Opinió

L’enfocament restauratiu: camí per a una convivència positiva

Al capítol 36 d’El Quixot es recull una expressió contundent: «la letra con sangre entra», una dita ben coneguda provinent del refranyer espanyol, que a alguns els transmet fins i tot unes sensacions «positives», com si es lloés la necessitat del treball esforçat i de l’estudi per aprendre alguna cosa o per progressar envers algun objectiu. Ara bé, a aquestes alçades del segle XXI, la nostra cultura ha avançat de manera consistent cap a un plantejament educatiu que, tot i ser exigent, resulti a la vegada amable. Ja no peguem als nens perquè ens creguin, ni es valora la simple punició penal com a remei de tantes altres mancances de la societat. Hi ha una percepció més relacional, un sentir compartit segons el qual els canvis no provenen de fora —amb pressió i amenaces o, encara pitjor, amb accions violentes que alguns qualifiquen de catxamones «plenes d’estimació»—, sinó cercant noves vies. I una d’aquestes, que estem experimentant ja en l’educació a Catalunya, és l’enfocament o l’aproximació educativa de caràcter «restauratiu».

No és només una perspectiva de mediació o una alternativa a les sancions —que en fa la funció—, sinó un autèntic plantejament educatiu (molt més!), que requereix formació, convicció, paciència i, segurament, també un canvi en el mateix docent.

El destí ha fet que al meu centre educatiu ho estiguem implementant i que, des d’aquest curs, haguem entrat en un nou projecte d’innovació pedagògica del Departament d’Educació, que adopta els valors i principis de l’enfocament restauratiu global (ERG): desitgem adoptar habilitats i actuacions que ens duguin a construir relacions i a crear comunitat, a gestionar millor el conflicte (situació inevitable entre els humans), a reparar danys i a restaurar vincles en el marc del nostre projecte de convivència. A l’institut on treballo no és gens fàcil (en general, avui dia, res no és fàcil), i l’ERG suposa una alenada d’esperança.

Desitgem adoptar habilitats i actuacions que ens duguin a construir relacions i a crear comunitat

No ho puc exposar aquí amb detall, però recomano —enmig d’una bibliografia cada cop més extensa i seriosa— la tesi doctoral de la professora Mònica Albertí («Cap a una escola justa», 2015), que n’exposa l’origen en la justícia restaurativa penal i en l’àmbit dels moviments vinculats al treball social i al respecte. Un punt molt particular consisteix en la percepció del dany causat a la víctima —i també a l’agressor—, així com l’anàlisi de les necessitats no satisfetes de cadascú; però no m’hi puc aturar.

En el passat potser tots hem actuat segons els principis clàssics d’«acció-reacció», convençuts de poder condicionar, o fins i tot modificar, els comportaments i les conviccions d’altres només descarregant-los de sensacions plaents o bé doloroses. Però així no es canvia el cor (moltes vegades només modifica la manya del «dolentot» perquè no l’enxampem, fent-lo més discret i cínic) i, d’alguna manera, es redueix l’acció correctora a una expressió externa i política de la justícia, ben sovint venjativa. A més, trenca l’opció d’un vincle o compromís per part dels afectats: sol haver-hi un «representant» —advocat, procurador, tutor, família, etc.— que estableix la sanció o les decisions executives.

Aleshores, fa un anyet l’ERG va arribar a l’Institut —primer tímidament, en l’àmbit de la tècnica d’integració social i de direcció d’estudis, per a certs casos. Tot anava sumant: l’encara recent pel·lícula Maixabel (Bollaín, 2021), les necessitats del centre en un entorn poc serè, el xoc d’estils culturals, l’adolescència esbojarrada, etc. Ho necessitàvem, tots: el centre i cadascú.

Abans d’adoptar els valors de l’ERG, jo ja estava convençut de tres axiomes ètics i psicològics bàsics: a) l’intolerable no es pot permetre; b) els canvis no són mai immediats, cal paciència, i c) sempre resta un bri de bondat i d’humanitat, en tothom, fins i tot en aquells a qui els vicis personals o l’enverinament de l’entorn semblés haver-los-els ofegat. O sigui, no ens mou, ni a mi ni als col·legues, cap mena de «bonisme» ni pensar en un «remei màgic». És un repte, una actitud, una convicció.

A Repensar l’educació. Vers un bé comú mundial? (UNESCO, 2015) es reivindica una nova aproximació humanista de l’educació: aquest és el camí de l’ERG (Resolució​ EDU/653/2023). De manera més immediata neix amb el carisma de la professora Belinda Hopkins (Just Schools, 2004, o The Restorative Classroom, 2011), que ja ha estat a Catalunya més d’un cop, i després s’escampa com una taca d’oli. Volem una escola on s’estigui bé, on puguem créixer. És ben cert que, en algun moment, el càstig contundent —ràpid i expeditiu— és potser necessari per «bloquejar» l’agressor, i respon a un desig ben primitiu de justícia: de fet és el que tothom espera de l’equip directiu —i ens demanen. Però la solució de debò és més complicada i, sobretot, mai podem deixar de banda ser amables.

He après que convé conèixer quines necessitats duen algunes persones a ser disruptives i a pertorbar la convivència. I tots tenim aquestes «necessitats». M’admira la capacitat de síntesi que expressa Hopkins en la formulació dels cinc principis restauratius: a) cadascú té una perspectiva valuosa i única; b) els pensaments i sentiments influeixen en els comportaments; c) hi ha un efecte dominó de les nostres accions en qui ens envolta; d) cal descobrir les necessitats de cadascú, i e) qui està més ben posicionat per arbitrar solucions són les mateixes persones afectades.

Per això, també aquest curs volem promoure entre el claustre i amb tota la comunitat educativa les actituds i les actuacions —formalment ben dissenyades dins el projecte ERG— que promoguin el respecte, la resiliència, la inclusió, la no-violència, l’honestedat i tantes altres qualitats que aquest enfocament promou d’una manera apassionada.