Anàlisi

Dra. Angela Davis: l’acadèmica compromesa contra l’opressió

El 1969, la jove investigadora Angela Davis començava a treballar com a professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, encara que el seu contracte va durar pocs mesos. El governador de Califòrnia del moment, l’exactor Ronald Reagan (i futur president dels Estats Units), va invocar una clàusula del 1949, concebuda en ple macartisme, que pràcticament havia caigut en l’oblit, en què es prohibia la contractació de membres del partit comunista a les universitats americanes. El rector de la universitat va preguntar-li, formalment, si pertanyia o no al partit comunista. Angela Davis podia negar-se apel·lant a la cinquena esmena (és a dir, tens el dret constitucional a no declarar en contra teva), però no ho va fer, i, després de la seva resposta afirmativa, va ser acomiadada el 19 de setembre de 1969.

En els mesos següents, Davis va criticar obertament el sistema acadèmic estatunidenc, al·legant que, en aquest, la llibertat semblava un concepte buit, i denunciant els intel·lectuals «que es trobaven còmodes a les seves torres de marfil», emulant l’escriptora Virginia Wolf en la seva coneguda conferència de 1940, publicat posteriorment amb el suggerent títol de La torre inclinada, realitzant un paral·lelisme entre l’estament universitari del moment i els autors descrits a la xerrada, en què la novel·lista realitzava «un al·legat emocionat sobre la capacitat alliberadora de l’escriptura i una perspectiva del que poden ser els autors a partir de llavors». Per sort, Davis va tornar a treballar en aquesta mateixa universitat pocs anys després, de la qual actualment és una distingida professora emèrita. Alguna cosa va canviar a la Universitat de Califòrnia de Santa Cruz, alguna cosa va canviar a la societat americana, i en alguna cosa va contribuir Angela Davis.

Coincidint amb la visita a Barcelona per participar a la Fira Literal, l’editorial Tigre de paper publica el maig del 2024 l’edició catalana del còmic Miss Davis. La vida i les lluites d’Angela Davis (Miss Davis. La vie i els combats d’Angela Davis, 2020), traduït per Oriol Valls i Fornells de l’original en francès, publicat per Éditions du Rocher, i del que ja hi havia una edició en castellà publicada per l’editorial Flow Press, amb traducció de Gema Moraleda. Com a curiositat, cal indicar que al març del 2023 es va publicar la versió en anglès per l’editorial Fantagrahics per al mercat dels Estats Units, amb traducció de Jenna Allen.

El guió del còmic és de Sybille Titeux de la Croix i el dibuix d’Amazing Améziane, en el quart treball conjunt, on destaca, prèviament, el còmic Muhammad Ali (2015), una biografia del mític esportista, de la qual Flow Press va publicar l’edició castellana. A Miss Davis, novament, fan una biografia, en aquest cas, d’una autora amb una gran relació amb França, on va cursar diverses estades d’estudis i de recerca. El resultat final resultant és una brillant edició en què els autors despleguen tota la seva creativitat per a una història a priori complexa per la seva extensió en tots els sentits, i ho fan innovant en la composició de les pàgines i de les vinyetes, amb pàgines dobles per a reafirmar la intensitat de la narració, pàgines il·lustrades amb informació, pàgines amb un disseny gràfic simbòlic i, a més, incorporant pàgines amb notícies de premsa per contextualitzar i situar el lector, entre d’altres recursos.

Aquest és el segon còmic publicat per l’editorial manresana Tigre de paper, creada el 2011 per la cooperativa Kult, amb més d’un centenar d’obres de ficció i assaig al catàleg. En certa manera, el còmic funciona com un díptic amb el primer que van publicar: El partit dels panteres negres. Una història gràfica (The Black Panther Party: A Graphic Novel History, 2021), amb guió de David F. Walker i dibuix de Marcus Kwame Anderson, traduït per Octavi Gil (per a més informació, es recomana la lectura de l’article Activisme revolucionari contra la injustícia racial, que vam publicar al juny del 2023). I, alhora, el còmic té molta relació amb els tres assajos d’Angela Davis publicats per l’editorial: Angela Davis: Autobiografia (Angela Davis: An Autobiography, 1974), Dones, raça i classe (Women, Race and Class, 1981) i Podem abolir les presons? (Are Prisons Obsolete?, 2003), tres obres fonamentals per conèixer el llegat de la investigadora.

A Women, Race and Class, la Dra. Davis analitzava de manera innovadora com «el llegat del racisme i la classe produïen profundes diferències entre les lluites feministes pel sufragi de les dones blanques d’elit i l’alliberament i les experiències, les lluites i objectius de les dones negres, comunistes i obreres». A Are Prisons Obsolete?, un assaig publicat originalment als vuitanta i revisat el 2003, en canvi, la Dra. Davis exposava els resultats de la seva investigació, rebel·lant «els paral·lelismes estructurals entre la propietat d’esclaus, el linxament i la segregació de Jim Crow practicats als apartheids nord-americà i sud-africà, i va proposar que el “complex industrial de les presons” s’abolís juntament amb aquests altres avatars de tirania i explotació racista institucionalitzada». Bàsicament, Davis reafirmava que “el problema de les presons és el problema d’arrel del sistema: les desigualtats i les opressions, la marginalitat, l’exclusió, l’accés a l’educació… En èpoques de grans desigualtats, el problema continua existint” .

En el seu següent llibre, Abolition Democracy (2005), advocava per abolir les presons sota tres principis: «l’abolició integral de l’esclavitud, l’abolició de la pena de mort i l’abolició de la presó, que hauria de ser substituïda per la creació d’un conjunt d’institucions socials que resolguin els problemes socials que condueixen la gent a la via de la presó, contribuint així que la presó es converteixi en obsoleta». El còmic de Sybille Titeux de la Croix i d’Amazing Améziane acaba justament amb un gràfic amb una imatge demolidora: l’evolució del nombre de persones empresonades als Estats Units, on s’aprecia un creixement gairebé exponencial, entre els menys de 400.000 presidiaris el 1971, durant el mandat de Nixon, als prop de 2.250.000 durant la presidència d’Obama.

El còmic es divideix en tres capítols fonamentals a la vida d’Angela Davis, basant-se, precisament, en la seva pròpia obra autobiogràfica. El primer capítol transcorre a la ciutat on va créixer, en què els dos autors utilitzen un recurs interessant en mostrar-nos les inquietuds de quatre conegudes de la infància de Davis, nenes que van assistir a la mateixa escola que ella, que van viure el racisme imperant a la ciutat zona. Angela Davis va néixer a la ciutat de Birmingham, a l’estat secessionista d’Alabama, el 26 de gener de 1944, en plena vigència de les lleis Jim Crow, que imposaven la segregació racial a la societat des del 1876.

El seu pare va treballar com a professor d’història en un institut de secundària fins que va decidir adquirir una benzinera. El barri on es van instal·lar, on inicialment hi havia poques famílies de negres, va ser denominat posteriorment com a Dynamite Hill ([el turó de la dinamita]), pel gran nombre d’atemptats que perpetrava l’organització supremacista blanca Ku Klux Klan, un cop el número de negres anava en augment. Entre aquestes accions, cal destacar la del 15 de setembre del 1963, dia en què explotava una bomba en una església baptista freqüentada per afroamericans, matant les quatre nenes negres protagonistes d’aquestes primeres pàgines del còmic, i ferint greument 23 persones. Els terroristes no serien jutjats fins a 1977 i 2001.

El segon capítol esdevé precisament a partir de la notícia de l’atemptat a la seva ciutat natal, que sorprèn la jove estudiant Davis fent una estada a França, en concret, a Biarritz. Després de diferents cursos i estades a París i Frankfurt, decideix que ha de tornar al seu país, en primera instància gràcies a l’ajuda del professor alemany Dr. Herbert Marcuse (1898-1979), que en aquell moment era professor a la Universitat de San Diego, on fa pràcticament tres dècades que treballa després de deixar enrere l’Alemanya nazi, tenint en compte la seva condició de jueu. Marcuse seria fonamental en la gènesi de la línia de recerca iniciada per Davis, actuant com a mentor en aquests primers anys pel que fa a lectures proposades, autors destacats i referències.

En aquest segon capítol, gairebé amb un estil caricaturesc, els autors descriuen el que es coneix com el programa COINTELPRO, acrònim de Counter Intelligence Program (o Programa de Contraintel·ligència), una sèrie de projectes encoberts i il·legals duts a terme per l’FBI d’Estats Units entre 1956 i 1971, amb l’objectiu de vigilar, infiltrar, desacreditar i desbaratar les organitzacions polítiques nacionals nord-americanes que els mandataris de l’FBI consideraven subversives, incloent organitzacions feministes, el Partit Comunista dels Estats Units, organitzadors contra la Guerra del Vietnam, activistes del moviment de drets civils o el Partit de les Panteres Negres, entre d’altres.

El tercer capítol i l’epíleg final del còmic fan referència a la detenció per part de l’FBI, quan la va considerar un dels deu fugitius més buscats durant setmanes. Després de dos mesos fugint, el 13 d’octubre del 1970, va ser arrestada a Nova York, on passaria ingressada gairebé tres mesos en aïllament a la zona psiquiàtrica de la penitenciària, fins el seu trasllat a una presó en millors condicions, a Califòrnia. El seu periple a la presó duraria 16 mesos de forma preventiva, sense dret a fiança inicialment per les greus acusacions (col·laboradora en un atemptat en què es van utilitzar armes que estaven al seu nom, encara que sense cap prova real de la seva participació).

Va arribar a fer una vaga de gana mentre estava empresonada i, ateses les característiques de la persona, activista reconeguda del Partit de les Panteres Negres en aquell moment, com de la manca de proves de l’acusació, va ser la protagonista d’una campanya d’impacte nacional i internacional amb el lema Free Angela ([Llibertat per a Angela]), l’impacte del qual el vam poder apreciar fa una dècada al documental Free Angela and All Political Prisoners ([Llibertat per a Angela i tots els presoners polítics], 2012), amb guió i direcció de Shola Lynch.

El diumenge 4 de juny de 1972 es va donar a conèixer el veredicte unànime dels membres del jurat, format per persones blanques íntegrament. Va ser declarada «no culpable» dels tres delictes pels quals havia estat detinguda: d’assassinat, de segrest i de conspiració. Un mes abans, Angela Davis havia estat la protagonista de la cançó Sweet Black Angel dels Rolling Stones de l’àlbum Exile on Main St. (1972). Com també ho va ser de la cançó Angela de l’àlbum Some Time in New York City (1972) de John Lennon i Yoko Ono, a més d’altres impactes a la cultura popular, convertida des de llavors en una icona de l’activisme.

El seu treball de recerca i la seva capacitat de divulgació en forma d’articles, llibres i ponències li va valer l’any 2021 el nomenament com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Pompeu Fabra, honor que va recollir virtualment, en plena pandèmia de la covid-19. Tres anys després, podrà, en persona, rebre el merescut reconeixement dels seus col·legues, en un mes de maig de 2024 en què estudiants nord-americans no podran acabar els seus estudis per haver estat expulsats les últimes setmanes, després de manifestar-se a favor del poble de Palestina. El dissabte 25 de maig, a la Fira Literal, la Dra. Angela Davis afirmava que «els joves que estan acampant a diversos llocs del món inclouen un missatge: “Ens feu el que ens feu, ens és igual les vegades que ens arresteu, serem aquí i demanem la llibertat del poble palestí”. De vegades, en algunes universitats sembla que no passen els anys. Afortunadament, en altres, sembla que sí.