Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa temps que se’ns intenta imposar la idea que la digitalització i la intel·ligència artificial a l’educació són inevitables i necessàries. Que oposar-s’hi és reaccionari, que “ha vingut per quedar-se”, que negar-ho és romandre ancorat al passat. Als qui ens hi oposem se’ns titlla de ludites, tecnòfobs o de nostàlgics d’una escola memorística i autoritària. Però quan es contrasta el relat amb l’evidència científica, queda clar que la realitat és molt diferent. La tecnologia no ha demostrat millorar els aprenentatges fonamentals dels alumnes, mentre els efectes adversos sobre la salut física, cognitiva, emocional i social estan àmpliament documentats.
Múltiples estudis de psicologia del desenvolupament, neurociència cognitiva, sociologia, pediatria o salut pública coincideixen: l’ús intensiu de pantalles empobreix l’atenció sostinguda, la memòria, la comprensió lectora i la tolerància a la frustració entre d’altres. Els infants i adolescents mostren una menor capacitat per concentrar-se en tasques llargues i una dependència creixent d’estímuls immediats. L’ansietat, els trastorns del son i l’estrès augmenten de manera significativa i la miopia infantil de manera alarmant, associada a la combinació d’exposició prolongada a pantalles i falta de temps a l’aire lliure. Però sorprenentment –o no tant- malgrat la sòlida evidència científica, es continua promovent la digitalització com a progrés pedagògic.
I és que les conseqüències van més enllà de la cognició. Les relacions socials dels joves es debiliten, amb menys interacció cara a cara, experimenten dificultats per interpretar emocions i augmenta el ciberassetjament, que no s’atura amb els murs dels centres educatius sinó que es perllonga 24/7 i té un impacte psicològic constant. Mentrestant, els referents culturals s’han desplaçat cap a youtubers, streamers i influencers, que glorifiquen l’èxit ràpid o la vanaglòria de la ignorància i un efecte Dunning-Kruger galopant. Una cultura que reforça un relat neoliberal persistent en què tothom pot “triomfar” si així ho desitja -“voler és poder”-, que tothom pot ser influencer i monetitzar-ho o ser Elon Musk -nascut multimilionari- i que amaga les desigualtats socioeconòmiques i per tant d’oportunitats més grans de la història de la humanitat. Una cultura que l’escola, lluny de contrarestar, sovint reprodueix acríticament sota conceptualitzacions d’inclusivitat de base teòrica dubtosa i en tot cas mancades de recursos.
És aquí on apareixen els lobbies tecnològics, les fundacions i els seus gurus. Predicadors mercenaris que ocupen platós de televisió -com a suposats tertulians experts-, xarxes socials, venen llibres i fins i tot recorren els claustres pregonant l’evangeli tecnofílic: pantalles, IA, gamificació, pedagogies “innovadores”, etc. Xarlatans que s’omplen les butxaques amb teories amb poca o cap validesa ecològica ni aplicabilitat i amb molts danys colaterals tant cap als infants i adolescents com socials i ambientals.
I com es justifica tot això? Per exemple amb pedagogies conegudes, com Montessori, reinterpretades i totalment tergiversades. L’èmfasi original de Montessori en autonomia, manipulació concreta de materials i ritme personalitzat ha estat transformat en excusa per a un “aprenentatge digitalitzat” i buit de continguts, amb pantalles i IA substituint materials físics i interaccions humanes, fora de tot context i propòsit original. De la mateixa manera, la teoria de la “societat líquida” de Bauman, que descriu la fragilitat de les relacions i la incertesa de les estructures socials postmodernes, ha mutat fins a la paròdia al “be water, my friend” de Bruce Lee. S’ha reificat emprant la liquidesa en positiu –ser flexible, adaptar-se, fluir- per justificar entorns educatius virtuals i inestables, quan el pensament crític del sociòleg era precisament una alerta sobre la necessitat de solidesa i referents ferms per a la cohesió social i la reflexió personal. Un ús d’ornaments discursius buidats de tot contingut crític i transformats en pseudociència positivista per justificar qualsevol tipus d’”innovació”, la digitalització i l’ús de la IA a les aules.
Els polítics gestionen l’educació com una empresa. I seguint els paràmetres de qui hi aporta fons condicionats, no paren de sortir cursos de competències digitals i IA
On s’ha vist una escola sense llibres ni biblioteca? On els alumnes no llegeixen, sinó que desplacen el dit per un scroll infinit de fakes i bajanades? On no socialitzen cara a cara sinó a través de les pantalles. On tot és un joc i tot pot ser interpretable, per tant cadascú que construeixi el món com la seva fantasia personalitzada, amb les seves pròpies normes i veritats fins a topar amb la realitat d’un món cada vegada més hostil. Aquesta no és una escola innovadora, és una escola empobrida. I malgrat tot, hi ha professorat acrític que s’hi troba còmode, que ha substituït el debat raonat per likes a opinions prefabricades i fins i tot l’avaluació i el retorn per algoritmes.
Els polítics gestionen l’educació com una empresa. I seguint els paràmetres de qui hi aporta fons condicionats, no paren de sortir cursos de competències digitals i IA promoguts pel Departament i externalitzats a empreses privades que cobren per promoure el seu producte –tangible o intangible-. Formacions buides -assistir, certificar, oblidar- però que donen punts en una cursa fratricida entre companys de professió per veure qui té més competències absurdes que et faran escalar en la jerarquia educativa.
El professorat, mentrestant, es troba amb un panorama desgastant. La tecnologia no allibera temps: intensifica les tasques i en genera de noves, multiplica la burocràcia, etc. Hores dedicades a controlar distraccions, gestionar l’ús inapropiat dels dispositius, detectar plagi cada cop més sofisticat, redissenyar activitats contínuament i justificar processos invisibles. Per no parlar del fet que en no haver-hi llibres i haver d’anar canviant de centres i mòduls, ens hem convertit en creadors de contingut, en editorials amb potes.
Els docents i els alumnes paguem el preu de decisions polítiques i econòmiques que no es basen en cap evidència més que en la del benefici comercial i cultural propis. I mentre això passa, les fundacions i organismes que impulsen la digitalització actuen com a cobertura ideològica, recolzats per fons com els Next Generation EU, que han condicionat pràcticament tota la transformació educativa sense que hi hagués proves de benefici real i amb catifa vermella.
El professorat, mentrestant, es troba amb un panorama desgastant. La tecnologia no allibera temps: intensifica les tasques i en genera de noves
I que passa amb la IA? El discurs oficial afirma que “ha vingut per quedar-se”. Però ignora deliberadament el cost material i energètic que suposa, la seva dependència de centres de dades energívors, el consum d’aigua massiu, els recursos minerals crítics i la concentració de poder en poques empreses.
Tots els indicadors apunten a diversos colls d’ampolla, a un esclat de la bombolla digital i de la IA. És cada cop més evident que la IA no serà universal, ni barata ni democràtica, sinó restringida a aquells que la puguin mantenir. Educar als joves perquè deleguin el pensament en una eina que pot no estar disponible per a tothom no és preparació per al futur, és entrenament per la dependència i crear una nova bretxa. I és que contràriament a la creença popular, són les classes treballadores i els seus joves els qui, amb diferència, passen més hores davant de les pantalles. Una tendència a l’alienació respecte als altres de la que escoles i instituts s’han tornat còmplices i impulsors.
Perquè la tecnologia no és neutra i la IA no està pensada per a educar, sinó que més aviat es desenvolupa per a aplicacions militars, financeres o de vigilància, manipulació i control social. L’escola n’és un mercat residual, però mentre les grans corporacions s’hi enriqueixen, els alumnes aprenen a no pensar. Què els hi espera a generacions mutilades, alienades per xarxes socials addictives i esclavitzants, exposades a continguts brossa i buides d’esperit crític?
I és que els dispositius no baixen de preu. La promesa de tecnològica de la democratització educativa era falsa: l’escola digital és més cara, més fràgil i genera més desigualtats.
I malgrat tot, el Departament signa contractes amb Google. Els menors utilitzen eines de corporacions nord-americanes sense consentiment explícit. Qui s’hi nega, queda exclòs. I mentre això passa, els mateixos governs surten a anunciar que prohibiran les xarxes socials als menors de 16 anys. Un bon gest de cara a la galeria, però de que serveix prohibir el que l’escola normalitza? Com es controla? Els controls facials són manipulables i s’hi pot accedir des de DNPs d’altres països.
Sabem, per documents filtrats, que Zuckerberg i les GAFAM van establir com a objectiu “enganxar” els adolescents, quelcom que han aconseguit, i nosaltres, des de l’escola, posem la xeringa. No ens enganyem parlant de que l’escola educa en un ús responsable, aquest ús no existeix i ni els adults en som capaços. Del que es tracta realment és de polítiques de harm reduction, d’espais de consum suposadament supervisats on s’intentaria minimitzar les conseqüències negatives.
El que exigeix la ciència és claredat i prudència. La recerca sobre el pensament crític és unànime: es construeix amb lectura sostinguda, escriptura sense ajudes externes, debat, temps lent, silenci, esforç cognitiu i coneixement integrat. Exactament el contrari que promou l’ecosistema digital, basat en estímuls immediats, respostes ràpides i externalització del raonament. Quan els alumnes deleguen constantment el resum, l’anàlisi o l’argumentació a dispositius i IA, no estan aprenent a pensar millor, estan aprenent a no pensar. Això no és una fallada individual, és una conseqüència directa del model educatiu que s’ha imposat.
La situació exigeix mesures clares. El principi de precaució ha de ser el far de qualsevol decisió educativa. Quan hi ha indicis de risc i no existeixen proves sòlides de benefici, l’ús de la tecnologia ha de reduir-se o retirar-se. Prioritzar la retirada de pantalles, recuperar materials físics, llibres compartits, lectura profunda, escriptura sostinguda i debat real és no només prudent sinó necessari. Qualsevol ús tecnològic restant ha de ser puntual, justificat i avaluat contínuament amb criteris clars de retirada si no aporta millores mesurables. La càrrega de la prova no ha de recaure en qui alerta dels riscos -tot i que aquesta ja és incommensurable en molts camps-, sinó en qui imposa la tecnologia.
La tecnologia no és neutra i l’eficiència que pot aportar en certs aspectes no és alliberadora sinó que en un context capitalista de creixement perpetu genera més càrrega –paradoxa de Jevons-. La innovació en el context actual no conté cap valor en si mateixa. Innovar no és fer coses diferents, és fer-les millor. Posar una pantalla on hi havia un llibre no és innovar: és substituir. I si el que es substitueix no és millor, no és progrés, és retrocés. Que una pràctica sigui nova no la fa bona ni millor, el que la valida és l’evidència i l’evidència és contrària a la digitalització massiva.
Sense coherència entre els principis que es proclamen i les estructures que els haurien de sostenir, les polítiques educatives queden reduïdes a retòrica institucional i en sobrecàrrega per als docents
Progressar no és confondre avenç tecnològic amb millora, digitalitzar una aula no és progressar si augmenta les bretxes, educar en l’ús de la IA tampoc és progrés si el que s’ensenya és a obeir-la. Progressar i innovar avui a l’educació, probablement sigui recuperar el silenci, el paper, el temps, la biblioteca, el debat cara a cara, la socialització, el raonament lent, l’atenció sostinguda, l’escriptura a mà, la lectura profunda, l’aula i els espais de socialització com patis o fins i tot sales de professors sense pantalles, l’error com a aprenentatge, l’avorriment creatiu, el quadern, la pissarra guixada, la mirada als ulls i a l’entorn, l’espera, el pensament crític genuí…
L’escola no pot garantir una digitalització responsable ni una inclusió efectiva si les condicions materials i les dinàmiques socials operen en sentit contrari. Quan es demana al sistema educatiu que compensi desigualtats generades per l’organització econòmica, cultural i tecnològica de la societat, se li estan atribuint funcions que excedeixen el seu abast.
Sense coherència entre els principis que es proclamen i les estructures que els haurien de sostenir, les polítiques educatives queden reduïdes a retòrica institucional i en sobrecàrrega per als docents amb capacitat i recursos limitats per exercir de contrapès en una responsabilitat que s’hauria de repartir amb famílies i comunitat.
No és una tracta d’una posició conservadora ni de resistència al progrés i la innovació per se, sinó a l’ontologia hegemònica que se’ls hi ha atribuït des del capitalisme neoliberal. Protegir el desenvolupament cognitiu, emocional i social dels infants i adolescents és prioritari. No es tracta de retornar al passat sinó de repensar i reconduir, de no sacrificar l’alumnat per un relat econòmic i ideològic que serveix més als interessos de fundacions, empreses i institucions que als de l’educació.
En resum, l’escola no pot ser un laboratori ni podem utilitzar els nostres infants i adolescents com a conillets d’índies sota uns axiomes reïficats d’innovació i progrés amb un marcat determinisme econòmic i tecnològic i sota el paraigua d’un oxímoron com el desenvolupament sostenible. És més, el component ecològic en si mateix és condició suficient per recular en la digitalització i la IA.
Ignorància, interès o irresponsabilitat? Tot alhora. És el que passa quan al timó hi ha una colla d’idiotés –ciutadans centrats en el seu propi interès en oposició al bé comú-.
