L’hora del municipalisme

“Els països europeus que més han reforçat el pes dels governs locals en les polítiques de benestar (com l’educació i la sanitat) son els que millor estan suportant el canvi d’època”. Ho sosté Joan Subirats a “El poder de lo próximo” (Catarata, 2016), un al·legat sòlid i ben argumentat en favor de les virtuts del municipalisme. I, més en concret, del nou municipalisme progressista sorgit en algunes ciutats després de les eleccions del 2015 que, front les polítiques d’austeritat, retallades i recentralització del Partit Popular, mira de reforçar la inclusió i la cohesió social assumint, a la pràctica, més atribucions de les que els corresponen per llei, d’acord amb la tan citada i encertada màxima de l’exalcalde de Vitòra, José Ángel Cuerda: “Donde acaban mis competencias empiezan mis incumbencias”. En efecte, el compromís polític municipal depassa l’estretor i fragilitat legal, tal i com ha succeït en altres moments de las nostra història. Sense el protagonisme dinamitzador dels ajuntaments no s’entendria ni la reforma educativa republicana ni els avenços en el dret a l’educació assolits durant les primeres dècades democràtiques, amb la construcció de centres públics i de diversos serveis i equipaments educatius.

Hi ha, com a mínim, tres raons que justifiquen, segons Subirats i altres científics socials, el creixent poder local. La primera té a veure amb l’espai de la proximitat, on es visualitzen amb més claredat els processos més complicats, es resolen els problemes quotidians i s’exerceixen els drets bàsics de la ciutadania en l’accés i ús equitatiu de l’habitatge, l’alimentació, l’energia, la sanitat, l’educació i altres béns comuns. En Jordi Plana, gerent de serveis d’educació de la Diputació de Barcelona, es pregunta: “Si els ajuntaments s’ocupen d’allò més pròxim als ciutadans, què hi ha més pròxim que l’educació?”

La segona es refereix a la major facilitat per a repensar i enfortir la democràcia, generant mecanismes més propers, intensos i flexibles de col·laboració, mitjançant un ampli ecosistema de xarxes horitzontals i consells representatius de les diferents organitzacions socials, serveis públics i entitats lligades al territori. Una dinàmica democràtica en la qual s’activen les sinèrgies entre el govern local i el teixit social, entre allò que es debat i construeix dins l’àmbit institucional i el que es fa fora d’aquest, mantenint l’autonomia d’ambdues instàncies.

I la tercera cal buscar-la en la crisi de les institucions polítiques tradicionals en un món globalitzat on les decisions importants es desplacen dels Estats nacionals – cada cop més afeblits i desintegrats – cap als centres financers. D’aquesta manera, les lògiques globals troben un major aixopluc en la proximitat. D’aquí la necessitat de pensar globalment i actuar localment, però també a l’inrevés.

Aquesta aposta de present-futur fa del territori un lloc privilegiat per a desenvolupar les potencialitats educatives; per a construir coneixements relacionats amb les experiències vitals de cada persona i de l’entorn urbà; per a desenvolupar aprenentatges d’alt voltatge social i democràtic i per a teixir i enriquir les xarxes educatives.

Periòdicament es celebren moltes trobades per posar en comú aquest enorme capital acumulat. Aquest és el cas de la “XV Jornada de Bones Pràctiques: Innovació educativa a les escoles municipals” , que va tenir lloc a principis de febrer a Barcelona organitzada per l’Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona. Després d’un diàleg inicial sobre algunes propostes formatives, s’hi van presentar experiències centrades en tres serveis educatius municipals de llarg recorregut: escoles infantils, escoles de música i centres d’educació de persones adultes.

Així, en un intens matí, es va explicar el sentit i funcionament d’una bebeteca: un espai de somnis i il·lusions obert a la participació de les famílies que neix del desig d’estimular la creativitat i la imaginació dels més menuts, convertint els contes i llibres en objectes quotidians i companys de joc; d’un projecte d’escola verda infantil en col·laboració amb un centre ocupacional on es genera un ampli repertori de vincles, ajuts mutus i aprenentatges en un hort escolar; d’una iniciativa d’inclusió social per fer arribar la música, amb la utilització de diversos instruments, a totes les escoles de la ciutat; o d’un programa que consisteix en portar un artista a un centre d’educació de persones adultes per tal de conèixer la seva obra, treballar-la i exposar-la dins el recinte escolar.

Heus aquí algunes reflexions, desitjos i conclusions de la jornada en forma de tuits: “No hi ha canvi sense reflexió” ; “Treure temps al temps, sobre tot per a la reflexió” ; “Obrir la mirada a partir de la pròpia pràctica” ; ”Ja n’hi ha prou de plorar, ara cal construir i llençar-se a la piscina” ; “Incorporar les emocions al procés d’ensenyament” ; “Innovació i equitat van juntes” ; “Crear xarxes i més xarxes per a empoderar el treball horitzontal i cooperatiu” i “Convé que l’acció educativa del municipi sigui més sistèmica, ordenada, connectada amb els diversos agents i escenaris educatius i que tingui més impacte”

Desitjos que comprometen i corresponsabilitzen tots els agents educatius i socials en un projecte comú: ja sigui anomenat projecte educatiu de ciutat, projecte formatiu integrat o ciutat educadora (Julio Rogero “El reto de construir una ciudad educadora”). En qualsevol cas, el repte és idèntic: mobilitzar i connectar l’actiu social i cultural del territori al servei de tota la ciutadania, des del bressol fins la tomba. Perquè l’educació al llarg de tota la vida no és només una consigna sinó una necessitat de supervivència i dignificació personal i col·lectiva en una societat de la informació de canvi tant ràpid.

Un repte ambiciós però preciós que suposa multiplicar, connectar, enriquir i fer accessibles totes les persones, de qualsevol condició social o cultural, les oportunitats, espais i temps educatius per a garantir el ple dret a l’educació. Més enllà de la mera escolarització durant tot el dia, perquè l’alumnat creixi i s’eduqui simultàniament a l’escola, la família, a les anomenades activitats extraescolars i als entorn naturals, urbans i virtuals.