Entrevista

Ismael Palacín: “L’equitat reconeix que les persones tenen punts de partida desiguals i que sovint necessiten suports diferents”

La Fundació Bofill va néixer l’any 1969 amb l’objectiu de promoure la transformació i el canvi social, i des del 2009, va apostar per la millora educativa com a palanca per a la millora social. Quin és el motiu i què representa el canvi de nom a equitat.org?

El motiu neix de l’esperit fundacional. Els fundadors, l’any 69, van dir: cal una societat més pròspera i més democràtica i aquesta no es farà sense més oportunitats; és a dir, sense més igualtat i equitat per a tothom. Van dir que no seria una fundació assistencial, sinó que ajudaria a fer un canvi d’estructures, aportant idees, coneixement i iniciatives que ajudessin altres a fer aquests canvis.

Cada època ha llegit com s’ha de fer això i el 2009 hi va haver una reflexió. Fins llavors teníem quatre eixos: immigració, pobresa, governança i participació democràtica, i un petit eix d’educació. Però el 2009 es va dir que per fer aquest canvi cap a la societat del coneixement i garantir la lluita contra la pobresa, sobretot s’havien de garantir oportunitats educatives, no només ajudes socials a les persones. No era l’únic camí, però potser era el més confiable per aconseguir l’equitat i la prosperitat per a tothom.

Aquests anys hem viscut una revolució silenciosa, cada cop hi ha més nens que estudien i durant més anys i cada vegada hi ha més expectatives socials sobre l’educació. Esperem, no només que es facin ciutadans que sàpiguen llengua i matemàtiques i que tinguin consciència, sinó que tinguin valors, capacitat de cooperació, esperit crític, cultura democràtica, i esperem que l’educació sigui per a tothom, sense excepció. La diversitat abans era una anomalia i ara la diversitat és la normalitat. La fundació està centrada aquí i el primer salt va ser adoptar el símbol d’igual com a logo.

D’això en fa…?

Sis anys. Adoptar el símbol d’igual al logo és molt explícit, perquè reivindicar la igualtat ens recorda que totes les persones mereixem els mateixos drets, la mateixa consideració, la mateixa dignitat i el mateix respecte. La igualtat ens recorda que ningú és menys i, des d’ara, el que fem és acompanyar aquest símbol amb el concepte d’equitat. És com dir que la igualtat garanteix drets i l’equitat garanteix les oportunitats reals. L’equitat reconeix que les persones tenen punts de partida desiguals i que sovint necessiten suports diferents. La igualtat sense equitat, de fet, és una il·lusió.

A la fundació sempre hem fet molta recerca, capacitació de professionals, propostes, i hem parlat a les persones més expertes, més compromeses i més informades. Tenim centenars d’investigadors que col·laboren amb nosaltres, tècniques de municipis… Hem generat coneixement, hem après amb ells i hem fet propostes. La reflexió d’aquests últims anys ha estat que, ara que l’equitat està tan qüestionada i tan atacada, però ara que l’equitat és més necessària que mai, necessitem aprendre a parlar a la ciutadania, a sensibilitzar, a explicar de forma didàctica a tothom, no només als convençuts o als experts, aquests valors que compartim com a societat, perquè la gent és conscient que hem arribat al món civilitzat gràcies a conquestes que tenen molt a veure amb l’equitat. Amb el nom de Fundació Bofill és més difícil, perquè és un nom que no explica la cosa; en canvi, un nom que sigui deliberadament i explícitament allò que fem, que és equitat, és més fàcil d’identificar.

Nosaltres no podem renunciar a l’expertesa, el que hem d’aprendre és a traduir el que fem al llenguatge que parlen les famílies, altres professionals i tota aquella gent que sap que l’equitat és imprescindible. Podem ajudar a explicar què hauria de fer el nostre país perquè l’equitat fos real per a tothom i perquè estigués en el dia a dia, perquè no fos un somni. Cal explicar que la gran majoria de persones som on som perquè les generacions d’abans de nosaltres van aconseguir apujar els graons en termes d’equitat, i l’equitat és necessària, no és un luxe, no és un bon desig, no és una fal·làcia. I és molt concreta.

Per exemple?

Hem aconseguit reduir l’abandonament educatiu prematur, que era de més del 30% als anys 2000, abans havia arribat a un 50%, i ara estem al 14%. Un 14% és molt, però és molt millor que un 30%. I hem de passar d’un 14 a un 4 i potser a un 0. Tenim 97.000 joves a l’any que deixen d’estudiar i han de continuar estudiant, i això té a veure amb beques, suport precoç, orientació…

No canviarem el que fem, ho farem amb més intenció

Una gran part de l’èxit escolar no està a l’escola, a l’escola o a les matemàtiques, està en el suport de la teva família. O depèn del barri en què visquis, de les oportunitats educatives de la teva comunitat. Aquí entra tot el tema d’Educació 360. Per exemple, fer que la lectura estigui present a la teva comunitat i a la teva família, que vol dir capacitar els pares, donar-los suport, enriquir l’oferta dels barris. Això és molt concret, que visquis on visquis tinguis unes oportunitats culturals a la teva família i fora d’ella.

Dins dels programes que teniu, la lluita contra l’abandonament escolar i l’acompanyament a l’alumnat i les famílies és i serà un dels eixos?

El país no ha canviat, i els reptes educatius no han canviat. Cada any ho veiem amb l’Anuari. Per tant, les nostres propostes no canvien, a l’inrevés, això ho fem per fer el doble de bé allò que abans ja fèiem, i ho fem per involucrar-nos millor. Partim del convenciment que hi ha molta gent que sap que això és important i necessari, i hem de saber-li explicar i hem de saber-la implicar en algunes d’aquestes coses. Però els quatre eixos continuen sent: reduir l’abandonament escolar, reduir la segregació escolar, enriquir l’educació familiar i comunitària i la lectura, i lluitar per l’equitat digital. No canviarem el que fem, ho farem amb més intenció.

Dins dels programes que feu, que són molt diversos, un dels més coneguts és el Lecxit, que aposta per la millora lectora davant el fet que un de cada quatre infants acaba la primària sense saber llegir bé. Quin balanç en feu d’aquest programa?

La lectura és molt interessant per a nosaltres. Primer, perquè la lectura és imprescindible, no només és important per ser un adult funcional o per tenir una cultura o un enriquiment, sinó perquè és impossible tenir un èxit escolar sense comprensió lectora. No t’ensortiràs, ni en matemàtiques, ni en història, ni en ciències, si no entens el que llegeixes. Una part de la solució ve del Departament d’Educació, i hem demanat un pla sistemàtic de lectura a primària perquè això no passi, però una altra part de la comprensió lectora es desenvolupa sobretot en el suport de casa teva. Si tens pares lectors que dediquen cada dia una estona a llegir, que converteixen la lectura en una activitat positiva familiar, és més fàcil que adquireixis l’hàbit lector, i el Lecxit va partir de la idea de dir, ¿què fem amb totes les desenes de milers de nens i nenes que tenen una família fantàstica que li dona tot el que necessita, però que no li dona una cultura lectora?

 És impossible tenir un èxit escolar sense comprensió lectora

Vam fer una perspectiva en programes de tot el món, com fem sempre, i vam identificar en el món anglosaxó programes d’acompanyament de mentoria lectora. Penso que és un exemple extraordinari de com la societat s’implica en iniciatives positives. Vam dissenyar el programa, el vam provar en 30 centres per veure com funcionava i ara s’està fent a 300 llocs de Catalunya en 140 municipis. Cada setmana, més de 3.000 voluntaris estan fent una sessió amb un nen o una nena amb dificultats per llegir de quart, cinquè o sisè. Des de fa 12 anys. Amb la implicació d’ajuntaments i entitats de tot arreu. Això és extraordinari, no? Ho dic perquè estem en un moment social en què sembla que res funcioni, que la gent miri només per ella mateixa, que ens haguem tornat egoistes, i un programa com aquest és un exemple excel·lent.

Potser hi ha famílies que coneixen més el Lecxit que la Fundació Bofill.

És possible. En realitat, programes com el Lecxit o com Mentora ens van donar una pista en el canvi de nom perquè, vam dir: si fem un estudi sobre l’evolució de les dades de comprensió lectora i com treballar la lectoescriptura, ens llegeix molt poca gent, però quan no només fem això, sinó que, a més a més, generem un programa sobre acompanyar la comprensió i demanem la implicació ciutadana, doncs han sigut 16.000 o 17.000 voluntaris al llarg de tots aquests anys, i la gent s’implica, ho fa cada setmana, i en aquestes sessions de lectura amb els infants, la gent no només comparteix lectura, comparteix valors, socialització, cura, de manera que els nens i les nenes d’aquestes sessions no només entenen el que llegeixen, sinó que fan una cosa més important, generen un hàbit positiu, converteixen la lectura en una cosa estimada per ells, un hàbit autònom. Programes com aquests ens van fer pensar que quan sabem traduir l’informe expert en una proposta en què convides la gent, la gent s’afegeix. I si fem el mateix amb la institució?

Parlaves que una de les prioritats és la lluita contra segregació. Un exemple és la campanya ‘Aquí comença tot’ durant els períodes de portes obertes i prescripció escolar, a favor de triar una escola sense prejudicis dins del barri. S’ha de fer molta pedagogia amb algunes famílies, que poden dir que tenen dret a decidir on volen que estudiï el seu fill o la seva filla?

És un bon exemple. Nosaltres som molt bons analitzant les dades de la segregació a Catalunya i fent propostes polítiques, però ens vam adonar que amb una campanya en positiu, que diu que aquí comença tot, que diu que si és l’escola del teu barri aquí s’aprèn matemàtiques i llengua, però també democràcia, diversitat, implicació, resulta que quan parlàvem a les famílies i quan donàvem material a l’escola per parlar a les famílies, les persones responien. Les famílies anaven, s’informaven, es conscienciaven, inclús algunes famílies han pres l’opció voluntària de matricular-se col·lectivament en un centre que era considerat abans un centre molt segregat o un gueto.

Una lliçó que hem après és que potser la gent té confiança. Hi ha una crisi de confiança i quan parlem a la gent i la convidem a fer iniciatives positives i la informem, la gent confiem i, a més, som valents i coherents. No és cert que tothom sigui egoista i que el racisme, la por i el recel sigui el que domina. Potser tots tenim una llavor a dintre de desconfiança, de racisme i de recel, però també tenim ganes de confiar i de col·laborar quan ens parlen obertament i quan ens donen la informació.

Avui dia la informació és clau…

La història de la segregació a Catalunya és un exemple. En pocs anys, s’ha reduït dràsticament la segregació. Hi havia gent que ens deia que quan es comencés a barrejar l’alumnat en algunes escoles on hi havia molts pocs alumnes pobres i immigrants, hi hauria queixes de les famílies, hi hauria mala maror, i pràcticament no ha passat. Tenim una ciutadania amb molts més valors democràtics i molta més maduresa de la que volem creure o de la que ens volen fer creure. Quan les coses es fan bé, s’expliquen bé i es fan de forma coherent, funcionen. Un exemple és la campanya ‘Aquí comença tot’ i un altre és el programa Mentora.

Amb aquest programa acompanyeu adolescents en la seva trajectòria per combatre l’abandonament escolar. És relativament recent…

Ara farà tres anys. A Catalunya no es parlava mai d’abandonament, però existia el fenomen i s’havia de quantificar. I el vam quantificar. Després, ens vam adonar que l’altre problema que hi havia era la idea generalitzada que els joves que abandonen són mandrosos, estan a la plaça sense fer res i no mereixen res, quan, en realitat, totes les històries de vida i anàlisis que havíem fet estaven plenes de joves amb una història de lluites, d’esforç, molts cops de manca de diners o de problemes de salut mental… Darrere cada abandonament, abans hi havia unes històries de gent, de nens, que havien lluitat per estudiar, per tirar endavant, però si no canviàvem la idea social, l’estereotip delnini, no ens ensortiríem, i per a això calia implicació. A banda, vam entregar prop de 300 cartes al Parlament on els joves explicaven quins problemes tenien per continuar estudiant.

Al programa Mentora hi ha uns 800 mentors voluntaris que acompanyes joves i, entre ells, hi ha mestres jubilats, alcaldesses de municipis, persones que estan relacionades amb l’educació i d’altres que són ciutadans que volen aportar. Ara són 40 municipis. És un programa que porta molta feina perquè acompanyar joves en moments de ruptura requereix una dedicació. Volem transmetre el missatge que la fundació no podem renunciar, ni volem renunciar, a aportar coneixement, dades, expertesa i evidència científica, però si sembrem sensibilització i didàctica i expliquem per tothom, ens sorprenem. I darrere el canvi de nom hi ha aquesta intenció. Siguem més explícits, aprenem a parlar a tothom i passaran més coses.

Per què heu escollit el domini .org?

Ens ajuda a recordar una cosa molt de la fundació i molt d’entitat social, que és que necessitem bons governs, però les millors societats tenen governs bons gràcies al fet que tenen societat civil i premsa exigent, independent, activa. Ara que hi ha tant individualisme i ultradreta, fa falta més que mai reforçar l’àmbit de lo col·lectiu. No podem només queixar-nos del que no fa el govern; hem de fer propostes, desenvolupar, crear xarxes, crear aliances, i .org és el símbol de les entitats no governamentals.

Les millors societats tenen governs bons gràcies al fet que tenen societat civil i premsa exigent, independent, activa

Els nostres fundadors van centrar la nostra identitat en quatre lemes: coneixement, cooperació, innovació i independència. I el d’independència és molt clau perquè vam tenir un patrimoni fundacional posat pels fundadors que és el que ens permet fer recerques i aportar dades, inclús d’aquells temes en què un govern no està interessat.

Parlaves de l’extrema dreta. Una de les maneres de combatre el seu discurs de l’odi és reivindicar l’equitat?

Sí, la primera idea va ser la de parlar a tothom, i la segona que va sortir va ser aquesta: com més qüestionat està el tema de l’equitat, nosaltres, que tenim independència econòmica i política, tenim més el deure de reivindicar-la. Sabem que amb això estarem més a la diana perquè rebem molts atacs de la ultradreta.

Som conscients que el tema equitat i educació seran el centre de batalla cultural dels pròxims anys, perquè va d’oportunitats, de democràcia, de lo públic, perquè va precisament de tot el que odia la ultradreta o les altres formes corporativistes, i sabem que el debat actual va de simplificar, de tot va malament, no val la pena fer res, va de fer creure la gent que has de triar entre qualitat i equitat… Va d’unes tesis que a tots els països democràtics estaven molt superades, i nosaltres que tenim un altaveu tenim el deure d’utilitzar-lo. Hi ha tot el relat interessat de la baixada de nivell com a excusa per dir que desmantellem l’equitat o anem a reduir els recursos o privatitzem. Tot això ens ho veurem els pròxims ans i aquí podem contribuir.

A nivell institucional, quines serien les primeres mesures que demanaríeu al Departament d’Educació, o al Govern, perquè a vegades depèn de més d’un departament.

Estem en un moment molt interessant perquè l’educació s’està obrint a tothom, a tota la diversitat. Mai l’educació havia tingut tanta centralitat ni havia capturat tantes aspiracions de les famílies de totes les classes socials. Aquesta centralitat educativa és molt bona, però al mateix temps és lògic que mai això havia generat tant de malestar, perquè es demana tant a l’educació… Per tant, el primer és dir-li al Govern que cal convertir l’educació en el centre, no ja de la competitivitat del país, sinó de la promesa de cohesió del país. En temps incerts com els que vivim ara, a nivell professional, laboral, econòmic, l’única cosa que ens pot donar confiança és saber que els nostres fills, o nosaltres si ens estem formant, tindrem una educació de qualitat. Això és construir confiança; per tant, el primer que li diem al Govern és que, venim d’una mala història, amb dècades de desinversió, del franquisme que ho va desballestar tot, i ens hem de posar al dia. Una reinversió educativa, tant econòmica com metodològica, és imprescindible i no s’ha d’ajornar.

El que diem és, reconstruïm l’educació com a vehicle de cohesió, d’oportunitats i, per tant, garantir no només un aprenentatge de lectura i de matemàtiques per tothom, sense excusa, sinó menjador escolar, beques… Tot allò que permeti que el màxim nombre de joves estudiïn el màxim nombre d’anys. No perdem estudiants. I, en concret, les propostes que presentem són un resum de les prioritats de l’Anuari, tenint en compte el que hem après d’altres els països que s’han ensortit millor: extensió del 0-3; recuperar els aprenentatges en clau d’equitat, és a dir, lectura i matemàtiques en el moment en què tenen les primeres dificultats; acabar amb l’abandonament escolar, que vol dir orientació i beques; invertir més en els centres socialment més desfavorits; un finançament més just, transparent i sostenible en els centres; equitat educativa també més enllà de l’escola, combatre la segregació, i una educació digital crítica, creativa i justa.

El tema digital és un dels quatre eixos que abans comentaves. Quin és el vostre posicionament respecte a les pantalles i l’aula?

El tema digital pot ser o una gran amenaça per a l’educació o una oportunitat, però per a això hem de domesticar les tecnologies, el que no pot ser és que l’educació vagi a remolc de la tecnologia, sinó que la tecnologia s’ha d’adaptar al que necessita l’escola, al que necessita el nen, i això vol dir, en part, regular, i sancionar, si cal, les empreses tecnològiques, però amb prohibir no n’hi ha prou, cal empoderar. L’escola és un lloc on pots esdevenir un ciutadà tecnocrític, que sap utilitzar eines digitals d’una forma crítica i professional.

El que no podem fer és dir ‘no ens agraden les pantalles i farem com si no existissin’. Si el que volem dir és que els nens han de tenir pantalles més tard, que s’han d’utilitzar poc i que s’han d’utilitzar només quan aportin valor, això és imprescindible. Però el tema digital està en el dia a dia de moltes les famílies i cal parlar-ne perquè els nanos hi accedeixen de mil maneres i, com saben els mestres, els nens fan els deures amb ChatGPT, els mestres no saben si l’han fet d’una manera o d’una altra… Hem d’agafar les regnes d’aquest tema i educar per utilitzar bé aquestes eines.

Els nens en situació de pobresa tenen capacitat d’aprendre

Tindrà més importància tot el que suposa la pobresa infantil?

La pobresa infantil no és un problema puntual. Un de cada tres nens entra cada dia a l’escola en situació de risc de pobresa. Evidentment, calen mesures socials i familiars, però els nens en situació de pobresa tenen capacitat d’aprendre. Una altra cosa és si necessiten uns suports més determitats. Per exemple, en lectura poden necessitar més acompanyament i hàbit lector; en matemàtiques, possiblement, no tenen un professor particular o un suport a casa, i si s’han de posar més professors en el sistema educatiu, s’ha de preveure, com s’ha fet en molts països, que sigui en grups petits, en matèries en què s’encallen una mica més. S’ha de contemplar un bon sistema de beques perquè són nanos que quan tinguin 16 anys potser també treballen per ajudar una mica a casa, i acaben deixant d’estudiar. És una mesura educativa, no assistencial. Els nanos en situació de pobresa infantil són nanos que volen estudiar, les seves famílies volen que estudiïn i el que hem de contemplar són aquells tipus de suports educatius, econòmics i de tot tipus perquè puguin seguir estudiant.

El nom equitat.org representa la necessitat d’implantar aquestes mesures?

Exacte. Hi ha gent que pensa que l’equitat és el que necessiten altres, els pobres, però totes les propostes que fem a la fundació són per a tothom: un millor aprenentatge de l’anglès, de les matemàtiques… Una altra cosa és que els alumnes de famílies de classe mitjana a casa poden tenir un cert suport, i altres en situació de pobresa i amb poca disponibilitat, s’ho juguen tot a l’escola. Això explica que, a PISA, per exemple, no hi ha països que siguin campions en excel·lència i no ho siguin en equitat. Què tenen en comú països com Estònia, Finlàndia o Corea, que tenen sistemes totalment diferents? Són excel·lents en els dos, perquè impulsen el talent de tothom i des de baix. Tots necessitem l’equitat. Els drets són bons per a tothom i l’equitat és el que permet ser proporcional amb aquests drets, per salvar la distància entre d’on es parteix i on es vol arribar. Cap país s’ensortirà bé ni a nivell de cohesió, ni a nivell d’economia i de política amb un 34% de pobresa infantil, però si alguna cosa ha demostrat que pot trencar la transmissió intergeneracional de la pobresa; és a dir, que la pobresa no s’hereti de pares a fills, i és l’educació. Els estudis potser no proporcionen benestar, però salven de la pobresa extrema, hi ha una diferència radical entre haver estudiat o no.

També és important reconèixer el que tenim, els docents estan sostenint no només un sistema amb poca inversió, sinó que moltes vegades estan sostenint la comunitat, són un punt de suport. S’ha de reconèixer el paper de mestres, entitats socials, educadores i educadors socials que estan fent que nanos que no anaven a l’escola hi vagin, els municipis amb alcaldes i alcaldesses que sense pressupost inverteixen en orientacions, en crear oportunitats… Això explica que, malgrat l’enderrariment en inversió, si algunes coses han funcionat és gràcies a aquest esforç.