Opinió

El nou curs d’una escola en crisi, després de la crisi de la pandèmia

Les mestres i els mestres somien, més necessitats que mai, en el descans, mentre emmagatzemen idees, guarden reflexions, acumulen forces per pensar i debatre, al juny, com voldrien que fos el curs vinent. Tot plegat perquè, sense govern ni res que se sembli durant tants mesos, les planificacions de l’administració educativa ja parlen dels recursos que ja no hi seran i l’administració sanitària –sense pensar què és i per a què serveix l’escola– de les mesures de profilaxi que caldrà mantenir.

Com que, si més no, tindrem escoles d’estiu, proposo anar engegant i ordenant la reflexió dels equips al voltant de tres grups d’idees: els impactes dels dos cursos de pandèmia en la relació entre la infància i l’escola; el catàleg d’implicacions, canvis educatius, personalització de la relació d’aprenentatge, organització escolar, etc. que el professorat ha posat en marxa; la represa de la renovació educativa, urgent abans de la pandèmia, aguditzada en la pandèmia, irrenunciable ja, s’acabi o no s’acabi la pandèmia.

Compensar i curar vides impactades

Enmig de la diversitat i la desigualtat de les escoles i de les situacions socioeconòmiques de l’alumnat, no podem girar pàgina oblidant que, el curs passat, van tenir mitja escola i que aquest ha estat viscut com a alteració permanent (alguns alumnes, per exemple, han tingut trimestres de continu confinament de la seva classe). Estem obligats a fer balanç, compensar i reparar.

Els equips educatius, les famílies i l’administració (no només l’educativa) han de poder compartir possibilitats de descobrir, conèixer, valorar els impactes. No podem parlar, simplement, que és molt probable que augmenti el fracàs acadèmic en acabar l’escola. Ara estem obligats a descobrir com pot haver canviat la desafecció escolar, especialment en alguns punts crítics. Pensem, per exemple, el que va suposar començar P4 o P5 i que et tanquin l’escola que just acabes de descobrir. O, pensem una mica, com va ser el final de sisè i el pas a la secundària o, ara, el final desorientador de l’ESO, etc.

Proposo ordenar la reflexió sobre el nou curs al voltant de tres idees: els impactes dels dos cursos de pandèmia en la relació infància-escola; el catàleg de canvis educatius que el professorat ha posat en marxa; i la represa de la renovació educativa

Objectivament, no tenir escola o tenir-la en condicions precàries ha significat privació d’oportunitats educatives, empobriment de vides d’infants. No es tracta de descobrir quina part de programa no s’ha donat, sinó de poder descobrir les mancances (en els processos d’aprendre i els desitjos de saber) que haurem d’omplir de noves maneres i amb suports i recursos que no sempre són els de l’escola. La reflexió ha de ser sobre quins seran els recursos socioeducatius del territori que es destinaran a omplir privacions.

Privar d’escola (d’escola en condicions) també ha suposat privar dels principals espais bàsics de serenor que alguns nois i noies tenien. Han quedat i continuen estant enmig del caos i la precarietat de les seves famílies, del seu entorn més proper. No, no ens podem dedicar a imaginar els trastorns mentals futurs, sinó a reconstruir i augmentar els entorns de calma. Necessitem a la xarxa de salut mental i d’atenció comunitària al votant de l’entorn escolar perquè les crisis no triturin encara més les infàncies empobrides i aquestes passin a tenir etiquetes diagnòstiques.

De la humanització excepcional a la personalització permanent

Si l’escola ha funcionat (majoritàriament molt bé) ha estat per la multiplicitat d’esforços i adaptacions creatives que una part significativa del professorat ha fet. El curs vinent el professorat no necessitarà el reconeixement dels seus esforços (són professionals que no poden permetre, no han permès, que la vida d’un infant o adolescent es faci malbé perquè els seus adults s’obliden d’ell). Necessiten que el curs vinent es consoliden les formes vàlides, positives, d’educar ensenyant que han descobert i aplicat aquests dies.

Per exemple, personalitzar els aprenentatges, fer singular la relació educativa, ha ocupat preocupacions i esforços i, ara, ha de passar a ser una forma dominant i normalitzada (no l’excepció com a resultat d’una crisi). El temps dedicat, la relació amb les famílies, els suports exteriors, les experiències viscudes pels infants i adolescents amb la preocupació permanent dels seus mestres ha d’estabilitzar-se. No podem discutir amb l’administració sobre el manteniment de les ràtios o el nombre de mestres. Discutim que les formes de fer de mestre humanitzades que han funcionat no podem desaparèixer. Tenir menys alumnes no sempre porta a la personalització. Amb més alumnes la personalització no és possible. Suprimir o no augmentar recursos humans és fer malbé voluntàriament allò que funciona.

El mateix passa amb metodologies, didàctiques, organitzacions. És de suposar que organitzar els grups classe no serà una imposició de les directius sanitàries sinó la forma educativament vàlida de treballar en grup que, a més, considera les pautes de la salut. Hem tingut, per exemple, un curs sense agrupació per nivells (que legalment no hauria d’existir i que ara era impossible) i hem fet bones classes. El curs vinent, qualsevol proposta d’aquet estil (del claustre, de les famílies o dels grups polítics) hauria d’estar col·locada ja en la prehistòria.

La pandèmia ha ajudat molts professionals a col·locar en el seu lloc relatiu el currículum, ha potenciat la integració d’ares de coneixement, ha fet descobrir com es busquen la vida infants i adolescents per accedir al coneixement quan no està el mestre, ha posat de relleu les competències, ha incorporat els aprenentatges fora de l’escola a la dinàmica escolar, etc. No podem tornar enrere. Un altre exemple: les necessitats digitals han convertit una part dels professionals en autèntics creatius de la xarxa que han pogut sortir de l’esclavitud analògica… No aturem la transformació.

El sotrac que està suposant aquesta realitat per l’escola ha conduit a una mena de rejoveniment obligat. No ho poden deixar en simple operació estètica, mentre per sota torna l’escola de sempre.

L’eterna urgència de canviar l’escola

La història de la pandèmia no és la de l’aparició de noves crisis en el sistema escolar, sinó la de l’eclosió de les velles crisis, profundes, que es tornen insostenibles quan les velles seguretats desapareixen. Per al curs que ve, toca tornar-les a identificar, evitar que es quedin sota de les catifes o dels interessos dels diferents poders, construir com a professionals actius en canviar l’escola una proposta d’urgència, un discurs actualitzat sobre per què serveixen l’escola i els mestres, en la tercera dècada del segle XXI. Apuntaré algunes línies de la reflexió pràctica urgent:

• Reconstruir el discurs de l’educació com a servei públic. Educar ensenyant és fer possible el dret a l’educació… dels infants, fer possible la construcció de les oportunitats educatives universals. La urgència ara és impedir el negoci i el manteniment del control ideològic.
• Aclarir que una bona escola sempre serà l’escola de la diversitat. Seleccionar i segregar, ni abans ni ara, és fer escola. Tornar a pensar què vol dir fer escola de barri, escola de comunitat.
• Haurem de recuperar el discurs del sòcol bàsic de coneixement, sabers, competències, a aconseguir com a resultat del pas per l’escola. Revisar els nous-vells resultats de l’escolarització obligatòria. Aclarir les noves-velles desafeccions i descobrir en quins moments algunes vides escolars s’espatllen.
• Cap renovació serà possible sense reformular i reivindicar l’ofici de mestre. Però haurem d’aclarir en què consisteix en la societat actual i en l’escola que necessita el món actual. Potser ja és l’hora de renunciar a ser transmissors de coneixements.
• Superada l’etapa de les “noves tecnologies” i “l’educació a distància”, potser pensarem de debò sobre com s’ensenya i com s’aprèn en una societat digital, virtual i en xarxa.
• Comprovat per enèsima vegada que necessitem alguna cosa més que aules, que s’aprèn fora i dins de l’escola, que s’aprèn allò que connecta amb la vida i que la vida és aprenentatge, potser és l’hora de l’educació a l’ample de la vida dels infants i de tenir una proposta compartida de recursos i respostes per a la infància del territori.
• Etc.

L’eterna nova escola segueix en procés de construcció, ara en un moment en què una part significativa de l’educació d’infants i adolescents va quedant a la intempèrie.