Opinió

La il·lusió monetària o com fer passar bou per bèstia grossa

De què tracta, doncs, aquest concepte, ara ja centenari? Aquesta il·lusió es produeix pel biaix que hom pot percebre al considerar els diners en termes nominals en comptes de en termes reals. Dit d’una altra manera: interpretar erròniament un valor monetari actual pel seu poder adquisitiu en un temps passat.

Com podem evitar cometre aquest error? Com fer, per tant, una anàlisi real del valor dels diners? Cal tenir present que nosaltres no conduïm sobre un bitllet de 50, ni sopem una amanida de bitllets de 20 euros. Els diners són el mitjà per poder viure, mai el fi. Ens permeten entrar a espectacles, canviar de cotxe, pagar la hipoteca o comprar el menjar que ens nodreix. En conseqüència, allò realment important del nostre salari no és el seu valor nominal (el seu import), sinó el que ens permet fer en el nostre dia a dia. I què fa que aquest fluctuï en el temps? Senzill: que les coses no tenen preus fixos, sinó que aquests varien en el temps. Aquest és un fenomen que tothom coneix i del qual tothom parla. Hi ha a tots els països un índex que reflecteix aquesta evolució de preus anomenada IPC (Índex de Preus del Consum), que no és més que una mitjana ponderada de les variacions de preu en funció del pes de cada element a la cistella de la nostra compra. És un índex que es fa servir sovint com a referent per saber si una economia té un bon o un mal estat de salut (entre altres factors).

Per tant, el que és realment important del nostre salari és el que ens permet comprar, i això no dependrà només del seu valor nominal, sinó del seu equivalent en termes de poder adquisitiu.

A la nòmina del mes de novembre, els funcionaris hem vist ingressats uns centenars d’euros extra atribuïbles als endarreriments de l’augment de sou pactat per CCOO i UGT a Madrid. Ara se’ns han abonat de manera retroactiva des del gener. No cal dir que ambdós sindicats han llançat les campanes al vol per la “conquesta” assolida. Hi ha motius reals, però, per a la celebració? O són víctimes (in)voluntàries d’aquesta il·lusió monetària?

Hem fet un estudi des de l’any 2008 fins a l’actualitat per veure si realment hi ha motius.

Aquí teniu una taula amb l’evolució del salari brut d’un professor de secundària (sense complements per càrrec ni antiguitat) comparat amb el poder adquisitiu en funció de l’IPC de cada any (Dades: https://www.idescat.cat/indicadors/?id=aec&n=15360&lang=es

). Partim de l’any 2008, i que amb un salari de 2324,51 € teníem un poder adquisitiu igual al salari, i mirem com han evolucionat les dues variables amb els augments de sou i la variació dels preus (IPC). A partir d’aquestes dades, calculem el guany o la pèrdua originada en el poder adquisitiu dels docents i els anem acumulant per poder fer la comparativa de cada any respecte del primer (2008). Ho calculem en tants per cent i en euros (acumulats en tots dos casos).

Com podem veure, en 13 anys el nostre poder adquisitiu s’ha reduït en més de 300 euros al mes, uns 4.000 a l’any, cosa que suposa una reducció del 12,3% des del 2008. De tota la sèrie, només els anys 2009 i 2010 vam guanyar poder adquisitiu respecte al 2008. Per tant, si l’estudi el féssim a partir del 2011, el resultat encara seria pitjor.

Com a societat hauríem d’aspirar a millorar les nostres condicions de vida amb el temps i, per tant, també les nostres condicions laborals. Tots podem entendre i acceptar que en contextos de crisi ens haguem d’estrènyer el cinturó per un període limitat de temps, i fins i tot acceptar una pèrdua de poder adquisitiu. Però el que no podem acceptar de cap manera és que aquest vagi disminuint any rere any en períodes de temps llargs. Són molts els convenis laborals que pacten augments de sou anuals a partir de l’IPC (IPC + 1%, IPC +2%,…), perquè aquest es considera un mínim per no perdre poder adquisitiu. Tot el que siguin augments salarials per sota de l’IPC, equival a cobrar menys. Quins treballadors estan disposats a cobrar menys l’any següent? Quins treballadors se n’alegrarien?

No tenim gaires motius per estar contents dels augments de sou que hem tingut (quan n’hi ha hagut), atès que el resultat final ha estat una forta reducció en la nostra capacitat adquisitiva

Com veiem, no tenim gaires motius per estar contents dels augments de sou que hem tingut (quan n’hi ha hagut) els últims anys, atès que el resultat final ha estat una forta reducció en la nostra capacitat adquisitiva. Sí que és cert que hi ha hagut anys en què l’augment de sou ha estat superior a l’IPC (anys 2009, 2015, 2016, 2019 i 2020), però si tenim en compte el còmput global, aquests han resultat del tot insuficients per pal·liar la resta d’anys.

Per tant, per què estan de celebració els dos grans sindicats espanyols pels augments pactats aquest any? Analitzem només aquest 2022, per comprovar si aquest ha estat un dels anys en els quals l’augment de salari ha estat superior a l’augment de l’Índex de Preus del Consum. L’IPC acumulat fins a l’octubre a Catalunya ha estat del 6,8%. L’augment pactat amb aquests dos sindicats ha estat del 2 més un 1,5% addicional si l’IPC era superior al 2% (com ha estat el cas, i que ha suposat l’ingrés extraordinari a les nostres nòmines de novembre). Si suposem que aquest IPC no canviarà aquests dos mesos que resten per acabar l’any, acumularem un altre 3,3% de pèrdua de poder adquisitiu (6,8% – 3,5%)… Un 3,3 de pèrdua, quan portàvem 13 anys amb un 12,3% acumulat, suposa un augment del 27% de pèrdua de poder adquisitiu en només un any! Per tant, no només aquest 2022 no hem deixat de perdre capacitat adquisitiva, sinó que ha estat un any de rècord (negatiu) en aquest aspecte!

Davant de tots aquests fets, semblaria que la gent de CCOO i d’UGT experimenten un episodi agut d’il·lusió monetària. O ves que no sigui que ens volen fer passar bou per bèstia grossa…