Un museu és més que un museu, i molt més que un contenidor d’obres d’art.
Des del principi, la tònica del nostre museu, sobretot en la part de continguts a oferir, ha estat el vessant educatiu. Tot podria girar en base a la pregunta de a qui pertany el museu, la seva col·lecció i les seves activitats. La filosofia bàsica del MACBA és la seva radicalitat pública, que ens fa anar més enllà de les expectatives formals que un museu hauria de tenir, al voltant del que és educar.
D’aquesta manera, el museu es converteix en un agent educador d’entorn.
Com a museu, per descomptat, tenim unes col·leccions internacionals i nacionals. La disseminació dels coneixements d’aquesta obra, en el marc contextual i històric en què aquesta obra es produeix, i la relació amb el context cultural català, és fonamental, i això forma part de la nostra missió.
I per això oferiu activitats i programes transversals, adreçades a molts diferents estaments, com nens, joves o gent gran.
Sobretot, entenem que el museu també aprèn. És un procés d’anada i tornada, a nivell intergeneracional i interdisciplinari. El MACBA és un museu que atén no només a la seva audiència sinó a les seves comunitats, i tant ensenya com aprèn del seu públic.
Un museu tant ensenya com aprèn del seu públic
Un museu com el MACBA, propicia molt més aquest vessant educatiu? Tenint en compte la seva oferta cultural però també el seu context geogràfic i social, ubicat en el cor del Raval, un dels barris més desfavorits de Barcelona.
Normalment, es veu l’educació en un museu des del vessant de grups escolars i visites guiades. Però jo crec que hi ha una part de mediació cultural que és crucial, i d’investigació artística que és part també de l’estudi de la cultura. En els últims anys hem dut a terme molts projectes que impliquen que molts col·lectius del barri participin d’una determinada activitat o estudi, i això fa que estiguem en contacte amb les associacions culturals i socials del barri, les diferents entitats, les escoles i afas, i tant en activitats reglades com no reglades.
Això és un exercici conscient i constant de voler estar en contacte amb el teu públic.
És important entendre quin és el nostre rol en les relacions socials. Hi ha una part que nosaltres no podem fer com a institució, perquè és una competència de serveis socials, o de l’ajuntament, o del districte, però sí que és cert que nosaltres som veïns, i per això formem part de les organitzacions del barri, i dels projectes que hi ha en marxa. Una part important dels reptes de treballar en un barri com el Raval és que vas molt acompanyat de gent que aporta aquesta experiència. Volem treballar amb la gent del carrer. Sobretot, perquè si vols que la gent es senti interpel·lada pel que portes al museu, has d’entendre i escoltar la gent, i el que estem fomentant és un museu que escolta.
Per això els diferents projectes educatius que enceteu estan integrats en la programació normal del museu, no com un complement.
Hem intentat estar molt més en el context, que l’educació no sigui una cosa a part del que fa la direcció del museu. Tot el que passa a nivell conceptual també passa a nivell operatiu, i tot és museu. I el museu educa no només en la perspectiva dels seus programes específicament educatius, sinó que tots els elements són susceptibles d’educar.
Per exemple, un projecte com el “Fora de reserves” no només és un disseminador d’una història o una cultura sinó també d’un futur de projectes i de professions relacionats amb el desig de compartir o protegir una obra d’art. Són obres d’artistes vius, de la nostra col·lecció, que s’exposen als instituts, on els estudiants treballen amb els nostres col·legues de restauració, de registre, i amb els propis artistes, que parlen de la interpretació d’aquelles obres.
Tots els elements d’un museu són susceptibles d’educar
Treballeu amb molts artistes que es converteixen en educadors.
Fa molts anys que el MACBA té a la seva essència el factor educatiu, i ho fem des de dintre, amb els nostres serveis, no amb serveis externs, perquè està dins del nostre ésser. Hi ha una manera d’interpretar l’obra d’art que exigeix un tipus de relació diferent amb el públic. Treballem amb molts col·lectius d’artistes, amb molts comissaris artístics joves, grups comunitaris que estan interessats en enfocar de manera diferent el fet artístic. La idea de l’artista educador ens dona la possibilitat de crear un grup de persones joves, que volen tenir aquesta activitat pública dintre del que és el desenvolupament de la seva pràctica artística.
El fet de ser un museu dedicat a l’art contemporani us ajuda en aquest sentit, o és un obstacle?
Hi ha un prejudici sobre el museu d’art contemporani, perquè hi ha molta cosa que la gent no entén. I no ho entén perquè pensa que ho ha d’entendre. Si pensessin que simplement l’han de gaudir, s’aproparien de manera diferent. Hem de desarticular aquest prejudici, i una manera és generant aquesta cultura comunitària.
Formant comunitats d’aprenentatge al voltant de les activitats del museu.
Hem refermat unes idees que no m’he inventat jo, que ja fa molts anys que estan, que l’educació, l’atenció a la comunitat, sigui la primera cosa que hem de mirar. En matèria de programació d’educació no hi ha una jerarquia en el sentit que una exposició és la peça estrella i el tema educatiu és només un petit complement. Són igual d’importants. Fins i tot hi ha molts projectes que no tenen res a veure amb cap exposició, sinó que estan directament vinculades a necessitats de l’entorn, des de programes familiars amb tallers sobre neurodivergència fins a programes que parlen de la relació amb els aliments. S’han anat fent molts projectes diferents.
Hi ha un prejudici sobre el museu d’art contemporani, perquè la gent pensa que ho ha d’entendre
Hi ha, per tant, un vessant més cívic, imbricat en la comunitat?
Partim de la noció de museu hiperlocalitzat. Hi ha una part del museu en què hem de conversar amb els veïns. Encara que formalment sembli difícil, perquè pot semblar que som aquell edifici gran al mig del barri, al final, les institucions són les persones. En projectes com el “Jardí ambulant” o la “Cuina”, un espai de trobada i aprenentatge col·lectiu a través de la cuina i la seva relació amb l’entorn, la dimensió del museu es dilueix per convertir-se en una cosa més petita, que determina la relació entre persones, i que inclou la dimensió cívica.
Vam dur a terme un projecte durant més de dos anys anomenat “Els oficis del Raval”, amb l’institut Miquel Tarradell, del barri. Durant tres cursos els estudiants van créixer vinculats a aquesta idea de l’emancipació que l’art pot proveir, a través de la col·laboració amb l’artista Teresa Lanceta i la seva reflexió sobre l’obra tèxtil i el vincle amb els oficis. Per exemple, els estudiants feien algunes de les visites guiades, i eren espectaculars, molt properes al que cadascú havia descobert, amb un diàleg molt franc amb l’audiència, algunes en el seu propi idioma. Al final de les visites jo els deia que no es deixessin impressionar per edificis com aquest, que ells havien fet permeable la seva visió del món durant l’exposició i que la seva interpretació de l’obra de Lanceta era també la seva interpretació del MACBA i del que era el museu per a ells.
Heu dut a terme projectes molt diversos.
Entre els diferents projectes que s’han fet, podem citar el de “Cançó per a molts moviments”, un projecte amb múltiples activitats cada setmana, molt connectats amb el barri, un programa de sis setmanes on s’aplegaven trobades, converses, tallers, i es compartien investigacions en curs per crear escenaris de creació col·lectiva. També destaca el “Jardí ambulant”, que funcionava com a laboratori social en l’àmbit escolar amb la participació de quatre escoles i persones vinculades a diversos projectes del barri. Ubicat dins del Convent dels Àngels, mitjançant tallers es repensaven els usos de la plaça dels Àngels i les propostes es conceptualitzaven en prototips per dissenyar espais verds, d’ombra, de jocs i de descans de la mateixa plaça. O el “Contrapanorama”, que s’està portant a terme com un procés d’investigació col·lectiva a partir de l’arxiu de projectes fets al MACBA en altres temporades.
Ara han començat les activitats de principi de curs.
Per exemple, des de fa vuit anys fem el “Nens i nenes del barri”, una activitat setmanal gratuïta on els nens experimenten amb un artista en una experiència col·lectiva, similar al que es fa també amb el “Grup de joves”. També al voltant de l’exposició “Col·lecció MACBA. Preludi. Intenció Poètica”, es fan diversos projectes per apropar-se a l’obra d’art des de diferents narratives i des del punt de vista sensorial, amb “Com sona un museu?”, que potencia la relació amb el museu des de l’activació del cos.
Els receptors de totes aquestes activitats i projectes van creixent…
Sí, els que van començar quan eren nens ara són adolescents o joves adults. Estem treballant en la creació d’un consell de joves, amb els nens i nenes que han anat creixent amb els nostres projectes, per escoltar la seva veu. És una generació entre els 16 i els 21 anys i que tenen molta cosa a dir del museu. Fer-los partícips d’una certa governança del museu és també un servei educatiu.
Per defensar que l’element vivencial de l’art és un element necessari a la vida.
Una de les coses més clares que tenim és que l’art, la col·lecció és de tothom. Aquesta institució és de la gent. Et deus a l’audiència, i has de trobar més maneres per tal que aquest escoltar la gent sigui plausible.
