Opinió

‘Las niñas’ i ‘Antebellum’

‘Las niñas’

Esplèndid debut de la directora Pilar Palomero. L’inici i el tancament donen el sentit de la pel·lícula. Un classe de nenes d’una escola de monges de Saragossa està cantant, però la directora els diu que només belluguin la boca, com si cantessin per dins. Després indica a quatre o cinc nenes que elles no han de fer sentir la seva veu el dia que la cançó trobi el seu públic. I d’això va la pel·lícula: del camí que fa la Cèlia per fer sentir, malgrat tot, la seva veu, la seva singularitat i assumir-la plenament.

Las niñas és la història d’una nena d’uns onze anys que comença a deixar la pell de criatura per endinsar-se en el món canviant, sorprenent, de vegades dolorós, de l’adolescència i que pretén descobrir què va passar amb el seu pare. La Cèlia viu amb la seva mare, una dona jove que està tot el dia treballant i que no es decideix a explicar què va passar amb el pare de la seva filla i amb la seva família. De fet, mai ho sabrem del tot, però ens ho podem imaginar. La informació que rep la nena és la mateixa que rebem els espectadors.

És una història molt ben explicada, un univers femení –només dos personatges masculins, el capellà i un noiet amb qui dues de les protagonistes tenen una divertida conversa en una discoteca– que descobreix tot allò que s’enceta a l’adolescència, moment de grans amistats, de grans complicitats, de secrets compartits, de vestits que s’han de canviar, de pentinats nous, de mirades encuriosides als anuncis de preservatius i tot en un  marc d’una Espanya que està a punt de celebrar els jocs olímpics però que encara manté una estructura d’escola religiosa opressiva, on el sexe només té sentit si es practica dins del matrimoni i on les preguntes més interessants no es poden  formular.

Una bellíssima història que és un retrat femení molt creïble que ens fa tanta falta. No cal dir que les interpretacions de les nenes són sublims, perfectes, d’una naturalitat envejable.

‘Antebellum’

La segregació racial és un dels temes més tractats pel setè art. Recentment podem veure Déjame entrar o Infiltrado en el KKKlan. I per poc que busquem podem trobar obres mestres que mostren les conseqüències i les causes de la ignomínia que va ser l’esclavitud i amb punts de vista diferents, oposats o no però sempre complementaris i, per tant, enriquidors.

No és fàcil, doncs, parlar d’aquesta part de la història i ser original, però Antebellum, dels directors Gerard Bush i Christopher Renz, ens regala una magnífica història explicada d’una manera sorprenent i que et fa mantenir tota l’estona l’atenció perquè quan vas veient les imatges comences a percebre que hi ha coses que no lliguen, escenes que et fan ballar el cap i que trenquen amb el realisme que domina la història.

Estem davant d’una pel·lícula que algú ha catalogat de terror. Crec, però, que va més enllà. No podem oblidar que el passat es manté present, com ens recorda la cèlebre frase de Faulkner i que encapçala els crèdits de la pel·lícula. Es parla del passat però el passat es fa viu en el present, dolorós present i si no ho veiem així només cal que llegim el diari per saber que la segregació racial és un tema de gran actualitat, com ho és, amb un rostre nou, el nazisme.

Val molt la pena anar a veure aquesta obra primerenca dels dos directors i ser conscients que hi ha etapes de la nostra història que tornen i tornen.

L’ús del mòbil, i  no us avanço res més, ens fa sospitar que alguna cosa no és el que sembla, però que és pitjor justament perquè s’inscriu en el nostre dia a dia.