“Cal un canvi cultural”. “Cal canviar la mirada”. “O potser el que cal canviar són les ulleres”. “I calen més recursos”. “Però sobretot cal no malbaratar-los o usar-los pel que no són”. “Si tot va de recursos ja podem plegar”. “Cal més complicitat amb les famílies, una comunicació més positiva i que no culpabilitzi, perquè cap nen no és un problema i el desconeixement porta a la desconfiança”. “La família pateix, però el docent que creu que no està ajudant aquell nen també pateix”. “Calen més estratègies, més formació”. “I cal creure-s’ho, perquè és un benefici pel conjunt de l’alumnat”. “Però sobretot cal recordar que és dret, la inclusió no és una opció”. “I de la compartida, què me’n dieu?”
Centenars de converses com aquestes, en petits i grans grups, en dinàmiques i tallers, en espais formals i informals, entre docents d’escola ordinària i d’escola especial, d’infantil, primària i secundària, tècnics de serveis educatius com els EAP o els CREDA, inspectors, directors de centre, directius de SSTT, tècnics i càrrecs del Departament, experts universitaris, pedagogs, representants de famílies… En això ha consistit la Setmana Inclusiva a la Garrotxa. Tens foc?, una experiència inèdita que ha impulsat la Xarxa de Professionals per l’Escola Inclusiva de Catalunya (XAPEICAT), amb la volcànica empenta de Jordi Sunyol, director del CEE Joan XXIII, i la complicitat i suport de l’Ajuntament d’Olot i la seva regidora d’Educació, Mariona Camps, mestra i logopeda, exdirectora d’EAP i tècnica de la subdirecció general d’Educació Inclusiva coincidint amb els temps que van veure néixer el decret 150/2017. Un decret que el dia 17 compleix 5 anys.
El tret de sortida d’aquestes jornades es va fer diumenge dia 2, quan el grup de mestres i professors de la XAPEICAT va encendre la flama de la Setmana de l’Educació Inclusiva a la Garrotxa al capdamunt del Volcà Montsacopa d’Olot i la va repartir simbòlicament als centres educatius de la comarca. Tots ells han aprofitat aquests dies per celebrar claustres amb el focus posat en les barreres d’aprenentatge (quines són i com s’enderroquen) i la personalització dels ensenyaments. El foc i les flames han servit d’inspiració i fil conductor de la setmana.
“El perfil de l’alumnat amb necessitats de suport és diferent del de fa 20 anys i el sistema s’hi ha d’adaptar”. “A Itàlia van tancar tots els centres especials, primer els de primària i deus anys després els de secundària”. “Compte, que l’escola inclusiva no és la nova escola dels discapacitats, és l’escola de tothom”. “I ens fan falta indicadors, estem a cegues, només tenim percepcions i no sabem si anem endavant o endarrere”. “Ui, les dades…”. “Cal una escola més flexible”. “I de deixar entrar les entitats als centres què en penseu?”
Amb motiu de la setmana, dijous al matí la direcció general d’Educació Inclusiva va organitzar una trobada en la qual van participar tècnics i càrrecs de tot el territori que treballen en l’àmbit de la inclusió. Primer van assistir a una conversa informal la directora i subdirectora general, Laia Asso i Sisa López, de la qual van emergir dues petites primícies: la publicació del famós mapa de recursos és imminent (fa anys que se l’espera), i la convocatòria d’un nou concurs públic per a la creació de més CEEPSIR (centres d’educació especial proveïdors de suports i recursos) arribarà abans del previst. En acabat, es van muntar petites xerrades per taules, pol·linitzades a l’atzar.
Asso és la cinquena directora general en els cinc anys del decret (Ortoll, Vallcorba, Aymerich, Naranjo i ella), i per això en la cloenda Mariona Camps li va desitjar una llarga vida en el càrrec, ja que “tants canvis és evident que no han ajudat”. Amb tot, amb ella l’educació inclusiva ha adquirit per primer cop el rang de direcció general. El nom del seu càrrec, havia dit abans Asso uns minuts abans, és “tota una declaració d’intencions”. També ho ha estat el fet que ella mateixa i diversos membres del seu equip s’instal·lessin a Olot durant bona part de la setmana.
En acabat, dinar i conversa. Després, tallers en els quals participen docents garrotxins en una escola pública que cedeix les seves aules quan la canalla marxa. Tallers impartits per referents, aquí anomenats compartidors, com Neus Sanmartí, Efrèn Carbonell, Climent Giné, Jesús Soldevila (UVic), Ester Miquel i David Duran (UAB), Cecilia Simón (Universidad Autónoma de Madrid), Ingrid Sala (URL-Blanquerna), Anna Forés (UB), Ximo Mas i Suni Blau (servei d’inclusió educativa del Govern valencià), entre altres. Els compartidors també han participat en molts dels claustres que s’han anat fent, i al capvespre, a l’escalf d’un foc encès en el mas d’un mestre de la xarxa, encara s’han tornat a trobar durant tres dies per seguir debatent i compartint, a partir del havien parlat i escoltat, i de preguntes, dubtes i inquietuds plantejats per famílies.
Divendres a la tarda, va ser el torn per les AFA de la comarca i altres representants de famílies de Catalunya, que es van trobar a una casa de colònies de la Vall d’en Bas per continuar debatent i compartint bones pràctiques dels centres i bones experiències de les famílies (que també n’hi ha). I la Plataforma per una Escola Inclusiva de Catalunya ho va aprofitar per posar la llavor del que ha de ser una plataforma territorial a les comarques de Girona.
“I com ho fem?”. “Hem d’aprofitar les oportunitats que aporten les tecnologies”. “Hem de sortir de la nostra zona de confort”. “La codocència, l’aprenentatge cooperatiu, el treball per projectes, el Disseny Universal de l’Aprenentatge…”. “El DUA parteix de la base que el repte d’aprendre és diferent per a tots”. “Molt bé, però jo no conec cap centre que faci DUA, avisa quan en trobis un”. “Hem de posar en valor les bones pràctiques”. “Cal molta més formació pels docents, contínua, però també inicial”. “Necessitem que tota la comunitat educativa estigui immersa d’aquest esperit inclusiu”. “Hem de fer de taca d’oli”. “O, més aviat, de riu de lava”.
De tantes veus i tantes hores de conversa, que continuen ressonant a la comarca, en quedarà un relat i unes conclusions, encara en preparació. Del seu primer esborrany, n’avancem una sola frase: “La inclusió no s’ha de veure com un nou repte que s’ha d’assolir entre tots, sinó que s’ha d’entendre com la base de tot”.
