Marina Garcés, filòsofa i escriptora, reflexiona sobre l’educació i l’accés a unes oportunitats igualitàries després i durant una pandèmia mundial que ha posat de relleu unes desigualtats que feia massa anys que amagàvem sota la catifa. Assegura que la Covid ens ha posat davant un mirall “pervers i invers d’allò que som com a societat”. El món que se’ns obre passa, irremeiablement, per les pantalles, però la filòsofa alerta que les noves tecnologies no haurien de ser vistes com un pegat, sinó com una oportunitat. Però adverteix que “no ens serveix qualsevol tecnologia, ni qualsevol empresa. Hem de ser conscients dels usos i els abusos”.
Garcés va abordar aquests temes a la jornada Avancem. Respostes locals en educació, esports i joventut, organitzada per la Diputació de Barcelona el passat dilluns 7 de juny.
Com creus que ha afectat la pandèmia a la nostra educació i quines conseqüències tindrà la virtualitat en aquest nou món?
Per una banda, la pandèmia ens ha mostrat moltes realitats del sistema educatiu que no volíem veure, relatives a la desigualtat de recursos i a allò que passa fora de les escoles: hem descobert les cases, les vides i les possibilitats de cadascú. Tot això són coses que no formen part de la vida escolar i que hem vist que són importants per l’aprenentatge. L’altra gran aparició que ha vingut amb la pandèmia ha estat el debat entorn de la virtualitat i sobre quant Internet és necessari per a un aprenentatge de qualitat. Aquí trobem un ventall de respostes que van des d’aquells que veuen en les tecnologies la salvació a tots els problemes educatius dels nostres temps, fins als qui les veuen com una substitució perillosa d’altres àmbits d’experiència. Per mi això és reduir el debat, perquè la pregunta no és ‘tecnologies sí o no’, sinó que ens hem de preguntar com les incorporem, amb quins criteris de qualitat democràtica i amb quines finalitats.
La virtualitat ens ha reduït a una esfera individual. Si enfoquem l’educació des d’una mirada holística, com creus que la individualitat afecta al pensament crític, a la socialització i a tots aquells aspectes que determinen els aprenentatges?
No hauríem de relacionar virtualitat amb individualitat en l’experiència d’aprenentatge. No hauria de ser així. Les tecnologies poden ser eines de relació entre iguals molt potents. Ara, no ens serveix qualsevol plataforma, empresa o eina. I segurament no ens serveix tampoc l’ús que li estem donant en aquests moments. Les tecnologies no són acrítiques; som nosaltres els qui ens hi tornem i ens relacionem amb elles com si fossin les úniques possibles, com si les empreses que ens les proveeixen fossin les úniques i la manera de fer-la servir, amb les dades tremendament exposades, fos l’única realitat possible al món digital. Hi ha d’haver una resposta clara per un altre tipus de tecnologies: que siguin de codi obert i protegides en l’ús i propietat de les dades. I, a partir d’aquí, podem plantejar-nos eines que garanteixin experiències col·laboratives i entre iguals a les xarxes.
Si l’aula es converteix en una rèplica de les xarxes socials i en un espai on els seus valors es facin legítims, tenim un greu problema
Fa la sensació que, de vegades, veiem les noves tecnologies com un pegat, quan realment fa anys que són una part important de les nostres vides. Sembla que les estem adoptant de manera reactiva. Creus que estem perdent oportunitats de descobrir noves eines i aprendre sobre noves maneres de veure el món?
Hem d’aprofundir en la propietat d’aquestes plataformes digitals: qui se’n beneficia, qui les construeix, amb quins valors i quina mirada del món ens transmeten. Les xarxes socials, per exemple, ho dominen tot i estan basades en la valorització de la persona com a marca: ens valoren per la nostra presència, aparença i activitat constant. Tot això dóna un sentit molt concret a allò que fem i ho fa seguint l’estela del capitalisme digital. I no hi participem només com a clients, sinó com a subjectes d’una manera d’estar al món. I els nens i nenes aprenen molt d’hora que si no ets visible, no ets ningú; si no reps constant aprovació d’aquesta immensitat indefinida que són els seguidors, no ets ningú i no ets vàlid.
Construir un entorn d’aprenentatge és exactament el contrari a això; hem d’apostar per la pedagogia de la circumstància. És a dir, no incitar a les actituds valoritzables, sinó crear circumstàncies que propiciïn un aprenentatge valuós, més significatiu, interessant i rellevant. Les tecnologies no són només una eina, sinó un context de vida, que ens duen a una determinada manera d’estar al món. Si l’aula es converteix en una rèplica de les xarxes socials i en un espai on els seus valors es facin legítims, tenim un greu problema.
Aquest ús i abús d’Internet ha eliminat la frontera entre el món adult i l’infantil. Des que els nens i nenes tenen el mateix accés a la xarxa que les persones adultes, els exposem a un món molt polaritzat, ple de fake news… Com podem prevenir d’aquests perills i educar en un món nou, de la mà d’unes eines que els adults encara no dominem?
Estirant del fil que comentàvem abans. El problema és que aquests entorns tenen la seva pròpia lògica i el seu propi valor. I trenquen amb els contextos d’experiències compartides. Són com la tele: no és el mateix deixar un nen sol davant la tele tota la tarda, com passava a moltes llars, que mirar una peli o les notícies plegats. No per vigilar, sinó per compartir allò que mirem. Amb les tecnologies passa el mateix, el problema és que ens arriben a través de gadgets cada cop més íntims: aquesta pantalla petita que podem dur a la butxaca vehicula tots els nostres mons, perquè hi duem les fotos, la música, tot allò que estimem i és on esperem aquella persona que ens ha de trucar. Tot això hi és, en aquesta coseta que és com una caixa del tresor, on guardes tots els teus secrets. Això té molt poder i valor i per això ens sedueix a tots, infants i adults.
Penso que no hem de respondre amb control, vigilància ni amb por, que mai no educa. Una cosa és conèixer els perills reals de la vida i una altra és viure amb por. Hem de conèixer els riscos per saber-nos moure i això passa per crear aquests contextos d’experiències compartides; hem d’apostar per usos de les tecnologies que ens connectin amb persones que ens puguin advertir dels efectes adversos que pot generar la xarxa en nosaltres. Però si ens aïllem dins les pantalles, és difícil.
És un moment molt tràgic pels joves, perquè som en una societat que no vol o no té res a oferir-los i per això conjura la por, per neutralitzar-los
En aquesta pandèmia hem vist encara més com s’ha infantilitzat els infants. Això ha derivat en un augment de la criminalització dels joves: si són a les xarxes, perquè n’abusen; si estan al carrer, perquè tenen actituds irresponsables en pandèmia. Els joves sembla que facin el que facin, ho fan malament. Com ho podem resoldre, amb ells i elles?
És un moment molt tràgic pel que respecta als joves, perquè som en una societat que no vol o no té res a oferir-los i per això conjura la por, per neutralitzar-los. Això es pot fer de dues maneres: criminalitzant-los o victimitzant-los. Darrerament sentim molt el discurs que es compadeix dels joves per no tenir futur, o perquè pateixen conseqüències des del punt de vista de la salut mental i, llavors, els tractem com a malalts, no com a una part valuosa de la societat que necessita ajuda. I quan els joves només poden ser o malalts o criminals és perquè no n’esperem res i els trenquem, no només el futur, sinó el present. Els estem dient a la cara que no hi pinten res. Només cal mirar que som en un país amb un 45% d’atur…
Hem de pensar, no tant en quin futur els deixem, sinó en quin present els estem construint, quins projectes de desig, de feina, d’acció política, de creativitat… I per això hauríem de parlar de números, de lleis d’habitatge i laborals, de qui es beneficia d’aquesta societat que és sempre i encara aquesta gerontocràcia eterna que segueix copsant el poder. Però això generaria respostes que són les que no es volen deixar sortir. Els joves pateixen aquesta barreja de por i menyspreu que els té atrapats.
La joventut és aquell nou actor que ens durà a un món futur que desconeixem: és el trànsit cap a un nou temps i, avui més que mai, els canvis ens fan por. Per això no els volem deixar créixer
Aquesta barreja també agreuja les reaccions que tenen. Per exemple, les macro trobades d’aquests dies, però s’han de posar en context, perquè possiblement no tenen cap altra sortida que expressar-se de manera contestatària.
Aquest malestar, en lloc d’expressar-se de manera patològica, es podria expressar de forma activa, amb protestes, lluites, creativitats i maneres de viure que aquells que sempre ens diuen com s’ha de viure no entendrien. Aquesta incomprensió entre un món i un altre sempre hi és als canvis generacionals, però avui, en un moment en què la por domina el conjunt de les emocions socials, encara s’emfatitza més. Avui tothom protegeix alguna cosa que reconeix com a pròpia, ens repleguem per viure a la defensiva. I la joventut és la representació d’aquell nou actor que ens durà a un món futur que desconeixem: és el trànsit cap a un nou temps i, avui més que mai, els canvis ens fan por. Per això no els volem deixar créixer.
Però les precarietats que roben el futur al jovent són mateixes que les que ens el roben a les persones adultes…
És una mirada molt enganyosa. Diem que els joves no poden accedir a una casa. Però, què passa amb tota la gent de la meva edat que és desnonada? Què passaria si una persona gran, que són el col·lectiu més vulnerabilitzat de la nostra societat, hagués de pagar un lloguer avui? Ens estem enganyant a través d’un mirall pervers i invers del que som com a societat. Els joves no poden? No, no podem cap de nosaltres. Aquesta por és una por compartida a la precarietat, que sabem que ens travessa a tots i que una altra crisi desconjuntaria tota la nostra vida.
Per què creus que parlem dels joves precaris en tercera persona? Per què externalitzem la precarietat?
Quan hi ha neguit inventem monstres i víctimes. Crear personatges que pateixen les pors que en realitat tenim nosaltres és una manera de desallotjar-les de dins nostre. El que busquem ara és sentir-nos a resguard i més salvats que el del costat. Sempre hi ha un ells que em salva a mi de pensar que estic malament o que visc en una societat en què les coses no estan bé perquè és injusta i destrueix constantment la vida personal i social de tots nosaltres.
Aquestes injustícies són generalitzades i globals. Posem l’accent en els ens locals, en la cooperació a més petita escala. Sovint, demanem grans polítiques quan, potser, la solució comença més a prop de casa.
No hem de confrontar la gran administració als ens més petits i locals, sinó invertir la prioritat. El món local és xarxa, no l’última de les administracions, que és com sempre el veiem: la germana pobra de les administracions, la darrera en la llista. Sempre anem des de l’Estat fins l’últim districte de barri, que ha de recollir les molles de la gran cadena. Però, en lloc d’això, és la primera línia d’acció social i de la vida en comú, un entramat de molts tipus d’organització i de formes de vida. És als barris i a les ciutats on passen les coses, en el sentit més gran del terme: són l’escenari de la vida col·lectiva.
Per què compensem les desigualtats i les mancances de l’escola allargant la jornada dels infants? Per què donem tantes voltes, en lloc d’abordar el problema d’arrel i apostar pel sistema educatiu que volem?
També passa en educació: són els centres, les AFA o l’educació en el lleure les que poden salvar els joves d’aquest no futur.
Sí, però compte. L’escola, que és l’espai principal de l’educació no és un espai de salvació, sobretot si la deixem sola. És un espai on podem plantejar-nos quins són els problemes que tenim i com abordar-los; més que un espai de reparació és un espai de transformació. I ho és si entenem que cada currículum, contingut i coneixement que compartim, cada pràctica que desenvolupem, ens està comprometent amb la societat i amb nosaltres mateixos. L’escola és un taller constant de vida, on assagem alternatives possibles amb aquells amb qui ens toca conviure, no amb qui triem. Això és molt valuós, perquè l’escola és l’espai més radicalment democràtic que tenim i no pot funcionar com una bombolla; una escola és l’antítesi d’una bombolla i l’hem de continuar defensant així perquè ja en tenim massa, de bombolles.
Dius que l’escola no pot ser una bombolla però, durant la pandèmia, s’hi ha convertit. Els infants més vulnerabilitzats s’han quedat sense educació en el lleure, s’han segregat dins escoles ja molt segregades de per sí, degut als grups bombolla. Com es pot superar això?
Aquí sí que es necessita una resposta política clara i contundent. Els problemes de la desigualtat social hi són a tot arreu del món, però en aquest país arrosseguem molts conflictes, donats per la dualitat del sistema educatiu entre la via concertada i la pública, a més de totes les escoles privades. Aquest sistema no es qüestiona tant com s’hauria i genera una segregació del sistema públic que té a veure amb una distribució molt desigual en el territori i en els barris. Manca molta política seriosa que aposti, no només per una escola de titularitat pública, sinó que tingui esperit i funció 100% pública. Però ja veiem, govern a govern i llei a llei, que és un aspecte que no es vol tocar, ni a Catalunya ni a Espanya. I, mentrestant, ho anem intentant arreglar de mil maneres: connectant els barris i les escoles amb el lleure i els ecosistemes socials, augmentant l’educació en el lleure per compensar. Però ho compensem allargant la jornada activa dels infants i joves encara més hores perquè allò que no fa l’escola ho hem de fer fora? Per què donem tantes voltes, en lloc d’abordar el problema d’arrel, que en aquest cas és sistèmic, i apostar pel sistema escolar que volem?
