Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Consellera, consellera perquè no obris la barrera, que la pública t’espera i si no rebentarà”. Amb aquesta cançoneta aguantaven centenars de docents amb la samarreta verda, un sol tòrrid a les 16h davant de la reixa de la Conselleria d’Educació valenciana tancada i protegida per la policia antidisturbis.
Mentre, a dins, els representants sindicals membres de la mesa sectorial (que no el Comité de Vaga, que hagués incorporat més col·lectius), havien d’aguantar el desinterés de la consellera i el subsecretari d’educació, que mantenien propostes de ràtios impresentables molt allunyades del que demanen les assemblees de professorat en vaga i els sindicats d’esquerres.
Aquesta escena (la reixa tancada, la policia antidisturbis, la gent al carrer morint de calor) em va esgarrifar. No és això feixisme?, prohibir l’accés a la Conselleria als seus treballadors i treballadores, a la comunitat educativa, al poble? Eixe menyspreu als sindicats votats pels treballadors i treballadores; eixe meninfot davant el sofriment del professorat amb dotze dies de vaga a l’esquena i 29 graus de temperatura al carrer, volent saber com van les negociacions; eixa provocació macarra del subsecretari dient que no hi ha diners per augmentar plantilles de l’escola pública, mentre el govern valencià del PP s’ha negat a agafar els 3.669 milions que oferia el govern central per un nou model de finançament, i es compromet amb VOX a abaixar els impostos. No és això l’estil fastigós, maleducat, groller i prepotent dels feixistes?
M’emocionava veient com estes persones protestones es cuiden unes a altres
A aquesta banda de les reixes, al carrer (el que serà sempre nostre?), veia persones que han mostrat una capacitat exquisida de diàleg i d’organització, de presa de decisions col·lectives, de respecte a les situacions personals i de capacitat per a la construcció democràtica d’una veu col·lectiva en les assemblees de professorat en vaga de centre, de comarca i de País Valencià. Veia unes representants sindicals que han nodrit i confluït amb el moviment assembleari posant tots els seus recursos i veus públiques en el sosteniment de les mobilitzacions i la presa de decisions democràtica des de baix. Milers de mestres en vaga que continuen inventant nous cartells, eslògans, cançons que reactiven la lluita lluny de l’avorriment i de la repetició mecànica i burocràtica i munten bandes de música per acompanyar les manifestacions. Ahir de vesprada m’emocionava veient com estes persones protestones es cuiden unes a altres, a les carpes per protegir-se del sol, amb les botelletes d’aigua en Spray per refrescar la cara, els polos de gel, els ventalls… El somriure cansat, però resistent, posant el cos, posant l’ànima. Aquestes mestres en vaga són persones estupendes i les millors educadores per a la nostra jove ciutadania, perquè mostren intel·ligència, creativitat, respecte, capacitat de cuidar, d’escoltar, de proposar i de dir no amb assertivitat i dignitat, malgrat que els coste molts diners de la butxaca.
Els haguera regalat un clavell roig a cadascuna i una abraçada. Gràcies per estar ahí. Més tard o més prompte tombarem juntes eixa reixa tancada.
