Opinió

La competència docent a través del coneixement

La paraula “competències” és un mot que s’usa de manera molt freqüent quan ens referim al món de l’educació. Es parla de competències a l’actual llei educativa (LOMLOE), es parla també “d’avaluar i programar per competències”, s’ofereixen cursos sobre “com fer classes més competencials”, suposats “experts educatius” imparteixen xerrades sobre la importància que els alumnes siguin competents, etc. Fins ara, quan es parlava de competències es feia referència quasi sempre als alumnes. Ara, però, sembla que aquesta paraula ja s’ha fet extensiva a la pràctica docent. De fet, un grup d’experts ha elaborat un informe amb una proposta de 12 competències professionals docents que, suposadament, haurien de tenir els mestres i professors per tal de complir amb el perfil professional desitjat que, sigui dit de passada, s’adapti a la nova realitat educativa.

No hi ha dubte que els professionals de l’educació han de ser competents, només faltaria. Però tampoc podem obviar que “ser competent” implica saber aplicar el coneixement de manera intel·ligent. Llavors, cal partir de la base que els mestres i professors necessiten tenir coneixements sobre diferents aspectes que, posteriorment, els permetrà amb quasi tota seguretat, ser competents.

En primer lloc, un docent ha de tenir coneixement epistemològic. El mestre ha de saber i ha de ser especialista amb allò que ha d’ensenyar als seus alumnes. Si no ho és, no podrà transmetre de manera correcta el coneixement. Encara més, aquesta passió amb la qual es pretén que un mestre ensenyi als alumnes, serà impossible que es manifesti si aquest no domina la matèria. Aleshores, el nivell d’aprenentatge no serà òptim, es generarà desconfiança de cap al docent per part dels alumnes i també implicarà una pèrdua de confiança en el mateix professional. A partir d’aquest plantejament, els agrupaments per àmbits (que la LOMLOE permet) no hi encaixarien. El professor de geografia i història és especialista de la seva matèria i fer-lo impartir continguts de llengua i literatura catalanes (per posar un exemple) pot perjudicar clarament els alumnes. Aquesta és una pràctica habitual en les especialitats on manquen professionals o en aquelles escoles que han decidit (ja que la llei les empara) agrupar matèries per àmbits.

“Ser competent” implica saber aplicar el coneixement de manera intel·ligent

Un altre aspecte que també hauria de controlar un docent és el fet de tenir certs coneixements sobre psicologia social, més concretament sobre gestió de grups. Aquí no hi valen les paraules que avui en dia estan de moda a les formacions impartides per gurús que, molts d’ells, no han gestionat mai cap grup. Paraules com “empoderament”, “lideratge pedagògic”, “”resiliència”, “gestió emocional”, etc., són termes que estan de moda i sonen bé, però que per ells sols no aconseguiran mai que un mestre sigui capaç de gestionar un grup de manera més eficient. Per això, calen coneixements sobre com tractar específicament cada un dels rols que ens podem trobar dins una aula; com motivar els alumnes (motivar no és fer projectes, ni ambients, ni basar l’ensenyament a partir dels interessos dels estudiants); com s’han d’establir les normes del grup; quines són les fases per les quals passa un grup i què s’ha de fer a cada una d’elles; cal tenir en compte els diferents estils de lideratge i quin d’ells s’ha d’utilitzar en funció de les característiques del grup. En aquest sentit, no val, per posar un exemple, presumir de lideratge democràtic, quan el grup és immadur, li falten valors bàsics i està en nivells inicials d’aprenentatge… El lideratge democràtic és un d’aquells conceptes benvolents als quals es feia referència unes línies més amunt, però que, pel simple fet de ser políticament correcte, no ha de ser necessàriament eficaç de cara a l’exercici d’un lideratge. En definitiva, una bona gestió dels alumnes es traduirà, sens dubte, en un clima òptim d’atenció perquè es puguin donar els aprenentatges que calen.

També és important tenir coneixement sobre psicologia de l’aprenentatge, més específicament sobre què ens diu la psicologia cognitiva de com aprenem. I aquesta ens diu que aprenem a partir del que ja sabem i que el fet d’evocar allò que ens han transmès, que hem sentit, que hem treballat, etc., fa que es fixi en la nostra memòria a llarg termini. I com més sabem, com més coneixements té l’alumne, més augmenten les ganes d’aprendre. Per exemple, si un infant té coneixements sobre consciència fonològica i principi alfabètic, tindrà els fonaments sobre els quals construir l’aprenentatge de la descodificació de paraules. Al seu torn, si l’alumne sap decodificar i té un lèxic ric, la comprensió lectora està assegurada i la motivació per aprendre serà una realitat. Per tant, cal que el docent sàpiga com aprenem i no es deixi ensarronar amb divagacions teòriques de dubtosa validesa científica.

I, finalment, el quart coneixement que un mestre ha de dominar és tot allò que fa referència a la didàctica i a la programació del procés d’ensenyament-aprenentatge. Tenir clar com programar una unitat didàctica, com avaluar, què s’ha de tenir en compte a l’hora d’escollir un tipus de metodologia una altra, etc., és fonamental per donar coherència al procés d’aprenentatge. En aquest cas, també cal anar amb compte amb les metodologies que s’anomenen innovadores i que darrerament estan molt de moda. Que siguin innovadores o estiguin de moda, no vol dir necessàriament que siguin bones i garanteixin l’aprenentatge dels estudiants.

En resum, el que es pretén en aquest article és destacar quatre tipus de coneixement que ajudaran al fet que un docent sigui competent, sempre que aquest disposi d’uns valors de l’educació que, maluradament, a vegades, estan en dubte. Si un mestre és especialista de la seva matèria (coneixement epistemològic); sap ensenyar-la (coneixement pedagògic i didàctic); sap captar l’atenció dels alumnes i gestionar el grup perquè funcioni de manera eficient (coneixement sobre psicologia social i gestió de grups), té clar com aprèn un infant (coneixement sobre psicologia cognitiva i de l’aprenentatge) i té unes habilitats socials mínimes, segur que hi ha la base per a poder desenvolupar una pràctica docent competent.