Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Podríem dir que el curs actual està complint el seu objectiu principal: fer compatible salut i aprenentatge. Malgrat conviure amb la pandèmia, a diferència del darrer trimestre del curs passat, hem guanyat presencialitat adoptant múltiples formats que han afegit complexitat al dia a dia: treballem simultàniament amb grups a l’aula i grups a casa, amb alumnat confinat amb el qual connectem per seguir la classe que fem presencialment, amb la resta de companys i professorat que des del seu confinament, dona classe a l’alumnat que és a l’aula. Mascaretes, càmeres a l’aula, ordinadors i les finestres obertes formen part d’un nou paisatge que només un any enrere ens hauria semblat distòpic.
Sembla que en els centres educatius el format híbrid de l’aprenentatge està prenent un protagonisme que no havíem previst abans de l’aparició del virus, però que ha trobat en l’epidèmia el seu mitjà d’existència. El salt tecnològic que s’ha fet aquests mesos és de gran abast i encara no en sabem veure del tot els seus efectes, però provocarà –de fet, ja ho està fent– canvis en les dinàmiques d’aula i en les formes d’aprenentatge. Res tornarà a ser igual en educació quan superem aquest període. La nostra capacitat d’adaptació ha quedat demostrada en tots aquests mesos per bé que ha anat paral·lela amb un desgast important per part dels docents i de l’alumnat.
Voldria fixar-me avui en l’impacte que aquest canvi de context ha tingut en el nostre alumnat adolescent. La pandèmia ha obligat a prendre unes mesures d’aïllament social gens pròpies d’aquesta etapa vital. A l’institut les restriccions han naturalitzat els grups bombolla i les classes en línia a batxillerat i cicles i aules d’ESO a uns quants centres. Les activitats dels nois i noies que promouen les relacions entre iguals s’han paralitzat des de fa mesos. Ni nits d’estiu, ni festes majors, ni concerts, ni discoteques. Moltes setmanes sense els esports d’equip, les classes de música o qualsevol de les altres aficions. Com a molt, alguna festa clandestina amb regust de culpa o contagi. L’aïllament s’ha endut possibilitats d’encontres, enamoraments, petons i abraçades i noves coneixences. Videotrucades, jocs en línia, xarxes socials i tot giny tecnològi, han suplantat la presencialitat i des de casa han vist passar el món que haurien trepitjat en un altre moment. Voraçment, el virus s’ha cruspit el temps que els joves passen lluny de les seves famílies. Moments cabdals en la construcció de la seva identitat.
Ni nits d’estiu, ni festes majors, ni concerts, ni discoteques, ni esports d’equip, ni classes de música ni qualsevol de les altres aficions… El virus s’està cruspint moments cabdals en la construcció de la identitat dels joves
El toc de queda ha deixat un marge molt estret de temps per fer el que es pot fer. Tot s’ha de fer abans de les 10 de la nit. Això trenca l’estructura horària habitual dels nois i noies. Fins ara les tardes es dedicaven a les activitats extra acadèmiques, espais de socialització, i a l’estudi. Sense aquestes activitats, les tardes es viuen en solitud, en molts casos. És una solitud connectada que dispersa molt les hores que aparentment es poden dedicar a l’estudi. En no haver-hi una frontera física entre un tipus d’activitat i l’altra, aquests moments es confonen. Molts d’ells ens parlen de la seva dificultat de concentració, de la dispersió que suposa seguir les classes en línia al llarg de tot el matí, els dies que toca, de com això afecta a la seva motivació i capacitat d’esforç. El vagareig i la dispersió mental acaben pesant en el seu estat anímic perquè els nois i noies es veuen menys eficaços i menys concentrats per als seus estudis quan aparentment tenen més temps.
D’altra banda, els caps de setmana tenien fins ara un paper clau en l’àmbit relacional dels adolescents i joves. Vespres i nits eren el seu espai de trobada per definició. És fàcil imaginar què suposa per ells haver de ser un dissabte a les 10 del vespre a casa. Podem posar-nos a la seva pell fent un salt en el temps i recordant aquells moments gairebé màgics en els que tancàvem la porta de casa i marxàvem delerosos a veure què ens deparava la nit. És evident que les restriccions pandèmiques han alterat de manera significativa la lògica normalitat dels adolescents. I això té un alt preu en el seu estat anímic i emocional que tendeix a expressar-se de diferents formes: irritabilitat, desànim, passivitat, angoixa, enuig o indiferència davant de qualsevol estímul que en d’altres moments els hauria fet aixecar del llit. De totes, la indiferència és la més preocupant. És la que ens diu que res del que passa al seu voltant ho senten seu, que el futur que es dibuixa no els agrada però no en saben veure un altre, és la falta d’expectatives davant un món que viu aliè a les seves necessitats.
Els instituts tenim les portes obertes des del setembre de manera ininterrompuda i hores d’ara podem afirmar que és l’únic espai de trobada presencial dels nois i noies d’aquesta generació pandèmica, fora de les seves llars. Però l’institut és un espai exigent i ple de normes restricitives anticovid. Tot plegat ens obre a la reflexió de quines han de ser les prioritats per tal de preservar dos aspectes clau de la seva formació: aprenentatge i salut emocional. Us comparteixo les que veig essencials:
Hem de transmetre el valor de l’aprenentatge als nois i noies i saber-los enganxar de nou, en aquest procés. Per ells és cabdal: quan acabi la pandèmia, estaran a primera línia de foc, i els tocarà prendre decisions per dirigir el món complex que s’apropa. La base d’un bon aprenentatge serà clau per poder sumar els nous coneixements que els faran falta. Aprendre, aprendre i aprendre malgrat el desànim del moment. “Instruir delectant”, deien els mestres de la República. Gaudir aprenent, podríem dir ara: amb totes les formes, amb totes les eines, donem-los motius per convèncer-los que aprendre és el millor que ens pot passar a la vida. No perdem temps en pensar en el què i el com. Això ja ho hem debatut molt. Fem-ho. Impactem dins el seu intel·lecte, dins el seu cor i dins la seva ànima.
L’institut és l’únic espai de trobada presencial dels nois i noies d’aquesta generació pandèmica, però és ple de normes restricitives anticovid, i per això els hem de transmetre el valor d’aprendre, malgrat el desànim
Si volem que s’impliquin en construir un món, que serà el seu però que ara no l’hi senten, hem de construir experiències d’aprenentatge que necessitin la seva participació i cooperació. Un món on tothom hi té cabuda és un món que prioritza el bé col·lectiu per davant de l’individual, el respecte al medi natural i la solidaritat entre les persones. Hem de procurar fer de l’estada al centre una experiència de bona convivència, de respecte a la discrepància i que compta amb el diàleg, l’escolta i l’empatia com a eines d’entesa. L’amabilitat, l’acceptació de la crítica constructiva i el reconeixement dels altres com a éssers únics i de valor són les soft skills o competències toves que hem d’entrenar amb ells cada dia.
No hem de plànyer als nois i noies, almenys davant seu. No podem edulcorar el seu aprenentatge rebaixant-ne les expectatives. Això va de donar-los motius per seguir aprenent. De fer-los part del procés. Estiguem amb ells, al seu costat, rient o enfadant-nos, fent-los pensar, però no els abandonem a la seva desídia perquè és amb ella que ens estan cridant l’atenció, demanat-nos que hi fem alguna cosa. Veiem-los com persones amb capacitat crítica i creativa que podran visualitzar solucions on ara només perceben foscor.
No és senzill aixecar totes aquestes accions que tenen un alt component d’entrega. Per redirigir les prioritats i poder transmetre noves il·lusions de futur, cal estar anímicament fort. I no podem oblidar que els docents, que en general ja aportem aquest plus, ara ho hem de fer més i estem més cansats. Res, d’altra banda, que no afecti als col·lectius professionals que estem cada dia al costat de la gent i veiem les realitats diverses, algunes d’elles especialment dures i sobre les quals ens sentim limitats per pal·liar-les. Però diria que ara mateix no podem escollir. O bé encarem aquestes prioritats o deixarem molt sol aquest alumnat que probablement ens necessita més que mai.
