Opinió

La indústria militar s’infiltra a l’educació

M’acaba d’arribar un correu electrònic, remès per la Secretaria General de la Universidad de León, promocionant els Premis de Defensa 2019 de l’Exèrcit. Cada poc temps, m’arriben emails que anuncien i difonen els esdeveniments de la Càtedra militar de l’Exèrcit que tenim “encastada” a la nostra Universitat, com a d’altres tantes universitats de la nostra geografia.

Aquests premis de l’exèrcit estan dotats amb 48.000 euros, quan hi ha centres educatius que funcionen amb prou feines amb 17.000 i s’ha retallat tant en pressupostos educatius com en personal docent o en materials escolars fins a límits escandalosos. Premien investigacions d’universitats i centres docents que contribueixin a “la cultura de defensa”, treballs sobre “temes relacionats amb la seguretat i la defensa”, fotografies que “contribueixin a difondre i impulsar l’estima pels valors militars”. La modalitat “docència” està destinada a reconèixer “persones o entitats de caràcter docent, o vinculades amb l’ensenyament en tots els seus nivells, que s’hagin destacat per la seva activitat orientada a la promoció de la difusió dels temes relacionats amb la defensa en l’àmbit educatiu, especialment a través de l’execució de projectes curriculars a les diferents etapes educatives”.

Una carta que va guanyar una de les edicions d’aquests premis comença així: “T’escric per demanar-te disculpes i, alhora, donar-te les gràcies. Disculpes per si alguna vegada he tingut una mala visió de la teva feina, de la teva valentia i de la teva dedicació, per tenir por a confiar en algú que mata i mor per defensar el seu país…”; segueix amb un argument patriòtic i acaba: “Per finalitzar, vull donar-te les gràcies. Gràcies per despertar en mi un sentiment patriòtic, per no tenir por de dir que sóc espanyola. Gràcies per ensenyar-me a estimar una bandera, un país i una professió com la teva. Gràcies per defensar el meu país i la meva gent i per fer que em senti segura i orgullosa del vostre treball”.

Aquests premis s’uneixen a tot un projecte sistemàtic i organitzat d’infiltració del discurs militar a l’educació: concursos literaris escolars militars, en estreta col·laboració amb les Àrees de Reclutament de cada província del Ministeri de Defensa; formació militar als docents a través de tallers i cursos, per tal que l’esperit patriòtic i la defensa “formin part de l’educació dels nostres joves”; creació de l’Escola Militar de Ciències de l’Educació; campaments anuals de nois per exercitar les virtuts bèl·liques; manuals d’exaltació patriòtica; places de toros que acullen milers d’escolars per veure “exhibicions i desfilades d’armes i efectius, i fins i tot simulacres de detenció, amb explosius inclosos”; càtedres militars i d’investigació militar a les Universitats públiques…

El capitalisme neoliberal pretén utilitzar l’educació com un sistema d’adoctrinament en la seva ideologia d’una forma constant, subtil i difusa. És com el conte de la granota que bull a la cassola lentament, perquè no és conscient que l’aigua puja de temperatura lenta però inexorablement, fins que mor bullida. No cal retrocedir molt en el temps per adonar-nos que el capitalisme segueix propalant que per construir la pau cal armar la guerra. Donald Trump anunciava, al març de 2017, l’increment més gran en la despesa de defensa dels Estats Units, “per tornar a guanyar guerres”.

Espanya no li va a la saga. El deute del Ministeri de Defensa per la compra de material militar a les empreses productores d’armes es converteix en dèficit públic: 20.642 M € entre 1996-2016 i amb compromisos per més de 26.000 M € fins 2025. Amb aquest deute urgent el Govern espanyol necessita estendre una ideologia que fomenti la imatge de necessitat d’unes “forces armades” imprescindibles per a “garantir la seguretat”.

És ben sabut que “per convèncer has de crear una necessitat”. I és aquí on la socialdemocràcia, que pretén gestionar un suposat “capitalisme de rostre humà”, va introduir en el currículum escolar, amb la Llei Orgànica de l’Educació (LOE), la concepció de la Defensa “com un compromís cívic i solidari” en l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans.

Si prepares la guerra, l’acabaràs provocant en un lloc o un altre, en una espiral sense fi que necessita alimentar la por, els conflictes i el terrorisme per poder “donar sortida” a la producció de la indústria militar. De fet, sembla que és un dels “negocis” actuals més pròsper i sobre el qual hi ha molt interès en què no desaparegui.

Mentre es proclama educar per a la cooperació, la cura ecològica i sostenible, la solidaritat, la interculturalitat, la convivència o la resolució dels conflictes pacífica a l’escola i la universitat, es finança i promociona l’educació patriòtica militar a les aules.

Tot això contradiu radicalment el que fa anys que intenten fer generacions de professors i professores que ajuden al seu alumnat, des d’infantil fins a la Universitat, a entendre que la vida valuosa, la vida feliç, la vida a la qual aspirem els éssers humans és aquella que promou la pau, l’entesa, la solidaritat, l’ajuda mútua. Difícilment es pot desenvolupar així en els nostres centres educatius l’educació per a la pau, com apareix en els projectes educatius de centre, o dissenyar plans de mediació i programes de convivència i resolució pacífica de conflictes o celebrar el 30 de gener Dia de Escolar de la Pau i la Noviolència.

Certament, la llibertat d’expressió és un dret ineludible, però l’adoctrinament en valors contraris al que hem acordat mundialment a la carta dels drets humans sembla que hauria d’estar fora de lloc en una societat del segle XXI. Per això, ens hem de comprometre a cada centre educatiu a proclamar-nos com “espais d’educació i investigació per a la pau i la desmilitarització”, lliures de formació militar, i exigir simultàniament als nostres responsables polítics que legislin en aquest sentit per tal de desmilitaritzar l’educació .