Aurora Michavila fa 25 anys que es dedica a la comunicació, des de facetes molt diferents. Des de la consultoria de empreses fins a la interpretació. Parlem amb ella de la importància que nenes, nens i adolescents aprenguin a parlar en públic. D’aquesta manera, creu l’experta, aconseguiran conèixer-se millor a si mateixos, transmetre millor i més clarament, i aprendran, també, a escoltar.
Què té d’important parlar en públic per les nenes i els nens?
Aprendre a parlar en públic és un procés per adquirir eines que són imprescindibles per relacionar-nos amb les persones. Va molt més enllà de saber organitzar un discurs i expressar-lo amb confiança. Aprens a escoltar per contraargumentar i no sols per respondre. T’ajuda a adquirir un pensament autocrític, a convertir informació en idees, a relacionar conceptes i a defensar-les amb evidències sòlides. Enriqueix el teu vocabulari i t’ensenya a gestionar el teu instrument vocal, corporal i emocional per augmentar la teva capacitat d’influència. T’ajuda no sols a expressar-te perquè t’escoltin, t’entenguin, els importi i recordin el que has dit, sinó també per millorar la teva capacitat de relacionar-te amb l’altre. Adquirir totes aquestes eines de petit t’ajuda a convertir-les en una segona pell, a conèixer-te millor i a connectar amb el teu potencial. Evita pors en el futur i col·loca el focus en el que de debò importa quan parles amb algú, sigui en públic o en privat.
La por és el fre fonamental per parlar en públic. Por al ridícul, imagino, oi?
La por de parlar en públic és tan comuna que fins i tot té nom propi: glosofòbia. Neix de la falta de control sobre la situació, de l’anticipació d’un resultat negatiu o contrari al que esperem i de la sensació de vulnerabilitat en exposar el nostre punt de vista davant d’unes persones que ens observen callades i les reaccions de les quals de vegades no sabem llegir. Té a veure també amb el temor a sentir-nos jutjats i amb no saber gestionar els nervis que ens provoca la situació i que es manifesten de manera inevitable en el nostre cos. Però els nervis no tenen per què ser dolents. Són un senyal d’alerta i una font d’energia que hem d’aprendre a controlar. La respiració és l’eina estrella per fer-ho. I hem d’aprofitar aquesta adrenalina per defensar amb més força les nostres idees. Per això la preparació és clau. El 90% de la seguretat que necessitem l’adquirirem amb una bona preparació: del nostre discurs i del nostre instrument.
El món adult té molt a veure amb aquestes pors de la infància. No solem escoltar el que diuen, o no els donem espai perquè s’expressin.
Efectivament, l’adult porta una càrrega de situacions no resoltes a temps que es tradueixen en temors i en males estratègies enquistades en l’edat adulta. Hem escoltat moltes vegades que el que diem són ximpleries, que no sabem fer alguna cosa o que no valem per a determinada activitat. La infància hauria de permetre’ns explorar, aprendre del que no ens funciona i ajudar-nos a connectar amb el nostre potencial. Ningú neix sabent ni a jugar al tennis ni a expressar-se perquè t’escoltin. El bon comunicador no neix, es fa. I cal ajudar als nens al fet que no acumulin males experiències infèrtils. Tenim veu i molt a aportar, només necessitem bons mentors que ens acompanyin en el camí que estem començant a emprendre.
Com poden fer els docents i les famílies per donar seguretat a nenes i nens a l’hora de parlar en públic o de comunicar-se?
El meu primer consell és que s’animin a seguir el curs de ‘Aprenem junts’ de BBVA que he creat perquè tots els nens i adolescents puguin, a poc a poc, aprendre a parlar en públic. És un aprenentatge per passos, progressiu i acumulatiu, pensat perquè els professors puguin ensenyar-lo a les escoles o els nens puguin aprendre’l a casa amb ajuda, si és necessari, dels seus pares.
Està basat en jocs i exercicis, perquè per aprendre alguna cosa no sols cal practicar-ho, sinó que a més cal gaudir fent-ho. Cal perdre la por al que és nou, fent que sigui fàcil posar-ho en acció. A més, els recomano que s’enfoquin a donar sempre una retroalimentació positiva al nen. No es tracta de fer les coses bé a la primera, sinó d’aprendre del que fem. Què passa quan parlem sense mirar als ulls? Què passa quan diem moltes coses, però no arribem a una conclusió? De quina altra manera podem fer-ho per aconseguir el que volem? Si penalitzem els errors, acumularan experiències negatives que demà es convertiran en pors. Fer els exercicis amb ells és una bona manera de demostrar-los que comunicar-nos bé és una tasca difícil per nens i adults, i que amb un bon entrenament tots aprenem.
Com d’important és preparar el que es dirà i com?
És fonamental. Ho ha estat sempre i, probablement, ho és encara més en aquest moment. La revolució digital en la qual estem immersos està propiciant que ens comuniquem en les xarxes socials sense temps per la reflexió. Vomitem el que pensem i no meditem sobre l’impacte que tenen les nostres paraules, sobre com aterren en l’altre. Argumentem sense haver pensat abans si el que diem està contrastat. Llancem píndoles i quan després hem de parlar durant 5 minuts seguits som incapaços de mantenir un fil conductor. És una pràctica en el dia a dia que no ens ajuda a comunicar-nos de manera eficaç quan hem de fer-ho en el cara a cara. Tant quan parlem en públic com en privat, necessitem saber argumentar per defensar les nostres idees i necessitem fer-nos responsables de com aterren les nostres paraules. Cal saber ordenar, relacionar i sacrificar també tot allò que no aporta valor, que desvia del tema o que contradiu el que diem. Cal saber donar sentit i significat a les paraules perquè el nostre interlocutor entengui què diem, per què ho diem i des de quin estat emocional ho expliquem. La comunicació és un camp de mines i cal preparar-se perquè no t’explotin en la cara.
És diferent treballar amb nens que amb adolescents? Per què? Com caldria fer-ho en cada cas?
Nens i adolescents estan en moments vitals diferents i cal facilitar l’aprenentatge des del lloc en el qual estan. Segons la meva experiència, treballant amb ells per ensenyar-los a parlar en públic, els nens, en general, estan menys pendents de com els veuen els altres. Estan molt oberts a explorar i això fa que es llancin a fer exercicis i se’n riguin dels seus errors. Són molt espontanis, participatius i parlen amb menys filtres. D’altra banda, les indicacions han de ser molt senzilles, concretes i clares. Cal evitar treure massa aprenentatges de cada exercici perquè no els retenen tan fàcilment. I cal evitar premiar als uns sobre els altres. L’aprenentatge ha de ser molt col·laboratiu, perquè no acumulin temors innecessaris.
Els adolescents comencen a ser molt més conscients del seu entorn i això fa que sovint tinguin més resistències per provar i explorar davant dels companys. D’altra banda, comencen a abraçar amb més ganes les seves idees, així que ajuda molt permetre que puguin debatre sobre temes que els interessin. A mi m’ha sorprès molt el que poden aportar quan els deixes expressar la seva veu. Ajudar-los a parlar en públic hauria de ser un espai perquè aprenguin a contrastar i validar el que pensen i senten ara.
Els uns i els altres estan en una edat en la qual podem ajudar-los a créixer amb confiança en si mateixos i en el que poden aportar al món. Aprendre a expressar-ho en públic hauria de ser un bon camí per a aconseguir-lo.
Tu treballes molt amb adults. Hi ha diferència entre el que els passa als menors i als adults a l’hora d’enfrontar-se a comunicar alguna idea?
En molts casos no hi ha gran diferència. Fa 12 anys que treballo amb adults de totes les edats i dedicats a totes les activitats professionals que puguis imaginar-te, i haig de dir que l’adult mitjà té grans deficiències a l’hora d’expressar les seves idees. Sovint no s’entén a on volen arribar, ni per què diuen el que diuen. Combinen informació, però no construeixen un relat fàcil de seguir ni de recordar. S’expressen amb molta pobresa i no parlen per relacionar-se amb l’altre. Els seus arguments estan molt basats en opinions, assumpcions i idees preconcebudes. Els falta solidesa i no treuen partit a la seva veu per poder controlar el seu discurs. L’adult no sempre es coneix prou ni sap reconèixer la persona que té davant per aconseguir comunicar-se de manera eficaç. Comunicar una idea és tractar d’exercir el poder d’influència perquè tots sortim guanyant i això implica pensar estratègicament. En la meva experiència, l’adult pensa i anticipa poc abans de tractar de comunicar alguna cosa. I creu que amb la pràctica millorarà. Però practicar sense les eines adequades és conformar-se amb caure en els mateixos paranys, però sentint-se més còmode en fer-los.
Dóna’ns algunes pautes per treballar amb nenes i nens el fet de parlar en públic.
Qualsevol persona que desitgi treballar amb nenes i nens el fet de parlar en públic ha d’enfocar-se en: 1) Ajudar a experimentar amb la comunicació des del joc, per evitar que acumulin experiències negatives que es traduiran sens dubte en pors com a adult. 2) Convidar-los al fet que apliquin el que vagin aprenent en el dia a dia, a l’aula i fora d’ella. El que aprens per parlar en públic et serveix quan parles en privat. No és un aprenentatge que guardes en la llibreta del semestre, sinó eines per utilitzar en el dia a dia i relacionar-te millor amb les persones. 3) Promoure la retroalimentació positiva sempre i destacar les conseqüències derivades de fer alguna cosa que no funciona. 4) Entendre que és un procés i millorar demana el seu temps. Cada nen és diferent. Cal entendre què és el que impedeix que un nen s’atreveixi a fer o dir alguna cosa. Treballem amb material sensible. Expressar les idees pròpies i llançar-se a experimentar amb una cosa nova ens col·loca en un lloc vulnerable. No acumulem pors sense petites victòries.
Per què són importants cursos com el de BBVA Aprenem Junts?
Hi ha estudis que revelen que 6 de cada 10 universitaris consideren que el salt cap al món laboral és massa gran. No han après a conviure amb la realitat del món adult. No és només una qüestió de falta de coneixements pràctics de l’activitat professional a la qual es dedicaran, és també una falta d’eines per gestionar les habilitats toves que necessitaran aquí fora (gestionar els seus estats d’ànim, pensar creativament, influir a través de les seves idees, etc). Cursos com Aprenem Junts ajuden a preparar al jove per la vida amb la qual conviuran quan abandonin l’etapa acadèmica. Els ensenyen a tenir estructures sòlides per gestionar-se com a persones i per aprendre a relacionar-se i fer-se escoltar. Els ajuden a continuar convertint-se en les persones que poden arribar a ser.
