«Avui, al començar aquesta jornada que és commemorativa però alhora de treball, la Diputació de Barcelona vol refermar el seu compromís d’aprofundir el projecte de les Ciutats Educadores en els municipis de la província». Així s’expressava la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marin, durant la celebració, dilluns, de la jornada telemàtica Ciutats Educadores: 30 anys de compromís municipal amb l’educació, organitzada per la corporació. L’acte coincidia amb el Dia Internacional de la Ciutat Educadora i commemorava el trentè aniversari del primer Congrés de Ciutats Educadores (Barcelona 1990), en què es va proclamar la Carta de Ciutats Educadores.
«Educar plenament suposa anar més enllà de l’àmbit escolar, aquesta és la gran fita de les ciutats educadores al llarg d’aquestes tres dècades», apuntava la presidenta de la Diputació. Per això, al llarg de la jornada es va anar insistint que el dret a l’educació ja va (o hauria d’anar) més enllà de l’escolarització formal. Comprèn l’educació formal, no formal i informal, entenent, a més, que la funció d’educar és una tasca compartida de tota la societat, no només de l’escola. I que aquest dret tampoc es limita a un període vital específic, sinó que el procés d’aprenentatge es duu a terme al llarg i ample de la vida.
Marín també va voler tenir un record molt especial per Marta Mata, pedagoga i mestra, regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona des del 1987 fins al 1995 i que era la diputada d’Educació (1987-1991) quan va impulsar el primer Congrés de Ciutats Educadores, i vicepresidenta (1991-95) quan el 1994 es va fundar l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Inicialment ho van fer 50 ciutats de 21 països; avui ja en són membres més de 500 ciutats de 36 països, dels quals cinc són africans, nou americans i sis asiàtics. La resta són països europeus.
A la jornada hi van participar també el diputat d’Educació de la Diputació de Barcelona, Alfredo Vega, i la presidenta delegada de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, Maria Truñó, els quals van elogiar també el llegat de Marta Mata. Vega va recordar com els municipis «volen construir i consolidar ecosistemes educatius locals per lluitar contra la segregació i en favor de la igualtat d’oportunitats educatives. En definitiva, reforçar un model de ciutats educadores on l’entorn connecti amb els temps, els espais, els aprenentatges i els agents educatius». Per la seva banda, Truñó va reivindicar «la importància i la necessitat del teixit social i del sistema públic d’ensenyament de qualitat i equitatiu», més encara ara per l’impacte de la pandèmia en l’educació, i per això «un dels principals objectius de la Carta i de la seva actualització és afavorir la convivència amb persones diverses i la relació amb tot el planeta orientades sempre al bé comú i en contra de les desigualtats».
Actualització de la Carta de les Ciutats Educadores
La Carta i el mateix concepte de “ciutat educadora” van néixer com a resposta al model d’educació tradicional, aportant una nova visió: la ciutat com a espai per transformar a partir de l’aprenentatge col·lectiu, entenent que el dret a la Ciutat Educadora és una extensió del dret fonamental de totes les persones a l’educació. Sense oblidar la importància de l’aprenentatge i l’èxit educatiu de les persones, la Ciutat Educadora busca millorar la qualitat de vida de la ciutadania, transformant els espais i entorns urbans a partir de l’aprenentatge col·lectiu.
Tres dècades després, el món local està en disposició de donar un nou impuls al discurs municipalista. A partir de les aportacions fetes els darrers anys des de l’educació a temps complet, els municipis volen construir i consolidar ecosistemes educatius locals, amb la mirada posada en la lluita contra la segregació i en favor de la igualtat d’oportunitats educatives, tal com ha dit Alfredo Vega. Cal, doncs, reforçar un model de ciutats educadores on l’entorn (que és espai de trobada, recurs i agent transformador) connecti temps, espais, agents educatius i aprenentatges.
Sobre l’actualització de la Carta va versar la ponència de 30 anys de Ciutats Educadores, un breu balanç, a càrrec de Joan Manuel del Pozo, doctor en Filosofia i professor emèrit de la Universitat de Girona. Punt per punt, Del Pozo va anar desgranant les principals novetats del redactat, que impliquen enriquir de matisos els valors fundacionals. Entre altres coses, per exemple, va destacar que el concepte d’inclusió ara hi és ben present, mentre que abans tan sols es feia referència a la «no exclusió»; que també es parla de la necessitat de fomentar el diàleg intergeneracional com a forma de combatre l’edatisme («una nova forma de discriminació, menys perceptible que altres»); que ja no només es parla de ciutats, sinó també de barris i de pobles educadors; que incorpora el concepte d’impacte educatiu, ja que «de la mateixa manera que es té en compte l’impacte ambiental abans de qualsevol actuació també s’ha de tenir en compte l’educatiu»; o de la necessitat de garantir la connectivitat per a tothom, com en altres èpoques es va lluitar perquè els serveis bàsics com l’aigua o la llum arribessin a totes les llars.
Entre tots aquests nous aspectes que aborda la revisió de la Carta, Del Pozo va subratllar el «paradigma de la governança», concepte que va deixar clar que va més molt més enllà al de govern perquè «és una forma de manar profundament democràtica», amb un esperit que «supera les velles pràctiques jeràrquiques i de caràcter tecnocràtic de les democràcies del segle XXI». La governança, va insistir Del Pozo, comporta «el reconeixement de la pluralitat d’actors i la relació d’interdependència amb ells, i com a conseqüència una voluntat molt ferma de transparència i de foment d’una participació activa».
Seguidament va tenir lloc el debat entre ciutats L’experiència de les ciutats educadores en temps de pandèmia, amb la participació de José Luis Alfaro, regidor d’Educació de l’Ajuntament de Rivas-Vaciamadrid, Estíbaliz Cantó, de Vitoria-Gasteiz, i Francesc Arolas, de Granollers. El debat es va centrar en la reflexió sobre aquests 30 anys de Ciutats Educadores i l’impacte de la pandèmia de la covid19 en l’educació.
Ciutats educadores en temps de pandèmia
L’actual situació de crisi sanitària ha impactat de ple en el concepte de “ciutat educadora”. Una ciutat no és només un conjunt d’edificis, carrers i mitjans de transport: és un centre de vida, de reunió i de relació de les persones que hi viuen i es desplacen. I són precisament tots aquests factors que s’estan veient afectats més directament: desplaçaments de població, contacte amb les persones del nostre entorn, realització d’activitats en comunitat… En definitiva, es viu en un espai de relacions interdependents, un ecosistema educatiu, però la lluita contra la covid19 demanda distància personal i reducció d’activitats socials.
La pandèmia està posant sobre la taula un debat ambivalent: d’una banda fa evident aquestes dificultats per desenvolupar l’educació des de la mirada de l’entorn, on la vida en societat està tenint tantes dificultats. També posa de manifest, però, la importància d’aquest àmbit de relació comunitària i el fet que la ciutadania troba a faltar el contacte directe amb la resta d’habitants del seu barri, del seu poble, de la seva ciutat.
A més, la crisi de la covid19 està impulsant la reflexió entorn de la difuminació de les fronteres entre les diferents educacions que es donen a la ciutat, així com del reforçament o l’establiment de nous vincles entre els diferents temps, espais i agents educatius. En aquest sentit, es veu com s’ha portat l’educació a les llars, a museus, biblioteques, altres espais de la ciutat que han esdevingut part del procés educatiu de les escoles, patis escolars que s’han obert a la ciutat, etc.
Més informació a: https://www.diba.cat/es/web/educacio/ciutats-educadores
