Opinió

La por al canvi

César Cidraque és acompanyador personal i fundador del Projecte Acope

Per què ens resistim als canvis? A què tenim por? Els temors típics o primaris que no es consideren com a patologies estan molt presents a les nostres vides. Són aquelles angoixes davant determinats riscos. Resistències enfront algunes situacions. Però, fins a quin punt aquestes situacions que ens causen temor són reals? Quin paper juga la nostra interpretació de la realitat?

Els éssers humans refusem el dolor. Tot el que empírica o socialment sigui considerat possible causa de dolor ens genera aversió. La por és un dels nostres principals mecanismes de supervivència. Una de les principals amenaces per les comunitats primitives les representava l’estranger, l’estrany. Per les mateixes raons de seguretat, hem atribuït tradicionalment el qualificatiu de perillós a tot allò que ens ha semblat diferent o desconegut. Avui dia, encara preservem en certa mesura aquesta herència protectora que, segurament, ens ha protegit de molts perills. Quantes vegades hem sentit als pares dir: ‘No obris la porta a ningú.’ ‘No parlis amb desconeguts.’ ‘El carrer és perillós.’ ‘Vés amb compte.’

Ens fa por el que no coneixem, ens fa sentir insegurs. Els nens tenen por de l’obscuritat perquè no veuen el que succeeix, perquè desconeixen. La seva ment és capaç de transformar una forma o un soroll en qualsevol ésser monstruós. Però si deixem una petita llum encesa, dormen tranquil·lament i, amb el temps, passen a prescindir d’aquest element extern. Un procés tan simple de maduració i adaptació que no sempre aconseguim replicar en altres situacions de la vida adulta.

Totes les persones tenim necessitat de seguretat física i emocional, sentim buits i malestars però a la vegada ens és difícil emprendre accions que ens treguin d’aquesta zona de còmoda incomoditat, de resignació, de culpabilització del que és extern. Seguim buscant la llumeta de la làmpada per sentir-nos segurs.

Però aquesta llum que busquem no està a l’exterior, està dins nostre. Existeix un camí on assumeixes la responsabilitat total dels teus actes i agafes les regnes de la teva vida deixant de culpar a tot i tothom d’allò que no t’agrada. Un camí on el teu benestar passa a dependre del que fas i del que pots controlar, és a dir, dels teus actes. No hi ha lloc per les excuses, per les victòries del passat o per les metes d’un futur incert. No hi ha lloc per les justificacions, si et trobes malament i no fas res passes a ser còmplice dels teus sentiments desagradables. Es tracta de viure en consciència del present, de l’ara i aquí, fent el que fem amb esforç, passió, humilitat, alegria i optimisme. Conscients de la nostra imperfecció, en creixement continu, competint contra un mateix per compartir millor amb els altres.