Continuo pensant – i en circumstàncies de crisi, desesperança i desassossec social, hi ha més raó per fer-ho – que no tot està decidit. Que el quefer pedagògic que s’exerceixi des de l’atenció, el respecte, l’estimació, la compassió, l’esperança i les expectatives d’èxit envers les criatures i vers les seves famílies continua sent el camí adequat per contribuir a realitzar una de les tasques més importants que tenim: secundar la curiositat, animar el desig de descobrir-se un mateix i ajudar a descobrir el món. I així empoderar els nostres infants perquè es puguin fer càrrec d’ells mateixos i d’aquest món fascinant. Contribuir, d’aquesta manera, a formar ciutadanes i ciutadans autònoms i responsables.
Perquè tot això succeeixi, hem de tenir en compte que, al centre docent, es produeix la trobada de moltes subjectivitats: les dels infants amb la idea que tenen d’ells mateixos i del món; les de les seves famílies que ens els confien plenes de desitjos, dubtes, pors, sensacions i incerteses; a més de les del professorat i de l’escola que els rep.
El repte de l’escola rau a esbrinar com es pot aconseguir, sense interferir en la vida de la llar, la confiança de les famílies perquè, un cop aconseguida, les criatures ens trobin confiables
Segons el meu parer, el repte de l’escola rau a esbrinar com es pot aconseguir, sense interferir en la vida de la llar, la confiança de les famílies perquè, un cop aconseguida, les criatures ens trobin confiables i puguem, d’aquesta manera, crear l’entorn d’aprenentatge respectuós, càlid, afectuós i creatiu necessari perquè es pugui produir l’autèntic aprenentatge.
Confiar en les criatures i en les seves famílies ens tornarà la nostra mirada transformada als seus ulls.
FONT: Revista GUIX D’INFANTIL, núm.77, pp.8
Podeu donar la vostra opinió sobre aquest o altres articles del fòrum de Graó fent clic aquí.
