Opinió

Educar les adolescències

Les situacions familiars, els grups de convivència bàsica, són diferents i influeixen als nois i noies que hi conviuen. La situació a casa, el sexe, la classe social i l’ètnia marquen i molt. A més, eIs i les adolescents del segle XXI es troben inserits en una societat masclista, classista i racista.

La pandèmia que hem patit (i estem patint) ha augmentat les desigualtats. El coronavirus no és igual per a tothom. La crisi social i econòmica que ha generat i que s’està accelerant ens marcarà, i molt, a joves i adolescents que els ha enxampat en un moment important de la seva vida.

Tenen límits? Ha estat el gran canvi observat al llarg dels meus anys de docència. Fa 40 anys feien malifetes semblants a les que fan ara, però sabien què estava bé i què no. Avui hi ha força alumnat que no ho té clar. Necessiten límits, a la seva manera ens els demanen. Els adults hem de retornar totes les pilotes que ens envien, però afluixant com si fóssim una paret de frontó flonja. Es diu «millor un petó que una bufetada, millor una bufetada que la indiferència». És cert, si passem d’ells se senten abandonats. Potser es necessita avui massa temps per treballar, i en queda poc per atendre l’adolescència (i la infància) als grups familiars. Sembla que encara queden residus del maig del 68 (i ha plogut molt), queda l’actitud de voler ser col·legues de fills o alumnes. Pares i professorat no som companys: som els adults que els hem d’educar. Que els hem de posar els límits que necessiten i que d’alguna manera ens demanen i ens retreuen si no ho fem, baixant la consideració (o autoritat) que ens atorguen.

Queda molt clar que adolescència i joventut són plurals, no n’hi ha només una. 

L’educació pot canviar i millorar les situacions. Però entenent educació en sentit ampli: esplais, esports, escoles, famílies, centres cívics o socials, ciutats i pobles… tota la generació adulta educa (o deseduca) a la generació jove.

L’educació intenta aconseguir que les diferències no esdevinguin desigualtats. Escric, sobre tot, des del centre escolar, des de l’experiència a un institut on passen uns anys d’adolescència el nois i noies que viuen a Catalunya.

El sistema d’ensenyament pot excloure: les tres xarxes escolars, els centres gueto… Hauríem d’avançar vers unes escoles inclusives, capaces d’acollir tothom. Els centres d’educació especial i les escoles de segona oportunitat semblen necessàries, avui dia, però l’objectiu (potser utòpic) és que desapareguin, que no facin falta. L’estratègia no hauria de ser augmentar i crear-ne de noves, sinó incidir als centres ordinaris perquè tinguin les possibilitats i els recursos per atendre tothom (menys ràtios, més professorat, més recursos, més espais…). I una coordinació efectiva amb els altres serveis, com l’experiència d’interxarxes al Guinardó. Segurament més eficaç que omplir els centres escolars d’especialistes.

Què vol dir atenció a la diversitat? Com es percep als centres escolars? La frase és encertada: cal atendre la diversitat, l’aplicació a la majoria de centres escolars és desencertada. S’entén que cal atendre aquell alumnat que hom considera diferent (nouvingut, gitano, amb capacitats diverses, cec, sord…) com si hi hagués alumnat normal. Cal entendre que tothom és diferent, atendre la diversitat vol dir atendre de manera personalitzada totes les adolescències presents a les aules. Per assolir-ho cal tenir en compte tota la complexitat de les persones. Allò que se’n diu aspectes biològics, psicològics i relacionals. I pensar que sense les necessitats bàsiques cobertes serà difícil avançar escolarment.

Evitar els perills de l’etiquetatge; explicar com són les altres persones, diagnosticar-les ens dona seguretat i tranquil·litat però perjudica a la persona encasellada. ¿Quants diagnòstics de TDAH sobrers i que encasellen al noi o noia i li faciliten que acompleixi el seu rol disruptiu? Si és massa mogut, massa inquiet o està poc atent cal atendre i acompanyar aquesta característica seva abans de qualificar-lo de trastorn mental. És un exemple, potser el més habitual, per exposar que cal evitar l’excessiu diagnòstic, que cal evitar encasellar l’alumnat; el professorat tampoc l’hem d’encasellar. I també es fa.

Les relacions de col·laboració des del centre escolar amb els familiars, són importants, i també ho és el temps que a casa els hi poden dedicar. Les limitacions no seran per manca d’interès, sinó perquè hi ha situacions prioritàries, habitatge, treball, futur, convivència… cal generar relacions de confiança mútua: des del l’institut i des de casa intentem el mateix: ajudar i educar.

Primer cal reconèixer els drets, després podrem exigir els deures; si els nois i les noies se senten respectats com mereixen, respondran a la confiança dels adults

Als anys 70-80 del segle passat havíem anat a les cases dels nostres alumnes a portar-los els informes escolars a les seves mares o pares. Va permetre un bon coneixement per part nostra de la situació real de cada noi o noia. I un augment espectacular de la confiança envers nosaltres per part seva. Es va aconseguir que nenes o noies gitanes de 12 anys anessin de colònies, dormint fora de casa uns dies. Sense la confiança prèvia hauria estat impossible.

Als instituts el paper de la tutoria i l’orientació és significatiu. És el paper que esperen dels adults que volem educar tot ensenyant o ensenyar tot educant. Necessiten que els tinguem en compte, que es sentin acompanyats. Sobretot quan es rebel·len. Perquè necessiten rebel·lar-se. Contra l’adult que els posa els límits, no contra la persona concreta. Si ens preocupa aquell o aquella que li costa comportar-se ens ha de preocupar tant o més qui en tota l’ESO no ha comès cap irregularitat. Sense rebel·lió, sense desobeir, és difícil assumir responsabilitats més endavant, ser conscient de les conseqüències.

L’error ajuda l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer. A més, no tot allò que és legal és legítim. Acollir una immigrant pot ser il·legal, però és legítim. A un institut es poden donar conflictes entre legalitat i legitimitat. Normes sobre l’aparença externa, sobre la tinença d’aparells, deures excessius, silenci total a les aules… Les normes, necessàries per la convivència, han de ser poques, consensuades i educadores. Les persones que ens dediquem a ensenyar i educar hem de ser conscients del nostre paper, sent exigents i dialogants alhora, imparcials, conseqüents, respectuoses, sense ridiculitzar mai, manifestant afecte. Sabent que els nois i noies no són iguals, que caldrà tractar-los tot respectant les seves diferències.

Estan construint les seves identitats, que implica reconeixement per part de les altres persones. Els vincles que adquireixen amb adults ajuden el seu procés de creixement i maduració. I tot el procés provocarà conflictes. La manera de resoldre’ls afavorirà o no a la inclusió del noi o noia. La persona sempre ha de ser respectada. Les conductes poden i cal censurar-les, si és el cas.

Voldria recordar un pedagog polonès assassinat pel nazisme, en Janus Korczak (+1942) que va redactar uns drets dels Infants (cal tenir en compte que infant ho és fins els 18 anys) que remarcaven aspectes dels que menys ens agraden dels adolescents. En senyalo alguns:

• Tenen dret a ser tractats com adolescents.
• Tenen dret a viure en el present.
• Tenen dret a l’error.
• Tenen dret a ser apreciats per allò que són.
• Tenen dret a tenir secrets.
• Tenen dret a què hom els respecti la seva tristesa.

Ho tenim prou en compte als instituts, als espais educadors? Com diuen els juristes democràtics, primer cal reconèixer els drets, després podrem exigir els deures. Si els nois i les noies se senten respectats com mereixen, respondran a la confiança dels adults. Podran emmirallar-s’hi.[2]

El verb aprendre i el verb estimar no es poden conjugar en mode imperatiu.

Miguel Ángel Santos

[1] Algunes idees d’aquest escrit es van comentar a la 2ª jornada socioeducativa per la inclusió al Baix Llobregat. Acceptar les diferències des de la diferència. Esparreguera, 28 de maig de 2022.

[2] Podeu ampliar les reflexions d’aquest article a: Joan M Girona (2015), Vaig començar a anar a escola als sis anys. Edicions de Rosa Sensat.