Ara mateix, arreu d’Europa i dels Estats Units, estem veient una polarització creixent i un auge de polítiques antiimmigració i d’exclusió. Vostè diu que les societats sovint responen amb “alterització” (exclusió) davant la incertesa. Per què passa això?
Això passa perquè les persones només poden processar una certa quantitat de canvis en un període curt de temps sense patir ansietat. Necessitem temps i tot va massa ràpid. Què fem si la temperatura del planeta podria pujar tres graus en quinze anys? Què se suposa que hem de fer davant la intel·ligència artificial? Com afrontem els canvis demogràfics de les nostres societats? El món sencer està canviant i això genera estrès i ansietat. A més, hi ha una sensació de pèrdua de control i d’incertesa en el futur. I aquí hi ha gent que assenyala culpables al voltant, com les persones migrants, entre d’altres col·lectius.
Com es pot fer front a aquesta dinànima d’exclusió? Quina recepta proposa?
Ho hem d’afrontar reconeixent-nos, aprenent els uns dels altres, explicant històries diferents i convidant les persones a participar en la construcció del canvi. Hem de trobar fórmules d’estar implicats i d’arribar a acords junts. Per desactivar la por cap a les persones migrants, o cap a aquests «altres», hem de conèixer-les realment i que ells ens coneguin també.
Normalment, s’espera que les escoles resolguin problemes socials que s’originen fora de l’aula, com ara la inseguretat residencial, la discriminació, la soledat, etc. Quin paper haurien de tenir les ciutats i les comunitats al costat de les escoles per crear aquesta ciutat educadora que generi un sentiment de pertinença?
Les escoles són una part crítica de la comunitat, però només són una part. També hi ha biblioteques, mercats públics, llocs de culte… En primer lloc, és important el disseny físic dels espais per fer-los accessibles a les persones. Cal pensar realment com es dissenya una ciutat perquè tothom senti que hi pertany i que és vist. Li posaré un exemple concret. Jo vivia a Minnesota, i la ciutat va decidir construir habitatges per a persones amb ingressos modestos. Però només van construir cases de dues i tres habitacions. I les persones que més necessitaven aquells habitatges eren els hmong, provinents del Vietnam i Laos. Les seves famílies acostumaven a tenir sis, set o vuit fills. A l’estat de Minnesota és il·legal que infants de sexes diferents comparteixin la mateixa habitació. Així doncs, els hmong no podien utilitzar aquests habitatges perquè necessitaven tres, quatre o cinc habitacions. Per tant, aquella estructura física els feia la vida més difícil.
Per desactivar la por cap a les persones «alteritzades», com són les persones migrants, hem de conèixer-les realment i que elles ens coneguin també
Per saber què necessita la gent, cal relacionar-s’hi. La comunitat ha de participar en la construcció de la seva ciutat, de la seva escola, dels seus supermercats o dels seus mitjans de comunicació. Si no, quedarà tot molt esbiaixat.
Una altra cosa important que vostè destaca són les narratives que utilitzem per generar aquest sentiment de pertinença. Vostè parla de la importància d’arribar a les persones a través de l’emoció, d’utilitzar un “llenguatge reptilià”. A què es refereix?
Som éssers relacionals, emocionals i socials. Tots necessitem ser vistos i ser respectats, no perquè siguem metges o advocats, sinó perquè som humans. Hi ha investigacions que mostren que, si tens un problema de salut i el teu personal mèdic passa 90 segons més amb tu, les teves possibilitats de millorar augmenten aproximadament un 25%, simplement perquè connecten amb tu com a persona. Això és realment el “llenguatge reptilià”, aconseguir connectar amb aquesta necessitat de pertànyer que tenim les persones. És important que veiem les persones no només amb els ulls, sinó també amb el cor. És clau que descobrim què pensa la gent, però també què sent: què li provoca tristesa? Què li dona felicitat? Què espera per a la seva vida? Què vol per als seus fills? Necessitem tenir aquestes converses. I després hem d’explicar històries que respectin això. Quan les persones senten que pertanyen, contribueixen més a la comunitat.
I és per això que el paper de les ciutats és tan important. Tots els llocs són importants, però les ciutats acostumen a ser la part més diversa del país: tothom va a la ciutat. I les històries ens ajuden a entendre’ns i a donar sentit. Per tant, necessitem compartir les històries dels altres i també poder explicar les nostres pròpies històries.
El nostre mitjà és llegit per educadors, comunitats educatives locals i ajuntaments que treballen cada dia en l’àmbit educatiu per construir ciutats educadores. Si pogués donar-los algun consell, què haurien de fer per construir comunitats més humanes i amb més sentiment de pertinença?
Una cosa que diria és: assegurem-nos de conèixer bé “l’altre” a la nostra comunitat, d’explicar històries complexes. Per exemple, què sabem d’una persona sense llar? Normalment, no sabem què li agrada menjar, si té fills, si està casada… Només que no té llar. Per tant, necessitem històries més complexes sobre les persones. I ho hem de descobrir a través d’elles mateixes, donant valor a la seva veu. Les persones no són bones o dolentes; són complicades. Quan algú és “l’altre”, només en coneixem la part negativa. I una part de l’exclusió o “alterització” és la manca de coneixement.
És clau que descobrim què pensa la gent, però també què sent. Quan les persones senten que pertanyen, contribueixen més a la comunitat
El paper dels agents educadors ha de ser el d’ajudar-nos a sentir curiositat per l’altra persona, a conèixer-la, a fer que l’altre em conegui. A crear un espai on es puguin fer activitats compartides, on es reuneixein les persones. I fem que parlin sobre les coses que tenen en comú. És a dir, humanitzem-nos els uns als altres.
No es tracta d’esborrar les diferències, sinó de tenir un objectiu comú. Quan tenim un objectiu compartit i fem alguna cosa junts, formem part d’un equip. Posem per cas que jugues a futbol i que el teu company d’equip és d’un altre país. Això crea un vincle. Perquè esteu fent alguna cosa junts i depeneu l’un de l’altre. Això es pot fer a través de les ciutats. És la manera en què podem créixer i aprendre els uns dels altres, i també aprendre sobre nosaltres mateixos.
El Diari de l’Educació, 2026