Opinió

Reflexions al voltant de la Història i la Memòria de l’Educació

Sembla que la història actualment ja no està de moda, no cal; cal viure el present, perquè el passat, passat és. Tanmateix, estem oblidant que, com afirma José Manuel Esteve al seu darrer llibre: «Durant segles, hem educat els nostres fills sense els consells de la Pedagogia o la Psicologia, que són ciències relativament recents; i per educar els fills, les persones s’han basat en el sentit comú i en la memòria de l’experiència acumulada al llarg de les seves vides. (…) Educar és, doncs, un compromís amb la memòria; amb la nostra memòria individual i amb la memòria col·lectiva que es transmet a través de la tradició oral, de la cultura i de la història». ¹

Coincideixo amb Sara Ramos quan diu que «cal preguntar-nos si podem parlar de diàleg entre la Memòria i la Història. La resposta pensem que és sí. Hi ha fortes connexions entre ambdues. Si bé, la seva relació és complexa, sinuosa, contingent, seqüencial, problemàtica, però alhora és fructífera i necessària.  Tot i no ser correlatives, sí són convergents, comparteixen dimensió ontològica perquè se n’ocupen del mateix objecte del passat.” ²

Història i memòria: diferents però complementàries

La memòria ha de ser rescatada per conèixer el nostre passat. Història i Memòria són diferents. És un tema molt complex que ha estat abordat per diferents ciències com la Filosofia, la Sociologia o la Psicologia, fins i tot abans que la ciència històrica.

Les relacions entre la història i la memòria han fomentat a la historiografia espanyola el desenvolupament de plantejaments epistemològics, metodològics i historiogràfics relatius a àmbits concrets de la memòria. Des de la historiografia educativa s‟ha produït un augment de l’interès suscitat per la memòria de l’educació entre els investigadors.

Els treballs d’Antonio Viñao ³ , Agustín Escolano ⁴ , Juan Manuel Fernández Soria ⁵ i Maria del Mar del Pou ⁶ , entre altres historiadors de l’educació espanyola, han estat guia imprescindible a l’estudi de la memòria de l’educació. Orienten i legitimen la memòria educativa com a categoria per reconstruir la història de l’educació. El gir memorialista a la historiografia educativa ha anat ampliant-se progressivament.

La història és ciència del passat construïda a través de vestigis, que permet la comprensió del que ha passat.

Antonio Viñao ofereix la clau de la dialèctica mantinguda entre la història i la memòria de l’educació en afirmar que: “La història de l’educació es fa a partir de la memòria individual, col·lectiva, social i institucional, de la incorporada a tot tipus d’objectes i documents i de la dipositada en llocs determinats, i que, alhora, l’escriptura de la història, l’operació històrica, treballa i (re) s’identifica amb la memòria —ni aquesta amb aquella—, no és possible fer història si no és a partir de la(es) memòria(s) i sense, alhora, (re)construir-la(s); és a dir, sense crear memòria(s)”. ⁷

Cándido Marquesán, ⁸ assenyala que aquesta pertany a l’àmbit de les emocions i els sentiments, aquella és ciència del passat construïda a través de vestigis, que permet la comprensió del que ha passat. Més la història no mostra tota la realitat, només una part. La memòria pot fer visible allò invisible, l’absència, allò derrotat, allò que la història al servei dels vencedors va llançar a l’oblit.

Atendre la memòria, acceptar la seva capacitat de qüestionar i de rectificar el que la història ha donat per ja estudiat, és una exigència ètica amb un passat omès que servirà per avui i demà.

Recuperar la memòria per reconstruir la història de l’educació

Dins d’aquests paràmetres, actualment a la Història en general i a la de l’educació, en concret, ha sorgit un tema emergent, que és la necessitat de posar noms propis a les protagonistes de la història i s’estan desenvolupant des de les històries sectorials investigacions sobre les persones que són el nostre referent, tant d’homes com de dones, encara que s’està posant èmfasi en aquestes, ja que referents a què acollir-nos: periodistes, esportistes, metgesses, economistes, científiques, etc. i per descomptat sobre les educadores.

Tot això exigeix ​​preservar la memòria, i fer-ho aclarint i explicant el passat per evitar que caigui en l’oblit, reconstruint la identitat d’aquestes persones, el passat, la vida, el nom, tot això que els fa únics. Com afirma Fernández Soria, ^[9] amb la recuperació de la memòria es pot restablir la dignitat de les persones a qui la manipulació i expropiació de la seva memòria ha deixat sense possibilitat de manifestar-se davant del món —el seu món ni tan sols— i sense nom, aquest que serveix per distingir un dels altres, que ho fa diferent, amb la seva fama i la seva reputació.

I és que l’esforç per rescatar la memòria de l’oblit té molt a veure amb la constitució de la identitat personal i col·lectiva. I això no només és perquè vivim, en una època els perills dels quals inclouen la dissolució de la identitat en l’homogeneïtat i la uniformitat, sinó sobretot perquè la memòria —com a representació del passat, com a conjunt d’experiències compartides viscudes per un grup social— és una font d’identitat i cohesió social i proporciona un sentit de pertinença a una comunitat que sustenta.

Les històries de vida i la memòria educativa de docents i estudiants

No obstant això, en el camp educatiu, el mateix que passa en altres àmbits socials, allò particular, personal i quotidià va ser silenciat en gran part de les investigacions. No obstant això, en les darreres dècades va cobrant importància allò subjectiu i quotidià, així com les seves modalitats d’estudi a través del mètode biogràfic. Dins de la Història de l’Educació, actualment s’estan desenvolupant molt les històries de vida, posant èmfasi per suposat en la vida escolar dels protagonistes.

Es tracta de donar-los la paraula a protagonistes desconeguts, davant d’una visió excessivament institucional i igualadora. Aquesta modalitat ens permet conèixer el món educatiu des de dins, a través del punt de vista dels implicats, bé dels col·lectius que tenen dificultats o no tenen oportunitats, per deixar testimonis escrits de la seva experiència educativa, o bé dels personatges que, amb rellevància social reconeguda, ens aporten una mirada personal del seu procés educatiu, és a dir, es tracta de recuperar la memòria, individual i col·lectiva.

Actualment, són força els estudis que utilitzen aquest mètode per estudiar la vida professional dels docents, la seva trajectòria, el seu paper dins del sistema educatiu, entre d’altres, així com els estudis que se centren, en la vida dels escolars, les seves preocupacions, vivències, etc. la vigència del qual com a font de recerca dins de la Història de l’Educació, ha quedat reflectida en molts treballs.

Arxius, patrimoni educatiu i memòria històrica de l’educació

La vigència de la utilització de les històries de vida com a font d’investigació dins de la Història de l’Educació, va quedar palesa a les Jornades, de la Societat Espanyola del Patrimoni Històric Educatiu, celebrades l’octubre de 2008 a Osca amb el títol «Museus Pedagògics. La memòria recuperada», en les quals, d’un total de vint-i-set aportacions, han estat de set i des d’un total de vint-i-set aportacions.

A més, en els darrers anys, sortosament, han anat proliferant arxius i centres per rescatar, organitzar i documentar tant el patrimoni oral i fotogràfic com l’escrit que no era objecte de preocupació per part dels arxius tradicionals. La recuperació de la memòria històrica està donant lloc a la creació de centres de recerca i documentació i els treballs sobre què és la memòria, la seva validesa com a font històrica, sentit, utilització, etc. són cada cop més nombrosos.

Per acabar, vull deixar constància que la relació entre Història i Memòria és tan important per als historiadors de l’educació que, el 2015, naixia la revista Història i Memòria de l’Educació que és el nom que va adoptar la revista òrgan d’expressió de la Societat Espanyola d’Història de l’Educació.

Peus de pàgina

1 Esteve Zarazaga, José Manuel. Educar: un compromiso con la memoria, Barcelona, Barcelona: Octaedro, 2010, p.18

2 Ramos Zamora, Sara. «Debates sobre la Memoria y la Historia de la Educación en el siglo XXI», Social and Education History, 10(1) (2021): 22-46. Fa una anàlisi sobre la relació entre totes dues molt interessant.

3 Viñao Frago, Antonio. «Ayer y hoy de la educación en España: Memoria y desmemorias». En C. Lomas (coord.), Lecciones contra el olvido. Memoria de la educación y educación de la memoria (pp. 23-60). Octaedro, 2011.

4 Escolano Benito, Agustín. «Memoria de la educación y cultura de la escuela». En A. Escolano Benito y J. M. Hernández Díaz (Coords.). La memoria y el deseo. Cultura de la escuela y educación deseada (pp. 19-42). Tirant lo Blanch, 2002.

5 Fernández Soria, Juan Manuel. «Incautación y rectificación de la memoria escolar». En A. Escolano Benito, A. i J. M. Hernández (coords.). Entre la memoria y el deseo. Cultura de la escuela y educación deseada (pp. 67-106). Tirant Lo Blanch, 2002.

6 Pozo Andrés, María del Mar. «Madrid, escaparate de la renovación pedagógica nacional (1898/1936)». En, Museo de Historia de Madrid. Madrid, ciudad educadora. Memoria de la Escuela Pública, 1898/1938. Ensayos en torno a una exposición (pp. 266-296). Madrid, Oficina de Derechos Humanos y Memoria, 2019.

7 Viñao Frago, Antonio. «Presentación», Historia y Memoria de la Educación, 1 (2015): 9-20.

8 Marquesán Millán, Cándido. «El exilio interior del magisterio durante la dictadura franquista», Nuevatribuna.es, 15 d’agost dekl2019.

9 Fernández Soria, Juan Manuel. «Conseqüències de la Guerra Civil: la depuració i l’exili interior del magisteri», Educació i Història 12 (2008): 13-40.