Actualitat

La tragedia de l’institut Joan Fuster, a la recerca de respostes

La mort d’un professor d’institut a mans d’un menor de 13 anys a l’institut Joan Fuster de Barcelona, un cas sense precedents a Catalunya, ha impactat profundament en la comunitat educativa, que es pregunta ara què ha fallat. Quins són els mecanismes, si és que existeixen, que no s’han activat a l’hora de detectar una conducta com la del jove agressor. Les preguntes són moltes i, malauradament, les seves respostes sovint no són compatibles amb els ritmes de consum d’informació. Tot i així alguns experts assenyalen algunes eines que haurien d’ajudar a detectar transtorns de conducta: entre ells, una observació més acurada per part dels tutors, una relació més eficaç entre la família i l’escola o una major presència dels centres de salut en el sistema educatiu.

Poques són les certeses, i amb precaució els psicòlegs i educadors consultats llancen algunes propostes, a la vegada que veuen els centres de Secundària poc permeables als problemes emocionals dels seus alumnes. “Quin és el nivell d’observació als centres? Els docents haurien de tenir temps per observar la vida dels nois i noies”, valora el psicòleg Jaume Funes, que recorda que sovint els instituts compten tan sols amb un professional psicopedagog per a tots els joves, a més del seguiment puntual dels Equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP), “més dedicats a l’orientació que a la prevenció”.

Afirmar que potser en aquest cas ningú no ho hagués pogut prevenir no és incompatible, segons els experts, amb constatar les mancances dels centres d’ESO. Entre elles, “la soledat del mestre”, segons Olga Piazuelo, psicòloga i coordinadora del Grup de Treball de l’Adolescència en Crisi. “Els professors estan sols davant molts alumnes, els quals es troben en un edat d’esclat de la seva personalitat, i sovint sota molta pressió”, constata Piazuelo, que en aquest sentit considera que els centres s’haurien d’obrir més a la presència de psicòlegs que “ajudin a treballar dinàmiques amb els alumnes”.

Les declaracions de la consellera, Irene Rigau, acompanyades de mostres de condol, han apuntat a que l’alumne agressor hauria patit un “brot psicòtic”. Rigau ha ressaltat que en els últims mesos no s’havia identificat cap comportament estrany del jove. I un altre cop assalta el dubte. Ningú ho podria haver detectat?

“Hi ha situacions que són del tot imprevisibles, però també hi ha condicions objectives que ajuden a que aquestes terribles històries no succeeixin”, apunta Rosa Cañadell, exportaveu del sindicat USTEC-STEs. “El professorat està atabalat per l’augment d’hores, d’alumnes, de burocràcia i de normatives canviants i cada cop té menys temps per compartir les problemàtiques de l’alumnat”, constata. Amb molta més duresa, des del sindicat ASPEPC emmarquen aquest fet en un “problema de disciplina” derivat, segons asseguren, de la “impunitat” amb què queden “la immensa majoria d’agressions, verbals o físiques, al professorat”.

Un altre dels elements que caldria reforçar en la prevenció d’aparents transtorns de conducta com el d’aquest alumne, sobretot per identificar-les i abordar-les a temps, és la relació entre la família i el centre. Novament Funes llança una pregunta: “Aquí caldria qüestionar-se quina era la relació de pares i institut, si els pares havien demanat ajuda al tutor o no”, pregunta, tenint en compte un context de Secundària en què el contacte amb les famílies sol ser molt més escàs que a Primària.

En aquest sentit, Piazuelo, que treballa regularment amb adolescents amb diverses problemàtiques, afegeix que una de les mancances amb què sol topar és “la falta de límits en els joves”, un buit que haurien d’haver omplert les famílies “des de l’inici de la seva educació”.

Respecte als suposats brots psicòtics, Piazuelo també subratlla que “ha de quedar clar que no tothom que pateix brots psicòtics té conductes agressives i molt menys com la d’aquest cas”. S’ha d’evitar assenyalar prematurament causes simplistes i estigmatitzadores com els transtorns mentals o inclús l’ús de les xarxes socials, apunten els experts.

“A l’escola, a casa, amb els amics, a les xarxes, des de les institucions, els que estem convençuts del valor irrenunciable de la vida aliena, som responsables d’aportar recursos a l’educació, difondre’ls”, reflexiona la psicòloga social Dolors Reig al seu blog.

Les conjunt de variables que han dut l’alumne del Joan Fuster a cometre el seguit d’agressions al centre s’aniran sabent al llarg dels propers dies. El focus dels mitjans de comunicació ja serà lluny de l’institut, però la comunitat educativa seguirà preocupada per potenciar els mecanismes que la previnguin de fets que esperen que siguin aïllats.