Opinió

I tu, ja t’has apuntat a Lecxit?

Aquest començament de curs, uns quants nois i noies ens demanàvem explicacions de perquè ells no eren a la llista de Lecxit (programa de lectura per a l’èxit educatiu, impulsat per la fundació Jaume Bofill). Alguns alumnes havien participat el curs passat i altres n’havien sentit a parlar. Davant d’aquest fet, juntament amb el professorat, ens vàrem preguntar per quin motiu uns nens i nenes als quals no els agrada llegir i que se senten bloquejats davant d’un text, volen quedar-se una hora més després de la jornada escolar per fer una activitat de lectura.

La resposta va ser unànime: el noi/a se sent escoltat, acompanyat per una persona que li dedica el seu temps, que li respecta el seu ritme, els seus gustos i les seves mancances. En cap moment se li exigeix, només se l’acompanya.

Un altre punt que vàrem trobar altament motivador és que sovint se li proposen activitats de grup.  La lectura passa de ser un exercici mecànic i individual a una activitat social, on troben històries compartides amb altres companys, amb persones voluntàries, amb pares i mares, fins i tot amb les associacions del poble. Així és com des del programa, a més de llegir, hem pogut posar lletra a un conte, inventar i cantar cançons de festa major, presentar recitals, trobar-nos amb la història dels nostres avantpassats, apropar-nos a les novetats i a un munt de llibres, variats, diferents i per tots els gustos des de la biblioteca municipal…, moltes propostes de la vida diària on està implicada la lectura.

Quan hem valorat, amb els professors i pares, els canvis que han trobat amb els nens i nenes després del seu pas pel programa, han destacat petites millores en la motivació, la comprensió, la correcció; però, en definitiva, el canvi substancial l’han trobat en la millora de l’autoestima. Aquesta seguretat de poder, de saber que «jo sóc capaç, jo puc llegir, jo puc comprendre» és el que produeix el miracle, és el que permet començar a treballar.

I dins d’aquest univers no podem oblidar la feina dels voluntaris que són el pal de paller d’aquest projecte, els qui el fan possible i permeten que la idea es materialitzi. Aquestes persones de diferents edats i diferents motivacions, que creuen en la filosofia de Lecxit, que entenen aquest acompanyament com una oportunitat pels infants i que desprenen comprensió, imaginació i empatia; persones disposades a dedicar part del seu temps a un infant.

Totes juntes formem l’equip Lecxit. Tot i la potència del plantejament de la tutorització 1×1 (1 adult per 1 nen o nena), entenem que la nostra tasca es desenvolupa dins d’un equip que treballa per aconseguir uns objectius comuns.

Les persones que participem, algunes jubilades i altres en actiu, ens manifestem apassionades per  la lectura i pel contacte amb els nens i nenes. Ens sentim recompensades en sentir-nos útils, en saber que aquest temps que li dediquem a un nen o nena és important pel seu creixement, en poder seguir i assaborir cadascun dels seus progressos i en deixar-nos emocionar per la mirada innocent, entre admiració i sorpresa, del nostre infant.

Els darrers anys s’han incorporat com a mentors/es els nois i noies d’educació secundària dins del programa aprenentatge i servei del seu pla d’estudis. Ha sigut com una entrada d’aire fresc. La proximitat d’edat fa que connectin ràpidament, ja que els seus interessos no estan massa allunyats i de seguida s’estableixen complicitats.

Alguns d’aquests nois i noies, en el seu dia, van ser alumnes Lecxit i guarden un bon record del seu pas pel programa. A la sessió de formació se’ls va preguntar per la seva experiència com alumnes i ens van confirmar que havia sigut per ells molt positiva. A la mateixa sessió, un d’ells va dir espontàniament: «Jo faré molt bé de mentor perquè sé com ho feia la Marina»

En una d’aquestes sessions, on treballem  plegats dos o tres mentors amb els nostres nens/es després d’haver explicat una història, vàrem fer una lectura en veu alta. Davant de la bona realització per part d’un alumne, tot seguit li vaig preguntar: i tu, perquè penses que t’ha sortit tan bé? El noi ràpidament va contestar: «Perquè coneixia la història». I és que comprendre la lectura, és comprendre la vida.