Tanmateix, les successives limitacions normatives han llastrat els efectes positius d’aquests dispositiu, que sovint s’ha hagut d’orientar envers aquests objectius des de l’esforç voluntarista. Com altres mecanismes existents, és una eina amb potencial per afavorir la lluita contra la segregació escolar, però les OME no són una recepta màgica que pugui resoldre les mancances presents en la xarxa educativa dels nostres municipis. En qualsevol cas, les OME, conjuntament amb les taules locals de planificació educativa, s’han constituït com uns instruments bàsics per la participació dels ajuntaments en la programació de l’oferta educativa dels municipis, i han posat de manifest la importància de la participació i la corresponsabilitat dels ens locals en el disseny d’unmapa educatiu equilibrat.
Com és sabut, les OME van aparèixer l’any 20041 com a una eina per ordenar i planificar l’oferta i la demanda educativa. Des de la seva aparició, les seves atribucions s’han centrat en l’establiment de mecanismes per informar, orientar i acompanyar a les famílies durant el procés de preinscripció i matriculació i en potenciar la distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (alumnat NESE) en el marc de les funcions atribuïdes a les comissions d’escolarització, amb l’objectiu d’assegurar-ne la integració i potenciar la cohesió social.
Des de la seva aparició fins a l’actualitat, les intervencions de les OME s’han focalitzat, amb resultats diferents en funció del context municipal, en les tasques d’informació –amb una orientació més activa o reactiva– a les famílies; en l’assessorament i acompanyament a les famílies durant el procés de preinscripció i matriculació, especialment en els casos on l’alumnat en processos d’escolarització no ordinaris; en la detecció prèvia de l’alumnat NESE; en la distribució d’alumnat NESE i de matrícula viva– en el marc de la comissió de garanties d’admissió; i, finalment, en les tasques de conscienciació sobre la necessitat d’assolir una distribució d’alumnat més equilibrada i la indispensabilitat del treball transversal i col·laboratiu entre tots els agents educatius del municipi.
Els èxits obtinguts derivats de les bones pràctiques desplegades per molts municipis palesen que l’aprofitament del marc de les OME ha depès fonamentalment de la disposició mostrada pel personal tècnic responsable d’aquestes oficines, de la voluntat política dels governs locals i de la capacitat de construir un clima de treball positiu i assolir acords consensuats entre els diferents agents educatius, especialment entre les escoles de titularitat pública i les de titularitat privada-concertada.
Malgrat els bons resultats assolits per alguns municipis, la recerca permet constatar un seguit de límits en el marc d’actuació de les OME. En primer lloc, s’observen límits normatius que deriven de que les OME es constitueixen principalment com una oficina de suport. Les OME no centralitzen tot el procés de preinscripció i matriculació, sinó que són un instrument de suport als centres educatius. En aquest sentit, tant el Decret 75/2007, com la mateixa Llei d’Educació de Catalunya reforcen la situació preferent dels centres educatius en l’admissió de l’alumnat.
En segon lloc, tot sovint existeixen dèficits i/o retards en la transmissió de la informació que els centres educatius deriven cap a les OME i en la qualitat de la informació sobre els centres educatius que les OME proporcionen a les famílies. En tercer lloc, s’observen problemes en la catalogació a conseqüència de valoracions altament restrictives. En quart lloc, hi ha OME no han sabut desenvolupar estratègies d’acompanyament a les famílies -especialment aquelles famílies amb més dèficits educatius i desconeixement del sistema educatiu- que revertissin les dinàmiques de concentració d’alumnat amb més dificultats en els centres que concentren una major proporció d’aquest perfil d’alumnat.
Finalment, no sempre han pogut trencar amb les lògiques d’estigmatització de determinats centres escolars ni reforçar un relat favorable a aconseguir composicions socials heterogènies dins de les escoles.
El nou decret d’admissió
En aquest context, l’aprovació d’un nou decret de programació de l’oferta educativa i d’admissió d’alumnat, actualment en procés de tramitació parlamentària, ens pot situar en un nou marc normatiu més eficaç a l’hora de reduir els nivells de segregació escolar present als nostres municipis.
Elements com ara el reforçament del dret a la informació de les famílies; la incorporació de la via telemàtica en el procés de preinscripció; l’establiment de caràcter preceptiu de les OME en els municipis a partir d’un determinat nombre d’habitants; la coordinació de les jornades de portes obertes per part de les OME; l’establiment del principi de corresponsabilitat dels ajuntaments en la programació de l’oferta educativa i en la lluita contra la segregació escolar; la nova conceptualització de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE); o el canvi en el nombre de places reservades a alumnes NESE en els centres escolars dels municipis, entre moltes altres mesures, faran més fàcil la consecució d’aquest objectiu.
En bona part, el decret ha acabat institucionalitzant algunes de les bones pràctiques que les Oficines Municipals d’Escolarització han desenvolupat durant tots aquests anys de trajectòria.
Tanmateix, si es volen assolir resultats significatius, aquest nou instrument normatiu s’haurà d’acompanyar duna voluntat política ferma per part dels ens municipals, un augment de la dotació dels recursos adreçats a les OME i una millor formació tècnica. Es tracta d’una tríada indispensable si es vol aprofitar la finestra d’oportunitat que oferirà el nou decret.
L’equivalència escolar entre centres
Per entendre la filosofia que hi ha darrera dels nous paràmetres del decret d’admissió en la lluita contra la segregació, ens farà servei incorporar a aquesta reflexió el concepte d’equivalència educativa. Per equivalència educativa entenem aquella xarxa escolar que assegura que les possibilitats que un infant –i molt especialment, d’un infant de perfil vulnerable- de reeixir en la seva trajectòria escolar no dependrà del centre o centres escolars on es matriculi.
Vetllar per l’equivalència escolar des de la política pública es tradueix en atendre tres dimensions diferents: a) l’equivalència entre centres, b) l’equivalència entre alumnes, i c) l’equivalència percebuda de la xarxa escolar d’un municipi. D’aquestes tres dimensions, les dues darreres interpel·len de forma clara al paper de les OME. Però comencem fent uns breus apunts sobre la dimensió que ateny més indirectament a les OME: l’equivalència entre centres.
Aconseguir respectar la diferència tot vetllant que no esdevingui desigualtat pot ser com perseguir la quadratura del cercle
Quan parlem d’equivalència entre centres, bàsicament fem referència a la necessitat d’assegurar que les diferències pedagògiques i organitzatives entre centres escolars, emparades en l’autonomia de centre o en les diferències de titularitat, no acabin traduint-se en desigualtats entre centres. Certament, aconseguir respectar la diferència tot vetllant que no esdevingui desigualtat pot ser com perseguir la quadratura del cercle. A nivell genèric, l’eina principal de la política pública per aconseguir-ho és una distribució de recursos basada en el principi de l’equitat: això és, fer una distribució de recursos desigual, que atorgui més volum de recursos públics a aquells centres en situacions de major vulnerabilitat.
A nivell municipal, que la brúixola de la distribució de recursos sigui més equitativa (distribució desigual) que igualitarista contribueix a l’equitat educativa. Actuacions com ara l’aposta per les escoles magnet s’empara en el principi de l’equitat.
A banda d’això, també serien efectives aquelles actuacions municipals encaminades a generar un marc educatiu compartit, una mena de projecte educatiu municipal que equiparés els recursos educatius de tot el municipi. És una línia de treball que podria tenir incidència en l’organització de tots aquells elements educatius que s’organitzen des dels centres escolars però que són educació extraescolar. Treballar per equiparar sortides, colònies o activitats extraescolars afavoriria llimar aquells aspectes en què les diferències entre centres esdevenen desigualtats entre centres.
Alhora, els municipis també tenen veu en l’organització dels mapes escolars del municipi –i encara més en el marc del nou decret. En la gestió d’aquests mapes se solen prendre decisions que no es considera que puguin trencar l’equivalència entre centres, però que poden tenir un impacte que ens hi allunya. En moments de creixement demogràfic -com el que ha afectat el volum d’alumnes que accedien a P3 fins fa pocs anys, i el dels que accedeixen ara a l’ESO- o de decreixement demogràfic -com el que comença a afectar el volum d’alumnes que es preinscriuen a P3 en molts municipis-, la forma en què es modula l’oferta de centres i de línies escolars –és a dir, els centres i línies que s’obren i que es tanquen – té repercussions directes sobre la segregació escolar i, per tant, sobre l’equivalència escolar.
Així, elements com ara el creixement de l’oferta concertada o l’apertura d’escoles públiques fora de l’entramat urbà i/o d’escoles d’una sola línia afavoreix que el mapa escolar del municipi sigui més segregador.
En ple decreixement demogràfic, la tendència a prioritzar tancar línies d’escoles abans que escoles d’una línia -una decisió políticament menys exposada de cara a la ciutadania- tendeix a afavorir l’atomització del mapa escolar del municipi, i aquesta atomització és un dels principals esculls invisibles en la lluita contra la segregació escolar
En aquest sentit, val la pena tenir ben present que, en observar els nivells de segregació de la primària i la secundària en els mateixos municipis, els nivells de segregació són sistemàticament més elevats en l’educació primària -el curs 2018/19, l’índex de dissimilitud dels alumnes de nacionalitat estrangera a primària a Catalunya és del 0,44 i a secundària del 0,35.
Això s’explica en bona mesura pel fet que, dins de la xarxa pública, el número de línies per centre és molt més elevat a secundària que a primària –A Catalunya, el curs 2018/19 hi ha 3,11 línies per centre de mitjana a secundària i 1,39 línies per centre a primària. La realitat escolar molt menys atomitzada de la secundària pública afavoreix tenir uns nivells de segregació més moderats.
L’equivalència en la percepció de la xarxa escolar
L’equivalència en la percepció fa referència a la forma en que la ciutadania d’un municipi percep subjectivament l’equilibri en les oportunitats educatives que li ofereixen els diferents centres escolars d’un municipi. Lògicament, aquesta percepció subjectiva té a veure amb les condicions objectives més iguals o desiguals dels centres escolars, però no només depèn d’això.
Hom pot imaginar-se una situació objectiva desigual, però una percepció ciutadana relaxada, que no problematitza aquesta desigualtat i no l’afecta en les preferències sobre on matricular fills i filles. Però el que tendeix a passar és exactament el contrari: que en la percepció col·lectiva les diferències i desigualtats entre centres es magnifiquen, de forma que les escoles es perceben com molt menys equivalents del que realment són.
En aquest sentit, les OME, en el seva dimensió d’informar els progenitors sobre l’oferta educativa del municipi, pot perseguir l’objectiu de transmetre aquesta informació reforçant tot allò que reforça l’equivalència entre centres. Per fer-ho, les OME haurien de tendir a orientar-se no tant a aconseguir que tot l’univers dels progenitors siguin un mercat ben informat en la tria d’escola com a treballar per aconseguir eradicar dinàmiques competitves i quasi-comercials entre els centres escolars en la captació d’alumnes, en general, i dels alumnes de famílies econònomicament i cultural més capitalitzades, en particular.
Certament, la capacitat de les OME i dels ajuntaments per treballar en aquesta direcció és limitada, però el nou decret d’admissió dota de cobertura institucional les actuacions que alguns municipis ja estan fent en aquesta línia. Probablement, allò més efectiu és aconseguir que les Jornades de Portes Obertes esdevinguin un esdeveniment més cooperatiu que competitiu entre les escoles. Així dons, que es limiti la tendència, ara mateix massa acusada, a què aquestes jornades facin visible, intencionadament o no, que determinades escoles són especialment adients per determinats famílies.
L’equivalència entre alumnes
Finalment, la tercera dimensió, la de l’equivalència entre els alumnes, és la que remet de forma més clara a la lluita contra la segregació escolar. Certament, la forma estructuralment més efectiva i sistemàtica d’aconseguir l’equivalència entre centres és aconseguir que totes les escoles d’un municipi siguin socialment diverses, barrejades. De fet, només una elevats nivells de barreja –per tant, uns baixos nivells de segregació- fan possible que les polítiques orientades a l’equivalència entre centres i a l’equitat educativa tinguin efectes positius. Dit d’altra manera: només una situació de baixa segregació escolar fa possible tenir escoles diferents però no desiguals, i que les desigualtats entre centres siguin prou petites i/o focalitzades com per dur a terme polítiques d’equitat educativa (de distribució desigual de recursos) efectives.
Val la pena recordar que, quan parlem de lluita contra la segregació escolar allò que es persegueix no és la distribució dels alumnes més vulnerables -que solen ser els alumnes NESE de les categories B i C, si es fa prou esforç diagnòstic- entre tots els centres finançats públicament, sinó aconseguir una escolarització equilibrada entre tots els centres, és a dir, un alt nivell d’heterogeneïtat intraescolar i d’homogeneïtat interescolar. Per tant, que a totes les escoles hi hagi volums equivalents de tots els perfils de ciutadans, tant d’aquells més avantatjats com dels més desavantatjats. Ras i curt: l’objectiu final és que a totes les escoles hi hagi progenitors amb estudis postobligatoris i universitaris, i no (o no només) que hi hagi progenitors sense estudis postobligatoris o alumnes de nacionalitat estrangera.
Assolir això en un marc normatiu que prioritza la llibertat de tria escolar no és fàcil, però hi ha dos línies d’actuació que ho permeten. En primer lloc, afavorir que els mecanismes de desempat en l’assignació de plaça escolar s’orienti a la cerca de la escolarització equilibrada. En segon lloc, que la distribució de l’alumnat NESE i de matrícula viva tingui efectes estructurals sobre la segregació escolar.
A menys escoles de proximitat, i més diversitat en la zona de proximitat, més fàcil és tenir un mapa escolar no segregat
En relació al primer element, l’organització de la zonificació escolar que marca quins alumnes tenen més punts de proximitat i, per tant, més opcions d’entrar al centre escollit, té efectes sobre la segregació escolar. De forma anàloga, la forma d’organitzar les adscripcions de les escoles de primària a instituts de secundària té també aquests efectes. De forma genèrica, els models de zonificació escolar que aconsegueixen que les famílies tinguin adscrites poques escoles de proximitat, i que les famílies a qui pertoca cada centre escolar siguin socialment heterogènies, generen un context més favorable en la lluita contra la segregació.
A menys escoles de proximitat, i més diversitat en la zona de proximitat, més fàcil és tenir un mapa escolar no segregat. Pel que fa a les adscripcions, un model en que cada centre de primària tingui adscrita un institut-o els menys possibles-, i en que cada institut tingui adscrits un centre de primària heterogeni -o algunes escoles que, sumant els alumnes, configurin una realitat heterogènia- també afavoreix una menor segregació escolar.
Quant a la distribució d’alumnes NESE i de la matrícula viva, ja hem comentat que l’objectiu de la lluita contra la segregació ha de ser aconseguir una escolarització equilibrada i no la distribució de l’alumnat més vulnerable, però el cert és que mitjançant la distribució de l’alumnat NESE i de matrícula viva es pot impactar positivament en l’escolarització equilibrada. En regir-se per lògiques diferents a com es distribueixen els alumnes ordinaris en la preinscripció, la forma en què s’abordi la detecció i matrícula dels alumnes NESE i de la matrícula viva pot ajudar a compensar-ne els desequilibris. En ambdós casos, el paper de les OME, en la seva funció d’acompanyament a les famílies en els processos de matriculació, pot afavorir la lluita contra la segregació.
En relació als NESE, tot apunta que s’aconsegueix disminuir la segregació escolar dels municipis en els casos que a) el volum de NESE de perfil B i C detectats es regeix per una concepció no restrictiva, que fa que no siguin un número marginal; b) els NESE es detecten fonamentalment abans de la preinscripció a P3, c) es fa una reserva de places a tots els centres del municipi ajustat al volum d’alumnes NESE detectats durant la preinscripció; i d) es fa un acompanyament de les famílies que contribueix a la matriculació equilibrada d’aquest alumnat en tota la xarxa educativa municipal.
La implicació de les OME i la seva coordinació amb la resta d’ens i departaments de l’administració local i autonòmica que intervenen en aquest procés contribueix de forma central a alinear tot el procés a l’objectiu de la lluita contra la segregació, especialment en el nou marc normatiu que genera el nou decret d’admissió.
El mateix passa en la distribució de la matrícula viva i la gestió de les peticions de canvi de centre durant el curs acadèmic. També pot tenir efectes equilibradors si s’aconsegueix: a) fer una gestió de les places disponibles després de la matrícula que no les concentri en alguns centres escolars –encara menys si són els que ja tenen una composició social més desavantatjada- ; b) conèixer el perfil sociodemogràfic tant de les escoles com dels alumnes que demanen incorporar-se o canviar de centre escolar, per tal que les assignacions fetes des de la comissió de garanties d’admissió consideri els efectes segregadors o desegregadors de les assignacions; i c) fer un acompanyament del procés de matrícula que faciliti l’acceptació i acolliment dels alumnes als centres assignats.
Els efectes del confinament sobre la segregació escolar
Així doncs, el nou decret incrementa les possibilitat de que, des d’un treball coordinat de l’administració local i autonòmica, es despleguin tot de mecanismes orientats a la lluita contra la segregació, molts d’ells testats prèviament en experiències pioneres desplegades a nivell municipal pel compromís i valentia dels actors implicats. En aquest nou context, les OME són un actor principal del desplegament d’algunes de les intervencions (les més vinculades a les dinàmiques informatives i d’acompanyament de l’alumnat), i poden aportar aquells intangibles que fan reeixir les polítiques públiques.
Ara bé, aquest mesos de tancament físic de les escoles i de confinament poden haver tingut l’efecte de fer més costeruda la lluita contra la segregació escolar, perquè ha pogut restar credibilitat a la percepció social d’equivalència escolar. En primer lloc, s’ha fet més evident que mai que la segregació existent en la xarxa suposa reptes educatius majors en unes escoles que en d’altres, i que l’equitat del sistema no és capaç de compensar aquesta desigualtat.
Si la segregació escolar tendeix a alimentar més segregació escolar, en un cercle viciós que només des del compromís polític es pot trencar, una situació que ha evidenciat la iniquitat del sistema obligarà a intensificar aquest esforç
Amb uns recursos docents iguals o, si més no, massa similars, el repte de donar el suport acadèmic ha estat molt major en unes escoles que en unes altres. Això pot afectar les decisions de matrícula d’aquelles famílies que ho perceben i viuen amb més preocupació. Si la segregació escolar tendeix a alimentar més segregació escolar, en un cercle viciós que només des del compromís polític es pot trencar, una situació que ha evidenciat la iniquitat del sistema obligarà a intensificar aquest esforç.
En segon lloc, s’ha estès la percepció que, a banda de diferències internes, la gestió que els docents de les escoles de titularitat pública i privada han fet de la docència durant el confinament ha estat força asimètrica, amb un major tensionament dels equips docents del sector privat.
Si sumem a això les conseqüències econòmiques del confinament, hi ha el risc que s’activi un doble transvasament de matrícula entre les escoles de les dues titularitats: un primer de la privada cap a la pública de les famílies que pateixin més vivament les conseqüències de la crisi econòmica; i un segon de la pública cap a la privada de cert sector de famílies que, amb raó o sense, hagin viscut amb disgust el contrast percebut en les dinàmiques docents d’un i altre sector, tot generant desafecció envers el sector públic. Lògicament, la conseqüència d’aquest doble transvasament no seria altra que la intensificació de la segregació escolar que ja existeix en contrastar les escoles de titularitat pública i privada.
Així doncs, l’horitzó immediat planteja un escenari amb noves eines per a la lluita contra la segregació vinculades a la aprovació del nou decret d’admissió, però també noves dificultats per assolir l’equivalència escolar vinculades a les conseqüències del confinament escolar. En aquest context, el compromís de les OME pot ser una eina significativa per assolir un context educatiu municipal més igualitari mitjançant un desplegament autoconscient del seu paper de les funcions informatives i d’acompanyament de la matrícula.
1 L’aparició i regulació de les OME es va formalitzar en el Decret 252/2004, d’1 d’abril pel qual s’establia el procediment d’admissió de l’alumnat als centres docents en els ensenyaments sufragats amb fons públics.
