En lloc de castigar, dialogar. Aquest és el punt de partida de l’enfocament restauratiu que es basa en l’afirmació que les persones poden fer canvis positius si es compta amb elles i si se’ls dóna l’oportunitat d’escoltar i ser escoltades. Aplicades a les aules, aquestes habilitats poden ajudar a l’alumnat en la gestió dels seus conflictes, defugint sancions i càstigs. Terry O’Connell, policia retirat, és un dels experts més reconeguts en la matèria. Fa unes setmanes va passar per Barcelona convidat per la Fundació FC Barcelona.
Va influir la seva feina com a policia en l’àmbit de la justícia restaurativa?
Durant els més de trenta anys que vaig exercir com a policia, vaig aprendre que pràcticament tots els meus desafiaments diaris estaven relacionats amb persones que experimentaven tot tipus de crisis, principalment en el si de la seva pròpia comunitat. Com a jove oficial de policia em vaig adonar que un enfocament estrictament policial no ajudaria a resoldre els conflictes de la comunitat.
Ens podria posar un exemple?
El 1973 vaig haver d’intervenir en una baralla. Enmig de la confrontació, Gary, un noi de 14 anys, em va donar un cop de puny a la cara i vaig caure al terra. Aquest va ser un punt d’inflexió a la meva carrera.
En quin sentit ho diu?
Gary ja havia estat acusat en dues ocasions anteriors per assalt, però estava en llibertat per bon comportament. Un nou delicte li garantia dotze mesos de reclusió. Jo estava convençut que Gary no canviaria si no començava a entendre allò que li estava passant però, sobretot, si no prenia consciència del mal que el seu comportament feia als seus éssers estimats. La seva mare em va explicar que el noi havia canviat molt després de la mort del seu pare i que tenia actituds molt violentes. Gary va entendre que el seu comportament va fer mal a la persona que més li importava, la seva mare. Aquest fet també va ser un punt d’inflexió a la seva vida.
I què va passar?
Quinze anys després ens vam tornar a trobar. Gary s’havia casat i tenia dos fills, em va dir que la seva vida era bona. No va tornar a fer cap tipus de mal.
Què va aprendre vostè de Gary?
Vaig aprendre moltíssim, el més significatiu va ser comprendre que allò que més afectava la seva forma de relacionar-se era la seva pròpia vulnerabilitat desencadenada per la vergonya. Des de llavors es va esforçar per entendre com enfrontar-se a aquest sentiment, Pensem en la vergonya com un element negatiu, però és fonamental per entendre com construïm les relacions. Quan la meva mare em renyava per alguna cosa inapropiada que havia fet, em sentia molt malament, però vaig aprendre a valorar aquest sentiment perquè sabia que m’estimava. Desafortunadament, persones com Gary reaccionaven a aquest sentiment des d’un punt de vista negatiu i, moltes vegades, amb actituds violentes.
Com es treballa aquest tipus d’actuacions?
En 1991 vaig desenvolupar un procés de diàleg basat en els meus anys d’experiència treballant amb persones en conflicte. Vaig començar a tenir trobades amb infractors, víctimes i especialistes per parlar sobre el succeït, sobre com els havia impactat els fets i què era necessari per fer les coses bé. El fet de donar a tothom una oportunitat per expressar les seves emocions doloroses, ens va proporcionar resultats molt positius independentment de la naturalesa del delicte.
Quin mètode va utilitzar durant aquestes trobades?
La dinàmica d’aquestes reunions estava basada en una sèrie de preguntes “restauratives”, centrades en “danys i relacions” enlloc de “culpa i càstig” (“què va passar?”, “qui ha estat afectat pel que has fet?”, “què impacte té aquest incident en tu i en els altres?”, què és necessari per fer les coses bé?”, per exemple).
Perquè creu que funciona aquesta metodologia?
Les preguntes restauradores funcionen perquè permeten als qui experimenten la vulnerabilitat (vergonya) aprendre a acceptar les seves incomoditats i també a estar més oberts a escoltar als altres. La meva interacció amb Gary i la seva mare es va construir al voltant d’un diàleg respectuós que va suposar una experiència molt diferent per a ell perquè no estava fonamentada en la culpa o en la humiliació. També vaig començar a treballar amb escoles (professors, estudiants i pares) introduint la pràctica restaurativa com a forma de relacionar-se. Això és important per ajudar als joves a construir una “capacitat relacional” que els permeti saber què es necessita per generar relacions. Tractar amb allò que no funciona es converteix en una extensió lògica d’aquest procés.
Des de la Fundació FCB estan iniciant una línia d’actuació en temes de “bullying”. Com considera que aquesta metodologia pot ajudar?
La meva aproximació al bullying se centra en la creació d’un entorn escolar inclusiu i respectuós on el potencial de comportament inadequat es redueixi considerablement. Una comunitat “restauradora” és aquella que utilitza cercles per compartir i generar relacions i, si es necessari, per fer front a comportaments perjudicials com el bullying. He treballat amb organitzacions esportives on els processos restauratius s’han convertit en part integral del seu funcionament. Desplaçar el focus des de la culpa a l’aprenentatge és la clau.
