La Núria Andreu és una persona molt parladora, tal com ella mateixa reconeix. La seva veu és plena de somriures i passió per una feina i una carrera que ha estat desenvolupant durant 30 anys. Va començar estudiant psicologia i va acabar fent magisteri, especialitzant-se en educació especial. Va fer pràctiques a l’Escola Llevant de Badalona, que es va convertir en la seva escola, diu, efatitzant la paraula meva. “La meva escola és aquella on vaig començar, on m’hi vaig desenvolupar i m’hi vaig comprometre al 100%”. En aquella escola va ser mestra, coordinadora, cap d’estudis i va arribar fins a directora. Ara es jubila i acaba una llarga carrera que l’ha fet aconseguir un nom en el sector de l’educació especial: pel seu compromís, la seva passió i la seva dedicació.
Com era l’educació especial quan vostè comença a exercir?
Molt diferent. Ara l’educació especial s’ha professionalitzat i els nanos aprenen més. Quan jo vaig entrar, em van donar un cartipàs on posava quines coses treballaven amb els infants. Tot hi cabia, allà: eren coses sobre orientació especial, psicomotricitat, treball amb punxó i poc més. Però és cert que els nens eren molt diferents; eren sobretot discapacitats intel·lectuals migs i els severs estaven en els anomenats centres de profunds. A mesura que avançaven els canvis de lleis que ens encaminen a un únic sistema educatiu, els infants que rebíem eren cada cop més complexos, perquè la discapacitat lleugera l’absorbia l’escola ordinària.
Al principi teníem grups de 8 alumnes amb un docent i ara són grups de quatre amb dos educadors i, en algun cas, fins i tot tres, degut a l’alta complexitat. Abans només teníem quatre alumnes amb autisme entre 100. Avui, el 70% són autistes severs. Això ha fet canviar molt l’escola i ens ha dut a ser menys com un esplai i adherir-nos a les línies pedagògiques que ens ensenyen com fer que una persona discapacitada pugui ser activa a la societat. També vam haver d’adaptar les escoles per acollir alumnat amb cadira de rodes i hem hagut de canviar el currículum, per començar, perquè no en teníem. I vam anar introduint objectius nous.
Abans només teníem quatre alumnes amb autisme entre 100, avui ho són el 70%; això ha fet canviar molt l’escola i ens ha dut a ser menys com un esplai
Entenc que la formació va ser indispensable per aplicar aquests canvis.
Sí, tot i que en el meu cas no em vaig formar en metodologies específiques, sinó en direcció de centres. Abans d’arribar jo tot era molt assembleari, que està bé, però si vols avançar i introduir al centre noves metodologies, has d’exercir una bona direcció d’equip. Perquè els canvis no entren fàcil per tothom. Hi ha persones a les quals els costa molt evolucionar. “El que fem ja ho fem bé”, deien. Però no era així: ens calia formar-nos en logopèdia, sistemes conductuals positius, comunicació alternativa… Els alumnes que teníem no eren els mateixos i no ens servien les mateixes estratègies.
Volia aconseguir que la gent deixés de pensar que amb el que fèiem n’hi havia prou; volia que es fessin preguntes i es plantegessin adoptar novetats. La meva tasca era facilitar que els professionals es formessin, que trobessin el seu valor i encarregar a cadascú una feina que li pertoqui, tot inculcant el cuquet de la curiositat. És tot un què aconseguir això, però és cert que amb la gent jove és més fàcil, perquè tenen més passió i entenen millor que els canvis s’han d’acceptar sí o sí.
El model d’escola inclusiva ha fet que els alumnes que tenien passessin a l’ordinària. Creu que aquestes discapacitats més lleugeres hi estan ben ateses?
Nosaltres de seguida vam creure en el model d’inclusió. Fins i tot vam crear un servei de suport extern que va durar 12 anys i amb el qual fèiem suport i formació a l’entorn ordinari. Crec que el model inclusiu és molt necessari i, de fet, m’agradaria que l’escola d’educació especial no existís, perquè significaria que tindríem escoles on hi hauria tothom. Hem de tenir centres amb perfils professionals diversos per donar resposta a qualsevol necessitat. Un sistema educatiu veritablement inclusiu ajudaria a fer una societat més oberta, solidària i bonica que l’actual.
Però clar, per això calen diners. I d’això en falta. De fet, aquest projecte de formació a l’entorn ordinari sempre l’hem fet estrenyent-nos nosaltres el cinturó i, ara que hem demanat finançament al Departament d’Educació ens l’ha denegada. Així que hem hagut de suspendre un servei que feia 12 anys que funcionava. Això no només ens ha suposat un cop econòmic, sinó que ens ha condemnat encara més a la invisibilitat que té l’educació especial.
Durant 12 anys hem fet suport i formació a l’entorn ordinari estrenyent-nos el cinturó, ara hem demanat finançament al Departament però ens l’ha denegat i hem hagut de suspendre el servei
Davant la manca de recursos, vau optar per unir-vos a la Xarxa d’Escoles Municipals d’Educació Especial de la Diputació de Barcelona
És un gran espai. Compartir experiències i sabers amb gent amb la qual parles i t’entenen no té preu. Tots ens sentim pressionats per l’administració, que diu que som una anomalia –en tant que escoles municipals–, però tot i ser una anomalia atenem una quantitat d’alumnat impressionant i fem una feina que el Departament no està assumint. Si som una anomalia, que contracti tot el personal que suporten els ajuntaments i que ens donin més opcions de formació i adaptació. Però, en comptes d’això, el Departament ens menystè. Per sort, la Diputació ens ha ajudat a poder compartir metodologies i problemes. Ens ha donat veu i ens dona suport per aconseguir formació, que és bàsica.
Quins són els coneixements que troben més a faltar?
L’oferta que tenim no està malament, sobretot tenint en compte que als centres tenim molts coneixements i experiència que s’han de saber aprofitar. Quan va arribar la crisi, que va acabar amb la possibilitat de fer cursos a dojo, vam començar a fer el que podíem i vam intentar moure els sabers que teníem dins els centres, fent formacions entre nosaltres. Però el que sí que trobem a faltar és més formació en l’àmbit emocional, perquè tenim una feina que pot ser molt dura. També ens agradaria formar-nos més en metodologies sistèmiques per prevenir problemes de comportament, o en sistemes alternatius de comunicació. Aquestes són les necessitats comunes que més han destacat els centres a través de la Xarxa i, per sort, la Diputació ens ha facilitat formar-nos.
Continua fent servir el ‘nosaltres’. Li costa marxar i acabar aquesta carrera tan llarga?
Sorprenentment, estic molt tranquil·la amb el traspàs, però és cert que, encara que ara mateix no crec que tingués força per posar-me a una aula amb nens i nenes autistes, sí que ho trobaré a faltar. Igual que trobaré a faltar el meu equip. He gaudit moltíssim i he après molt, tot i que també m’he endut grans decepcions, sobretot amb unes administracions que fan política en lloc de treballar. Em decep que no entri al cervell de qui té les competències que els recursos s’han de posar on fa falta.
