Fa molt poc que alguns van voler que les famílies es preocupessin pel “pin” o veto parental. No fa tant que volien prohibir els smartphones dins l’escola. La meitat de les bronques polítiques per l’escola eren batalles per posar uns reis o altres al currículum. En acabar les classes, moltes famílies omplien les agendes dels fills i filles amb multitud d’activitats extraescolars. Un grup significatiu i en bona part ocult de grups familiars no sempre podia pagar una activitat extra de l’escola. Molts pares i mares ni sabien ni tenien gaires ganes de saber allò que els seus fills feien a l’aula, etc. etc… I, de cop, s’ha apagat el llum. I, quan s’ha tornat a encendre, la realitat és diferent. I, quan mirem d’intuir el futur, si tenim ganes de mirar, entreveiem una educació que hauria de ser diferent, en una escola diferent.
Quina és l’escola que, després de la intensa experiència de confinament, sense poder fugir dels fills haurien de desitjar, compartir i construir les famílies? Quina és la realitat familiar que haurien de considerar les escoles per poder educar ensenyant? Quines són les polítiques d’infància (inclosa l’escola) que han de posar en marxa les administracions locals? La llista de les preguntes i la recerca de respostes podria ser molt llarga. Pensant des de la lògica municipal, del territori, apuntaré algunes idees per poder anar construint junts (continuar algunes dels iniciatives anteriors que corren el risc de ser considerades secundàries i desaparèixer) la nova educació, la nova escola que necessitem.
Ja teníem clar que l’educació es dona a l’ampli de la vida diària infantil i adolescent. S’educa, dèiem, a indrets i contextos diferents i l’escola és un d’ells. Ara necessitarem, encara més que abans, que no es tanqui una ludoteca, que al casal de joves es pugui jugar al Fortnite i que els adolescents entrin en relació amb els educadors no formals. I necessitarem que aquests nois i noies, que aquests dies han aprés a aprendre de manera diferent, vegin com tot allò que es pot aprendre fora de l’aula té valor dins l’aula.
La crua realitat ens ha fet descobrir que tenien poca idea de la vida real de molts nois i noies (expedients escolars amb apunts sobre possibles dificultats però poca cosa de la vida de la llar; expedients socials plens d’indicadors de risc i res del clima afectiu del dia a dia dels infants,…). El futur raonable ens ha de portar a garantir que tot infant o adolescent pot tenir fàcil accés a un adult no familiar en qui confiar. La realitat ens ha recordat la precarietat educativa de moltes infàncies i ens ha obligat a descobrir la solitud educativa, afectiva, de molts, sense tenir a l’abast altres adults que donen seguretat. Els diferents professionals de cada territori, mestres i profes inclosos, han de construir una relació efectiva (més enllà de la pervertida expressió del treball en xarxa) per poder ocupar-se de manera singular de cada infant, no per parlar dels problemes familiars.
La precarietat familiar (sovint també precarietat econòmica) ens hauria de portar a revisar i intensificar els sistemes de suport educatiu. No ens ha de dur a corregir suposades incompetències sinó a resoldre junts impotències. Iniciatives com, per exemple, el Programa Enxaneta del Consell Comarcal d’Osona, demostren que l’acompanyament complementari dels infants i les seves famílies per a les activitats escolars permet reduir la desigualtat escolar que les diferencies socials provoquen.
La segregació escolar (ja teníem en marxa un projecte de decret de matrícula que tractava de mitigar-la) ha ressorgit aquest dies amb rostre digital. Algunes famílies no tenien ni tenen determinades pantalles ni les corresponents connexions. Haurem d’incloure entre les prestacions socials el wifi potent familiar. Però, no ens enganyem. La gran desigualtat està en els usos i en els suports. En pantalla, paper o veu, recordem que hem de convertir l’escola i totes les propostes educatives locals en sistemes de compensació de les desigualtats socials familiars. Hem de construir xarxes locals de compensació educativa (no recursos específics pels que tenen problemes a casa i a l’escola).
Portàvem un parell de cursos parlant i practicant “innovació” educativa. Ara, hem descobert, si més no, que sovint això de l’escola diferent només arribava a algunes famílies (quedaven fora les obsessionades per l’èxit acadèmic i aquelles a les que no ens molestàvem d’ajudar a saltar la distància cultural entre la escola nova i la seva vida). A cada territori haurem d’ordenar els recursos perquè la majoria de les famílies puguin entendre què fem a l’escola i què poden aportar elles. La majoria dels professionals de l’escola han d’estar disposats a compartir educació amb les famílies.
Seguiria i seguiria….
Ara, el més urgent és garantir que els recursos territorials precaris destinats a ocupar-se de la infància no desapareguin (a tota crisi pressupostaria és el primer que cau), que mentre duri el confinament es dediquin a mantenir les referències amb infants i adolescents tancats i que comencem a planificar amb els professionals de l’escola com fer junts l’acompanyament educatiu de cada infant. Acabaré, però, fent un recordatori bàsic: pensant en els infants i adolescents no s’hi val tot. Com que s’acosta una nova crisi econòmica i social, he de recordar que moltes de les respostes que es van donar anys enrere, quan la pobresa infantil era més aguda, van produir més efectes negatius que positius.
El Diari de l’Educació, 2025