Opinió

La força de la fragilitat

Al grup d’adolescents i joves de

la Fundació Salut Alta de

Badalona

Per traspassar la pell sense esquinçar-la, és a dir, sense culpes, cal atansar-se a les seves festes d’ensurts i versos. La tasca de l’educació ha de complir un interès comú en tots els seus àmbits: universalitzar-la sense reduir-la a un espai de coneixement concret; la tasca científica és la invenció de respostes pràctiques a tots els camps de la vida. Caldrà saber-ne més per entendre millor, perquè les coses són complicades i quan no som protagonistes de la nostra pròpia història, arriba sense voler-ho el valor del silenci, perquè no ens interroguem sobre com caminar entre les pedres.

Difícil explicar si falten els adverbis, si no podem aportar les paraules per créixer sense perdre la sàvia, movent allò escrit perquè la màgia del far ens segueixi abraçant sense deixar de cercar en el temps. Educar als barris pobres és cuinar entre una coreografia senzilla en ebullició, sense sorpreses, capaç de contemplar la curiositat i mantenir-la sempre alerta; això vol dir qüestionar les coses.

A El nom de la rosa, Umberto Eco observa com la religió prohibia l’humor i el riure, doncs es deia que eren armes del maligne per dur la desgràcia. El gran escriptor Miguel Torga, ja al segle XX, explicava amb detall com des del púlpit s’acusava les famílies camperoles de pecar i que totes anirien a l’infern per això; es preguntaven dues coses: com podia saber el capellà de les seves conductes si només venia els diumenges una hora a fer missa, i com podia ser que Déu no li digués que s’equivocava. El riure segueix sent un problema per a molts avui dia, els humoristes no sempre ho passen bé: “heu mort dues-centes persones, però he rigut molt”, contava Gila, un dels millors humoristes. És comprensible el menyspreu que els dictadors han mostrat per la ironia: temen la força desmitificadora que els ridiculitza. La manera d’actuar de l’autoritarisme és prohibir qualsevol valoració que interrogui la moral imposada. Per descomptat és molt més fàcil fer-ho així, el més complicat és establir unes normes de convivència que no posin en perill els drets.

La manera d’actuar de l’autoritarisme és prohibir qualsevol valoració que interrogui la moral imposada

Hi ha gent a qui no l’interessa que les idees prosperin, que siguin compartides i segueixin juntes amb la seva nuesa neta davant de fosques influències, la calidesa d’unes mans que encaixen en els moments d’enllaç són la força de la fragilitat. Necessitem tenir algú al costat i per fer-ho possible s’ha de treballar la germanor, el millor model. Maleïda veritat quan la gent amable abunda i pot riure’s de tantes ximpleries.

Els errors ens permeten avançar malgrat el fang, encara que ens llancem a donar opinions de manera ràpida quan molts temes mereixen atenció per ajuntar tots els noms. Quan gran part del que sabem resulta fals, no saber considerar les coses té molt a veure amb tot allò que es fa malament, hi ha a qui l’interessa que pensem com a presoners, tota una conclusió de bajanades.

Creure el que ens diuen és llei de vida, ens permet aprendre, alhora, però, pot ser pastura de depredadors, principalment quan s’utilitza el plaer per controlar els nostres comportaments. Hi ha d’altres perills: grups que s’educaven en l’hostilitat per defensar-se i que, passat el temps, ho fan de forma irracional; altres fórmules decideixen la qüestió de manera extrema: “agredir o patir” (les guerres, les baralles, els abandons, els insults…), una cosa que sembla extraordinàriament incomprensible. El nostre cervell és emocional per damunt de tot, per això l’ús de la por i la resignació també juguen un paper fonamental juntament amb el ressentiment, l’enveja, l’odi o la ira… Sembla que haguéssim d’admetre que necessitem un enemic per avançar quan es tracta de tot el contrari: d’identificar els nostres desitjos i sentiments perquè allò que farem sigui encertat: des de la conversa, amb talent, sense imposar-nos a qualsevol preu. El millor serà aprendre a resoldre bé els reptes perquè aquells que perden la capacitat de jutjar, juguen a un equip desllorigat.