Amb motiu de la Setmana Internacional de l’Educació Artística, que enguany es conmemora entre el 23 i el 29 de maig, hem volgut centrar la mirada en l’Escola Municipal de Música i Dansa de Santa Perpètua, que el 2018 va iniciar una gran transformació. Va obrir les seves portes a altres disciplines i es va convertir en l’Escola Municipal de les Arts, començant així un camí per unificar tota la pràctica artística del municipi en un sol actor. Aquest camí continua erigint-se i, de fet, aquest curs, el municipi ha estrenat el Sociocultural-SPM, que simbolitza la unió de l’Escola Municipal de les Arts i la Xarxa de Centres Cívics, per tal d’unir l’oferta artística i la gestió econòmica, garantint així la democratització de les arts. Parlem amb l’Eliseu Ribes, director de l’Escola.
El 2018 l’Escola de Música i Dansa es transforma en l’Escola de les Arts, incorporant-hi disciplines com la creació musical, videojocs o fotografia. Per què aquest canvi?
El setembre se’ns fa arribar l’encàrrec de crear una Escola Municipal de les Arts, amb l’objectiu de reorganitzar la pràctica artística al municipi. A partir d’aquest encàrrec, que formava part del pla de mandat, ens posem a treballar conjuntament amb la regidoria de cultura i amb la xarxa de Centres Cívics, amb la col·laboració d’una tècnica de la Diputació de Barcelona, a la qual vam demanar suport. L’objectiu era tenir l’escola dissenyada el març del 2019. Així que s’inicia un procés que comença per l’anàlisi del que feien els diferents serveis, quants usuaris tenien, de quines edats, barris i a quins preus oferien les activitats.
Un cop recollida la informació, ja podíem fer la planificació. I dissenyem una escola ambiciosa, que no només volia unificar el que ja hi havia, sinó ampliar l’oferta. Comptàvem amb una part escènica, amb teatre, música i dansa, i una part visual amb plàstiques, pintura, còmic i aerografia. Pel que fa a la part audiovisual, teníem cinema, videoart, disseny, producció musical i videojocs. I també vam fer una temptativa de circ.
Per què decidiu incorporar aquestes noves disciplines?
Perquè, si no, ens quedàvem amb el de sempre. És important entrar al camp de les audiovisuals si volem atraure nous públics com l’adolescent i el jove. Volíem arribar a tothom, així que havíem de tenir una oferta pensada des dels 0 als 99 anys. Totes les escoles de música, dansa i arts tenim un problema, i és que ens costa arribar a la joventut, ja sigui per les seves circumstàncies personals o perquè no els atrau l’oferta.
Heu aconseguit omplir aquest buit?
Bastant, tot i que encara no totalment. Cada any anem revisant l’oferta i alternem formacions de llarga durada amb formacions més curtes. Encara estem buscant quins són els interessos dels joves. Però hem millorat molt.
Feu processos participatius per saber què els interessa?
Sí, en vam fer un a l’inici i un altre aquest curs. Hem tingut dos anys fatals pel mig, perquè l’escola neix el curs 2018/19 i el següent ens van tancar per la pandèmia. Així que, enguany, és com si comencéssim de nou i, per tant, hem tornat a preguntar. Ara bé, tot i que crec que és una cosa molt necessària, considero que ha de ser un procés participatiu més ampli, que arribi a tothom. Actualment, només hem aconseguit interpel·lar les persones que ja són usuàries, així que hem de pensar una manera d’arribar als joves.
Unificar la pràctica artística obre les portes a la interdisciplinarietat?
Aquesta era la idea quan vam crear l’escola. És cert que qui només vol fer música, ha de poder fer només música, però afavorim molt el treball interdisciplinari. I, per això, vam crear els laboratoris artístics. Vam començar amb els menuts, de 0-6, amb més intensitat a la franja de 4-6. Tenen una oferta de dansa, arts plàstiques, música i teatre que va canviant periòdicament. Van rotant per totes aquestes disciplines, però treballant sempre sota el paraigua del mateix projecte.
Això va interessar molt i les famílies de les criatures ens van dir que també volien una experiència igual, així que vam engegar un laboratori per joves i adults centrat en les arts escèniques en què es treballa la música coral, el teatre i la dansa. I l’any passat vam començar amb un laboratori per majors de 60 anys a través de l’artteràpia, les arts plàstiques i la música.
Aquest curs ha entrat en funcionament el Sociocultural-SPM, que concentra en un únic equip l’Escola Municipal de les Arts i la Xarxa de Centres Cívics. A banda de concentrar l’oferta, un dels objectius d’aquesta novetat és oferir una oferta econòmica unificada.
El Sociocultural fusiona la gestió, l’organització dels espais, el material, la difusió i la comunicació. Tot i que es volen mantenir les personalitats dels dos projectes, ens permet treballar més coordinadament i una de les coses que estem fent és continuar una tasca que ja vam iniciar quan es va crear l’Escola Municipal de les Arts, que era la d’unificar preus. Les ofertes dels Centres Cívics i de l’Escola de Música i Dansa eren molt dispars i no tenia res a veure el que pagava un usuari que feia còmic amb un que feia música. Així que ara estem camí de l’equilibri i hem aconseguit fer-ho sense que a uns se’ls apugi molt el preu ni se’ls baixi molt als altres.
I quins mecanismes teniu per garantir l’equitat d’accés?
Els Centres Cívics han adoptat el model de bonificació del preu públic de l’Escola Municipal de les Arts. Es tracta d’un únic model, amb les mateixes bases, que passen únicament per la renda. Perquè ens vam adonar que, si teníem en compte altres factors, es donaven situacions injustes que duien a becar a famílies nombroses o persones discapacitades amb molta capacitat econòmica.
Entre les rendes més baixes sempre costa més accedir a l’educació artística
Sí, per això vam iniciar el projecte Comunart, que va créixer molt quan vam crear l’Escola Municipal de les Arts. Es tracta d’una acció amb escoles de primària públiques que consisteix en entrar a les seves aules durant l’horari lectiu i fer-hi projectes de dansa, corda, vent, percussió i teatre. Nosaltres proveïm els instruments i els materials necessaris per tal que cada alumne pugui participar de les activitats, de tal manera que intentem democratitzar la pràctica cultural.
Quina importància té per un municipi fer de la pràctica cultural una política de ciutat?
És una bomba! Obre moltes possibilitats, encara que sigui difícil arribar a tothom. A Santa Perpètua sempre hem tingut molta sort, perquè hi ha una clara voluntat política d’acostar les arts a la població. És un impuls que he vist en pocs municipis. Creiem que tothom ha de poder tenir accés a la pràctica artística i, per això, és molt important que treballem en equip. Ens unim tots els serveis que oferim pràctica artística, així com diverses àrees de l’Ajuntament, perquè no volem ser una escola que treballa sola, sinó el motor cultural del municipi.
I, per tant, també és essencial que l’escola tingui projecció a la ciutat i que no ens quedem només a les aules. No es tracta d’oferir només concerts de Nadal, sinó espectacles amb qualitat artística, dotant de sentit de ciutat a tots els nostres projectes.
