacte real.

Poder, control i cohesió social

La intel·ligència artificial concentra poder. No només econòmic —grans plataformes que monopolitzen dades, talent i infraestructures—, sinó també simbòlic i especialment polític. Qui domina els algoritmes decideix què es mostra, què s’oculta i com s’interpreta la realitat. No és casual que governs i corporacions competeixin per desenvolupar els seus propis models de llenguatge o controlar la cadena de valor dels xips.

Segons CB Insights (2023), el 70% del finançament global en IA està concentrat en menys de deu empreses. Aquesta acumulació de capital i capacitat tècnica genera una nova asimetria, tant entre països com entre classes socials.

Ja ho va advertir el 1950 Norbert Wiener, pare de la cibernètica: “El principal perill de les màquines no és que es rebel·lin contra nosaltres, sinó que ens obeeixin”. Que obeeixin cegament als interessos dominants, sense passar per filtres ètics o democràtics. L’ús creixent de la IA en vigilància, màrqueting polític o predicció de comportaments planteja dubtes seriosos sobre el futur del pluralisme, la privacitat i la qualitat democràtica.

A més, entrenar i operar sistemes avançats d’IA requereix enormes quantitats d’energia. Per exemple, entrenar GPT-3 —model anterior a GPT-4— va consumir 1.287 MWh, l’equivalent al consum anual d’unes 120 llars estatunidenques. I això sense comptar la despesa energètica d’operar, emmagatzemar i connectar aquests sistemes en xarxa a escala global.

El desenvolupament de xips i centres de dades exigeix materials com liti, coure o terres rares. La paradoxa és evident, ja que la IA es presenta com a aliada contra el canvi climàtic, però si no es gestiona amb criteris de sostenibilitat, pot agreujar els mateixos problemes que promet resoldre.

Riquesa, treball i desigualtat: la vida real continua sent analògica

L’automatització impulsada per la IA no només afecta tasques repetitives. Comença a substituir funcions cognitives, creatives i professionals. Enginyers, programadors, planificadors també es poden veure afectats. Mentre alguns sectors veuen millores de productivitat, d’altres pateixen pèrdua d’estabilitat o precarització encoberta.

I els beneficis econòmics derivats d’aquesta tecnologia tendeixen a concentrar-se en molt poques mans. Si no hi ha una redistribució activa —a través d’impostos, regulació o inversió pública— la desigualtat s’intensificarà, juntament amb el malestar social i el ressentiment polític.

Mentrestant, més d’un terç de la humanitat queda al marge. El 37% de la població mundial encara no té accés a internet, segons la Unió Internacional de Telecomunicacions. La revolució digital no és per a tothom.

No podem menjar dades, ni beure algoritmes, ni dormir sota un servidor. La IA no reemplaça l’accés a béns bàsics com aigua, aliments, energia o habitatge. I si no s’orienta a resoldre aquests problemes, corre el risc de convertir-se en un miracle tecnocràtic que desvia l’atenció de l’urgent.

L’humanista Erasme de Rotterdam va escriure: “No naixem per a nosaltres sols… la nostra naturalesa ens impulsa a amarar els altres”. Una tecnologia sense aquesta mirada, sense orientació cap al bé comú, només aprofundeix l’aïllament i la indiferència.

Una agenda amb rostre humà

Necessitem un debat més ampli, més incòmode i polític. Un que no es limiti als beneficis tècnics ni a la carrera per innovar, sinó que enfronti les preguntes essencials: per a què es desplega la IA?, qui decideix?, ¿a costa de què?, amb quines conseqüències?

Isaac Asimov ho va dir sense embuts: “La ciència acumula coneixement més ràpid del que la societat acumula saviesa”. No n’hi ha prou amb fer més coses, més ràpid. Cal decidir per a què i per a qui. La IA pot ser útil, però només si se subordina a una agenda pública, social i democràtica. En cas contrari, serà un altre vector més d’acumulació i control en mans dels qui ja dominen el sistema.

Paradoxalment, una IA ben orientada també podria ajudar a posar sensatesa en decisions públiques que avui estan dominades per l’impuls i l’oportunisme. Des de la guerra comercial amb aranzels que ressusciten lògiques del segle XX —com les plantejades per Trump— fins a la gestió de cadenes de subministrament globals, els algoritmes podrien ser, en mans adequades, aliats per pensar amb més racionalitat i perspectiva. Però per això, primer es necessita saber i decidir què s’entén per “mans adequades”.