Anàlisi

Les escoles que vaig tenir

Amb aquest text de Jaume Cela continuem amb la iniciativa d’obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat

Podria comentar llargament -no ho faré, només unes pinzellades- l’escola a què vaig anar quan era petit, a partir dels 3 anys, ara en tinc 75. Una escola al barri, al costat de casa i que era una prolongació del carrer. Vaig començar -encara no he acabat- a aprendre a llegir i a escriure. I les quatre regles. Molta còpia, molta ortografia, la “ema” amb la “a” ma i amb la “e” me. Sumes inacabables, restes, multiplicacions per cinc xifres, cantar les taules i divisions per sis. I jugar al carrer amb la mateixa colla que anàvem al cine a cridar contra els indis que mig despullats volien acabar amb els bons de la pel·lícula. Després vaig saber que la raó la tenien els “dolents”, aquells indis que s’encaparraven a voltar una pacífica caravana o a atacar un “fuerte” ple d’indefensos colons perdut al desert.

Als deu anys, canvi d’escola, i començo comerç, que és el que estudiàvem els fills i filles de la classe treballadora i quan dic treballadora vull dir que els meus pares treballaven de valent per arribar a finals de mes. Dues feines o més i tots dos. Ara bé, no ens faltava de res, a casa, fins i tot mai vaig menjar peix congelat perquè érem pobres, però amb orgull. Mai vaig fer baixar del burro a la meva mare en aquesta conclusió que no saps per on agafar-la. I, és clar, com que no podia anar a batxillerat, vaig estudiar per ser “tenedor de libros” i el destí final era entrar a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad.

Memòria i copia. Mes de Maria amb el “venid i vamos todos, con flores a María”. Àlgebra i càlcul mental, quina sort la meva, molt càlcul mental, ortografia i història, dates i batalles i reis i alguna reina sobretot si era catòlica. I alguna coseta de ciències i, el més terrible, dibuix i treballs manuals. Quin martiri les làmines que havíem de copiar. I sóc “tenedor de libros”, i dominava els mètodes de comptabilitat directe, indirecte i hamburgués i feia lletra ”redondilla” i “gòtica” i amb tinta i taques al full i havies de repetir l’exercici “Caja a Mercaderias…”. I mecanografia i taquigrafia. “Nuestro método se llama Garriga… “. I més memòria. I alguns poemes que havíem d’aprendre, i un dia el mestre ens diu que el pastisser del barri, el senyor Foix és poeta i ja està, fa pastissos i poemes. Més endavant llegiré tota la seva obra, I dues curiositats: l’escola era mixta, i el meu mestre un dia a la setmana ens reunia a tots i a totes, tot i que en aquella època érem tots, i ens feia cantar. “Oh colegio de amor tierno nido/ oh colegio trasunto del cielo/ en ti mora la paz y el consuelo/ será imposible poderte olvidar“.

I religió, molts pecats i aquelles metàfores terribles de l’infern que escoltàvem amb poca devoció, però amb molta por mentre ens tocàvem per sota el banc les titoles els uns als altres. Res de penis, titoles, polles, peres, cigales, ous, collons… Però de penis res de res. I els diumenges ja ens confessaríem els pecats contra la puresa. I moltes històries sagrades, que si David i Goliat, que si Moisès, que era en Heston i Ben-Hur també. I el Cid. I el de les formigues, la marabunta… Mare de Déu aquest home! Llegir, poc, però jo llegia. Per què? Encara ara no ho sé, pot ser perquè sempre he necessitat viure més d’una vida, com els gats. I càstigs: copia i copia i mil vegades “callaré en clase” o “me sentaré en mi sitio”, alguna bufetada, cops als dits de les mans amb la palmeta o una canya de bambú i estones de genolls a terra.

I el pati era la plaça del carrer i vinga a jugar: a guerres -vaig arribar a ser Goebbels -quina vergonya- i lluitàvem contra els aliats, que sempre perdien. I tebeos, molts tebeos, calaixos plens en tenia, i futbolín al bar de l’Albertitu, i tocar i parar i plantats, i xurro, media manga, mangotero, adivina lo que tengo en el sombrero, tacons, bales, cromos, juegos reunidos Geyper, tocar timbres, guerres de carrers amb alguna pedra i algun trau i partits de futbol amb les clavagueres fent de porteries… I quanta felicitat entre jocs, carrer, cine, aventures diverses. Ah! I els caputxins de Sarrià i ser escolà i participar del misteri, d’un misteri sagrat pronunciat en una llengua desconeguda.

I arribo als 14 anys i aprovo comerç i començo a treballar al Banco Vitalicio de España, que no és la Caixa, però s’hi assembla.

Fins als divuit anys i com que faig de monitor als Grupos Pekín del barri del Camp de la Bota i es veu que tenia gràcia fent-me responsable d’aquella canalla, em proposen que treballi a l’escola del Castell de les Quatre Torres, i jo que dic: “però si no tinc ni primer de batxillerat”. Tant se val, em diuen, tu fes de mestre, i dic que sí, i compagino aquella feina amb els estudis, i tinc sort, molta sort, perquè aquelles criatures i aquell equip de mestres em xuclen, donen sentit a la meva vida i em passo una bona colla d’anys treballant al Camp de la Bota i després a Badalona mentre estudio batxillerat i després magisteri.

I a batxillerat tinc molta sort perquè el faig nocturn i tinc un equip de mestres excepcionals. En Cabré, un tal Campàs, que ens feia Història de l’Art i que jo escoltava amb devoció gairebé religiosa, i l’Oriol Nogués, que m’ajudava a dibuixar i té mèrit perquè mai he sabut agafar un llapis i ell m’animava i mai em va humiliar i mira que era ben senzill perquè era i sóc un desastre com el de l’Armada Invencible… I els podia anar citant un per un, una per una, però de la majoria he oblidat els noms, però no el que van representar a la meva vida. Faré una excepció divertida. Em sembla que era a quart de batxillerat, a l’assignatura de religió. El mestre, un capellà de sotana, ens explicava els Deu Manaments, però es va saltar aquell que comentava la necessitat de mantenir-nos purs. Nosaltres li vam recordar la seva existència i ell es va excusar: “Éste no lo haremos porque me haréis preguntas”. Quin gran savi, aquest capellà de sotana i pregària diària.

I a la Universitat, a l’Escola de Mestres de Sant Cugat vaig tenir un equip de mestres de primer nivell, mestres excepcionals que feien de mestres a diferents escoles al matí i a les tardes eren els responsables de la nostra formació inicial. A molts ells ja els coneixia perquè els havia tingut a les Escoles d’Estiu de Rosa Sensat. No els cito per no allargar aquest article, però els estimo, els agraeixo tot el que van fer per mi. Bona part de les meves certeses i, sobretot, dels meus dubtes vénen d’ells, del seu mestratge. Sóc una mica ells i elles, i n’estic agraït per sempre més.

Com agraït estic al carrer, al cine Bretón, a la gent de casa, a l’escoltisme, al quiosc de la Tereseta sempre ple de tebeos que em deixava fullejar, als mestres, famílies, monitors de menjador, conserges amb qui he treballat… I sobretot a totes les noies i nenes, nens i nois que m’han permès fer camí junts.

L’educació, franquista o democràtica, liberal o alliberadora… Sempre és alguna cosa més que la institució escolar.