El dret a la informació també és un dret dels infants.

Com que a l’educació obligatòria totes les capes socials hi són representades, els debats hi entren de manera natural o bé de manera artificial i interessada. Hi ha grups d’interès que tenen la capacitat de generar tempestes mediàtiques amb garantia d’èxit posant l’escola com a diana: l’educació és un bé comú que interessa i preocupa, és el nostre futur com a societat, la capacitat que tenen mestres i altres professionals de l’educació de defensar-se públicament és més que limitada i tenir la visió global del que passa en tot moment a tot arreu és impossible

Darrerament el focus mediàtic s’ha volgut col·locar en la informació que es transmet als menors. Una polèmica -sobre un suposat «adoctrinament»- que sembla més pensada per a determinats platós televisius que no pas per a analitzar la realitat. Un debat que denota, a més, una concepció antiquada i acientífica de l’educació: el menor d’edat és un recipient buit a qui un adult omple de coneixements prèviament seleccionats. I això ja fa molts anys que sabem que no és així.

Quina informació ha de rebre un menor?

La Convenció sobre els Drets de l’Infant aprovada per les Nacions Unides el 1989, i que deriva directament de la Convenció dels Drets Humans, en parla en els articles que van del 12 al 17. L’infant té dret a expressar la seva opinió en tot allò que l’afecta i a veure com aquesta opinió és atesa; a la llibertat d’expressió i a buscar, rebre i difondre informacions i idees pels mitjans que trií només amb les limitacions que la llei prevegi; a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; i de respectar els drets i els deures dels seus pares per guiar-lo en l’exercici dels seus drets d’acord amb l’evolució de les seves facultats; a la llibertat d’associació i a accedir a informació procedent de diverses fonts nacionals i internacionals… És a dir, el dret a rebre informació de diverses fonts i a construir la seva pròpia opinió. I a participar en la vida política.

La carta dels Drets Universals dels Infants -avui, justament, se’n celebra el dia mundial- s’ha desplegat al nostre país amb un ampli consens polític concretat en la Llei 1 dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència a Catalunya, la qual va recollir la creació dels Consells territorials i del Consell Nacional en un article específic (art. 27), i posteriorment, aquest article es va desplegar mitjançant l’aprovació del Decret dels consells de participació territorial i nacional dels infants i els adolescents de Catalunya.

Passar del Decret a la realitat del dia a dia no és fàcil. A hores d’ara només un Ajuntament de cada vint té constituït un Consell de Participació d’Infància i Adolescència, malgrat sigui obligat per llei. Queda molt camp per córrer, començant per què els mateixos infants i adolescents tinguin consciència de tenir drets i que aquests drets, pel fet de ser-ho, no siguin contínuament posats en dubte.

Necessitem com a país aprofundir en la cultura democràtica, i això implica fer un canvi de mirada cap als infants i adolescents com a ciutadans i ciutadanes de la nostra societat. El futur que estem construint a hores d’ara és seu, sí, però també els pertany la seva parcel·la de present. Una frase bonica, si voleu, però a la que cal dotar de sentit quan dissenyem i avaluem polítiques públiques i projectes, serveis i equipaments sostinguts amb fons públics… Segur que els nens i nenes no tenen res a dir sobre com han de ser els vestidors de la futura piscina municipal, per exemple? Segur?

Fa vint anys que la Diputació de Barcelona treballa en aquest camí, primer col·laborant en l’edició al català de «la ciutat dels infants» de Francesco Tonucci l’any 97, iniciant un pilot a sis municipis l’any següent, incorporant-ho al catàleg de serveis i creant una xarxa de participació infantil el 2008… però encara ens queda molt camí a recórrer.

La participació -inclosa la d’infants i adolescents- a la presa de decisions en polítiques públiques, l’aprofundiment democràtic i la garantia dels drets bàsics són l’objectiu a aconseguir en una democràcia que es vol avançada. No hi renunciem. No els oblidem.