Yayo Herrero (Madrid, 1965) és investigadora, enginyera tècnica agrícola, professora, activista i una de les veus més influents de l’ecofeminisme a Europa. Parlem amb ella sobre què són i quin potencial tenen les ciutats educadores i sobre iniciatives i pràctiques inspiradores per a construir comunitats educadores més enllà dels murs de les escoles.
Abans de parlar del perquè d’una ciutat educadora, situes el punt de partida en una reflexió prèvia: cal que reconeguem la vulnerabilitat de la vida humana. A què et refereixes?
Em refereixo al fet que hauríem de ser conscients d’una cosa que és òbvia però que potser no veiem: els éssers humans som dins d’una trama de la vida de la qual en formem part i n’obtenim absolutament tot el necessari per a viure. Està integrada per aire, per plantes, per microorganismes, per animals… És una trama que s’autoorganitza: ningú fabrica l’aigua, ni l’oxigen que respirem, ni fa la fotosíntesi per produir aliments. És a dir, som radicalment ecodependents.
I d’altra banda, els éssers humans estem encarnats en cossos que són vulnerables; és a dir, que necessiten aliment, refugi, habitatge, relacions, cures… Això vol dir que no hi ha cap ésser humà que pugui ser mai completament independent: la vida humana sempre es desenvolupa en una comunitat, en una societat en la qual unes persones s’ocupen d’unes altres. Això vol dir que l’ésser humà, a més d’ecodependent, és interdependent.
Per això, cal treballar per a sostenir intencionalment la vida humana i que totes les persones puguem aspirar a tenir una vida decent. És a dir, que construïm economies, polítiques i cultures que posin la vida en el centre i es facin càrrec d’aquesta vida vulnerable. Partint d’aquí, ja podem preguntar-nos per què volem construir una ciutat educadora.
Què significa, llavors, parlar de “ciutat educadora”, en aquest context de crisi ecològica i social que vivim?
Des que naixem fins que morim, estem aprenent. Necessitem aprendre a viure, a fer absolutament tot. I l’educació, per tant, és un procés que s’interromp només amb la mort. En aquest moment, a més, ho fem en un context de profundíssima crisi ecosocial, que es plasma en l’escalfament global, en la pèrdua de biodiversitat, en l’alteració de cicles naturals dels quals depenem, o en l’esgotament d’alguns béns bàsics finits. Gairebé totes les dades de les quals disposem evidencien com creixen les desigualtats entre països i també dins dels propis països. Vivim un moment en el qual hi ha moltes persones que tenen feina, però no arriben a final de mes i tenen dificultats per a accedir a l’habitatge o per a alimentar-se amb aliments suficients i de qualitat. I a més, tal com ha començat l’any, estem veient com el rearmament, la guerra o la violència poden ser respostes distòpiques a les crisis ecosocials.
Una ciutat educadora és una ciutat que acull
En aquests contextos, quan parlem de ciutat educadora, estem parlant de la possibilitat de construir nuclis de convivència, comunitats articulades en ciutats, municipis més petits o zones rurals, en els quals construïm les possibilitats que fan que la vida digna i de totes les persones sigui una prioritat. Una ciutat educadora és una ciutat que posa totes les bases perquè això sigui possible.
És també una ciutat que es compromet amb el desenvolupament de totes les habilitats i capacitats, perquè totes les persones siguin corresponsables amb la cura de la vida. Una ciutat educadora és una ciutat que acull. I és també una ciutat que es compromet amb l’aprenentatge de tot el que fa falta perquè la vida pugui ser viscuda amb dignitat.
Un dels punts clau de la idea de ciutat educadora és que entén l’educació més enllà dels murs de l’escola. Quines són les claus, segons la teva opinió, per ampliar la mirada i treballar en base a les diverses comunitats educatives?
En primer lloc, hem de reconèixer-nos com a subjectes d’aprenentatge al llarg de tot el nostre cicle vital. És a dir, al llarg de la vida aprenem moltes més coses i durant molt més de temps que allò que aprenem en el centre escolar, encara que els centres escolars són absolutament crucials per al desenvolupament de vida. Però també aprenem als barris, en els nostres entorns i contextos familiars, en els nostres nuclis de convivència o a través dels mitjans de comunicació. Aprenem també en els espais d’oci i temps lliure o en els moviments socials, per exemple, d’una forma molt intensa. Eduquen també les institucions públiques, els discursos polítics o moltes institucions autoorganitzades en els barris que sostenen la vida. Per tant, la ciutat educadora té una vertebració importantíssima que és comunitària i, per això, la creació i el manteniment de les comunitats és absolutament crucial.
I com es construeixen aquestes xarxes en el model urbà actual, que es basa sobretot en el consum, en el creixement econòmic, i en la concepció de l’espai públic més com a lloc de pas que per a la vida en comunitat?
Jo diria que se sosté amb molta resistència, creativitat i també amb importants aliances público-comunitàries. És important que les polítiques públiques confiïn en la capacitat d’autoorganització de la gent. Cal desplaçar les aliances público-privades i centrar-se en aquelles que es fan amb la societat civil organitzada.
En els centres educatius el treball és fonamental, però també en el que Eric Klinenberg anomena “palaus del poble”, que són diferents infraestructures com els centres culturals, els poliesportius, les biblioteques públiques o els centres de salut. Llocs on, quotidianament, es troben moltíssimes persones i on hi hauria possibilitat de treballar en la línia del que propugnen les ciutats educadores.
L’existència de places, de parcs, de llocs d’oci no monetitzat és fonamental
Diria també que hi ha polítiques que habitualment no es relacionen tant amb l’educació, però que són polítiques educatives. Per exemple, l’urbanisme. Tenim ciutats on és impossible estar-s’hi, on tota l’estona cal estar deambulant d’un costat per a un altre i no hi ha espais que possibilitin la trobada. Algunes persones grans o amb diversitat funcional, per exemple, per anar al seu centre de salut, necessiten forçosament el cotxe perquè no hi ha els suficients bancs que els permetin seure durant el trajecte.
L’existència de places, de parcs, de llocs d’oci no monetitzat és fonamental. Fins i tot el propi manteniment de bars i cafeteries que, de vegades, compleixen una important funció de servei social. Jo visc en un poble molt petit i aquí, els bars compleixen una tasca central. També podria parlar del comerç de proximitat i les petites botigues que vertebren i construeixen comunitat. Tot això ajuda a construir la ciutat educadora.
Has destacat el paper central de les cures en la proposta de la ciutat educadora. Moltes vegades acostumen a quedar fora de les polítiques educatives i urbanes en general. Com les situem en el centre?
D’entrada, cal anomenar-les. Per exemple, a les escoles es cuida moltíssim. I no només ho fan els i les docents, sinó el personal administratiu o de neteja. També es cuida als centres de salut, assemblees veïnals, nuclis domèstics… El més important dins d’una ciutat educadora és afavorir i privilegiar totes aquelles activitats que serveixen per a sostenir la vida digna i que moltes vegades estan invisibilitzades.
Això és fonamental en un moment en què es construeixen discursos basats en la desconfiança i en la suposada incapacitat de les persones per a col·laborar i cooperar, quan l’experiència quotidiana és justament la contrària. No és veritat que les persones siguin desconfiades, individualistes i que no s’ocupin de ningú. Si fos així, la gent s’estaria morint pels racons. En realitat, en molts llocs es cuida de la vida, encara que ens costi veure-ho. Quan algú deixa a la seva filla de només quatre mesos en una escola infantil amb algú que no coneix de res, ho està fent perquè en el fons confia que aquesta persona totalment desconeguda cuidarà de la seva filla. Quan la gent està d’acord que existeixin pensions públiques és perquè som conscients que entre totes ens hem de fer càrrec de les persones més grans. És a dir, hi ha una cadena d’interdependències que, de vegades, fins i tot s’ha institucionalitzat, fruit del treball col·lectiu. Hauríem de defensar això en un moment en què van calant els discursos que asseguren que ningú s’ajuda, perquè no és veritat.
Em podries posar alguns exemples inspiradors que estiguin avançant cap a la ciutat educadora o bones pràctiques en la construcció de comunitats educadores?
Per començar, podem fer un exercici de memòria del moviment veïnal, no des de la nostàlgia, sinó des de l’aprenentatge històric. En el conjunt de l’Estat espanyol, moltes persones van arribar des dels pobles a la ciutat esperant trobar-hi una utopia i es van trobar fang i llocs sense asfaltar i sense serveis. El treball col·lectiu veïnal que es va fer té una part importantíssima d’educació i de participació. Aquestes associacions veïnals van ser capaces de generar les transformacions urbanístiques i socials més importants que han existit al nostre país en els últims 60 anys. Molts d’aquests moviments veïnals segueixen organitzats i treballant actualment.
Altres experiències molt interessants són algunes iniciatives de construcció d’habitatge en cessió d’ús. Per exemple, el cas de La Borda, a Barcelona, em sembla un exemple de projecte en el qual la participació i l’autoorganització implica ja educació. A més, es produeix una aliança entre una institució pública, que cedeix el terreny en unes determinades condicions, i una comunitat, que construeix el seu habitatge amb uns criteris lligats directament a l’ús, fora del mercat privat.
A les escoles es cuida moltíssim
Em sembla també molt interessant el projecte Comunalitats urbanes, a Catalunya, que ha aconseguit una associació entre l’economia social i solidària i la institució per transformar municipis i barris. De fet, em sembla que tot el que s’ha aconseguit fer al voltant de l’economia social i solidària, especialment a Catalunya, és molt potent. Haver construït cooperatives de serveis financers, de serveis energètics o de mobilitat són maneres d’autoorganitzar-se i autoeducar-se profundament inspiradores.
Hi ha molts agents educadors que es troben en municipis petits, tant en els centres educatius, com dins dels ajuntaments. Per on creus que podrien començar per a construir ciutats educadores i impulsar aquestes transformacions de les quals hem parlat des de les seves realitats locals?
Jo diria que cal començar per una cosa tan fonamental com canviar la mirada. Vivim en un marc cultural en el qual ens hem educat mirant la Terra des de la superioritat i la instrumentalització, com si no en forméssim part. En aquest marc, no parlem de que el planeta té límits físics ni de que els éssers humans som interdependents i incapaços de viure en solitari, per més que tinguis un sou altíssim o et consideris un subjecte plenament independent.
En la meva experiència, quan he treballat amb governs municipals en diferents àmbits (economia, serveis socials o urbanisme) ha estat fonamental partir d’aquí: de comprendre que els discursos d’odi que afloren o les polítiques de guerra i rearmament són una resposta a la crisi d’un model que ha creat una manera d’organitzar la vida en comú que dona l’esquena a la comunitat i a la natura.
És difícil començar a fer res que no sigui reproduir el mateix que hem fet sempre, encara que sigui amb bona intenció, sense partir d’aquí. Perquè fins i tot allò que considerem alternatiu energèticament, socialment o alimentàriament, es pot transformar en una cosa monstruosa si no s’és conscient de la situació de limitació i de col·lapse al qual hem arribat per estar en guerra contra la vida.
El Diari de l’Educació, 2026