Browsing: Drets humans

El terme brainrot (podridura cerebral) sorgeix l’any 2023 com a resposta paròdica i autoconscient a l’absurditat del muntatge en directe és a dir, la curadoria i ordenació de vídeos que proposa l’algoritme de les plataformes de contingut. Des de llavors, de forma progressiva i paral·lelament a les millores tècniques en les eines gratuïtes de generació d’imatges d’alta qualitat, s’ha anat desvinculant de la crítica algorítmica fins a esdevenir la seva pròpia categoria estètica. És a dir, el brainrot ha passat de ser una conseqüència de l’ús de les xarxes a ser la tipologia de contingut audiovisual de màxima viralitat d’aquestes. El brainrot com a conseqüència crea una necessitat que el brainrot com a estètica satisfà: estímul constant,  reinterpretacions d’icones ja conegudes i hores interminables de contingut audiovisual.

“Estamos viendo un genocidio ante nuestros ojos, retransmitido en directo en nuestros teléfonos. Nadie puede decir que no sabíamos lo que estaba pasando” , exclama Greta Thunberg en una declaració de premsa que va tenir lloc després de la seva detenció a Israel. Ho diu amb motiu de la seva participació en la flotilla que va sortir de Barcelona a finals d’agost de 2025 i que tenia l’objectiu de trencar el bloqueig perpetuat a Gaza per l’estat israelià.

Drac Màgic ha dissenyat i dinamitzat una proposta educativa per a joves que uneix memòria, cinema i drets humans, on diverses sessions de visionat i comentari de curtmetratges i fragments de pel·lícules han permès tractar-los des de la cultura i les arts. Un espai de reflexió i debat celebra l’encontre entre cinema i diferents entitats especialitzades que tenen com a raó de ser la transformació social. Aprofitem el dia internacional del Dret a la Veritat, commemorat al març, per recordar les xifres del 2023: a Catalunya hi ha 901 fosses, moltes de les quals associades als fronts de la Guerra Civil.

Educar en cultura visual, apropar coneixements, eines i estratègies a infants i joves per a relacionar-se amb les imatges de…

Les sèries juvenils ambientades en instituts, amb trames amoroses, plenes de passió, traïció, sexe i drogues, on les relacions familiars són tempestuoses i les relacions d’amistat semblen una competició per conquerir el capital social han esdevingut una narrativa recurrent. En el seu moment, ho eren de la televisió, però avui en dia també han conquerit  les plataformes streaming. 

Els anuncis són un reflex de la societat? Tenen un deute amb la representació de les preocupacions i demandes d’aquesta? Posem en dubte si com a eina del sistema capitalista són el barem per mesurar i contribuir en els canvis socials, un fet benintencionat que pot amagar la instrumentalització de discursos emancipadors i crítics.

Obviar que el nostre imaginari col·lectiu, sovint racista, classista i heteropatriarcal, està apuntalat per bona part de les creacions audiovisuals, és tan naïf com pensar que existeix un cànon literari neutre, que només hi ha una Història o que la ciència és aliena a les corrents ideològiques.

Des de l’anonimat, aparentment petit i altament comunicador, ens evoca emocions, sensacions, ens aporta opinió i posa una mica de llum en moments de confinament. El mem, en tots els seus formats audiovisuals, obre una porta a l’humor, la reflexió, la crítica, al canvi.

Un xiulet i els cossos es comencen a moure a l’uníson i al ritme d’un beat. Són moltes i criden fort, totes alhora: “el patriarcado es un juez / que nos juzga por nacer”. Així és l’inici de la performance que es va realitzar a Santiago de Xile el 25 de novembre, convocada pel col·lectiu LasTesis.

Tinder, com bona part de les aplicacions de cites, ha començat a publicitar-se. Analitzem què hi ha al darrere d’una campanya aparentment fresca i transgressora.