Educar té més a veure amb encomanar que no pas amb dir. Quin error tranquil·litzar-se pensant que «un dia ja ho van fer a l’escola».
Aprenem amb tot el cos. Ja ningú dubta que els infants adquireixen els coneixements de veres quan s’impliquen del tot en les activitats programades, quan mobilitzen la seva part física, les emocions, l’intel·lecte, els sentits… Aleshores és quan aprenen i aprenen de veres. Cap de nosaltres defensa que fer una fitxa o escoltar l’ensenyant és un autèntic aprenentatge. Aprendre comporta inquietar-se per un objectiu o per un interrogant, o cercar com es pot superar una dificultat, a més d’esbrinar com és possible superar-se un mateix. Aprendre suposa investigar, contrastar, desitjar, resistir, insistir, agitar-se i aturar-se, assimilar… S’aprèn de veres si hi ha alegria, base de l’atenció i la curiositat.
Aprendre és també créixer, per açò els infants que temen créixer es neguen a aprendre.
Si parlem d’educar, també haurem de dir que pretendre ensenyar només dient i explicant coses és «educar solament de paraula», educar en va. Educar és provocar, és esperar i frisar, és confiar, és inquietar i asserenar, és escoltar i preguntar, és possibilitar la il·lusió i fer assumible la desil·lusió.
Hom no pot ensenyar el que no sap. Només podem ensenyar a aprendre si nosaltres som bons aprenents. Educar té més a veure amb confiar que no pas amb alliçonar. Sobretot, té a veure amb estimar i amb deixar-seestimar.
Si educar fos únicament dir i explicar, Google seria un dels millors pedagogs, perquè posa totes les respostes a l’abast. Tanmateix, no ensenya a preguntar i, sobretot, no dóna pistes sobre quines inquietuds són les essencials, ni com podem destriar les respostes, per això solem quedar-nos amb les tres o quatre primeres de la llista. Ja en tenim prou. La impaciència ens apura.
Ningú pot iniciar-se en la marxa si no comparteix amb qui camina. La clau per accedir a la complexitat del llenguatge no són els exercicis de logopèdia, sinó la riquesa comunicativa del seu entorn. Igualment, un infant pot créixer si la persona que l’estima i la persona a qui estima també creix.
Educar té a veure amb educar-se, perquè educar es transferir el millor de nosaltres. Ens cal habitar els camins que volem que tresquin els menuts.
No hi ha millor seguretat que la que transmet la bonhomia, ni estímul més potent que l’optimisme. Tot malestar dels infants exigeix poder disposar de la serenor de l’ensenyant.
Quan hem somiat el curs i l’hem planificat, no només hem cercat com en podem organitzar els aspectes curriculars, sinó també la manera com podem mantenir-nos amorosos, serens, disponibles, confiats…, com cal sostenir esperances i discernir el que és més oportú…
Sí, som conscients que educar és transferir el millor de nosaltres mateixos. I això implica cuidar la nostra manera de fer i, sobretot, la nostra manera de ser.
Font: Revista Guix d’Infantil, núm. 82. Clic aquí.
