Les restes de Franco estan d’actualitat. Seran exhumades del Valle de los Caídos, però no se sap encara on aniran a parar. La família del dictador vol enterrar-les a la basílica de l’Almudena, la qual cosa no agrada gens al govern socialista espanyol, ja que li fa por, amb raó, que un indret tan cèntric de Madrid sigui un lloc de molt fàcil pelegrinatge per als nostàlgics del franquisme. En relació a això, la vicepresidenta del Govern espanyol, Carmen Calvo, s’ha reunit a Roma amb el secretari d’estat del Vaticà per tractar sobre aquesta patata calenta i “altres temes pendents” entre l’Estat espanyol i la Santa Seu.
Per descomptat, què fer amb el cos difunt de Francisco Franco és un problema. Però encara és un problema més gran què fer amb les altres restes del franquisme, doncs algunes d’elles, a diferència de les físiques, segueixen ben vives. I és que són altres restes de Franco, per exemple: la monarquia (qui la va reinstaurar i hi va posar al front al pare de l’actual rei?); el biaix ideològic de certs sectors –alguns poderosos– de la judicatura, l’exèrcit o la policia (cal posar exemples?); la puixant ultradreta espanyola, i no només l’ultra sinó també una part de la dreta que ha governat Espanya durant llargs anys del període democràtic (d’on procedien si no els fundadors més importants d’Aliança Popular?).
Entre aquestes altres restes de Franco n’hi ha una que ens interessa en particular, ja que afecta directament el nostre sistema educatiu: els Acords de 1979 entre l’Estat espanyol i l’Estat vaticà: en concret, l’Acord que tracta sobre “Ensenyament i Assumptes Culturals” (BOE 15/12/1979). Esperem que tals Acords hagin format part dels “temes pendents” que es van tractar en la reunió de la vicepresidenta espanyola amb el número dos de la Santa Seu.
Els Acords, encara que establerts després de la mort de Franco, constitueixen una herència clara del nacionalcatolicisme imperant durant la dictadura. Van modificar el Concordat de 1953 [1], però allò va ser un exemple claríssim i reeixit d’estratègia gatopardiana: canviar alguna cosa perquè tot seguís igual. Per dir-ho amb major exactitud: canviar l’imprescindible perquè l’Església Catòlica pogués seguir gaudint de bastants dels privilegis obtinguts durant el franquisme.
Entre altres privilegis atorgats a l’Església Catòlica, aquests Acords obliguen l’Estat Español al fet que tots els plans d’estudi de tots els Centres de Preescolar, Primària i Secundària (Batxillerat i Formació Professional) incloguin l’ensenyament de la religió catòlica “en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals”; ensenyament a la qual tindran dret tots els alumnes, encara que –només faltaria!– no tindrà caràcter obligatori per ells (Art. II). Els Acords també estableixen que només podrà impartir aquests ensenyaments el professorat proposat per “l’Ordinari diocesà” (Art. III); i que serà també la jerarquia eclesiàstica la que determini els continguts de la formació religiosa, així com els llibres de text i material didàctic que s’hagin d’utilitzar (Art. VI). Tot això, durant aquests gairebé quaranta anys que porten vigents els Acords, ha comportat una sèrie de problemes, injustícies i situacions que serien inversemblants en qualsevol estat veritablement democràtic i laic. Problemes com els que segueixen [2]
El professorat de l’assignatura
Comencem per una qüestió molt concreta, però realment insòlita: el professorat de l’assignatura de religió catòlica cobra de l’erari públic, però és triat pels bisbes; triat i, per tant, també acomiadat. Aquesta potestat de la jerarquia eclesiàstica ha generat una sèrie de conflictes que atempten contra els drets fonamentals de qualsevol treballador. Per exemple: “Acomiadat un professor de Religió per casar-se amb una divorciada.” (1-11-1995); “CCOO recorre a Brussel·les contra l’acord que permet acomiadar sense causa docents de religió” (31-12-2001); “Despatxada una professora de Vigo després de separar-se” (27/10/2002); “La partida de baptisme, exigència per accedir a un contracte de l’Estat” (18/2/2006); “El Constitucional avala l’acomiadament de docents de religió per la seva vida privada” (23-2-2007); etc. Segurament el cas que més enrenou judicial i mediàtic ha vingut suscitant durant molts anys és el de la professora Resurrección Galera, que va ser acomiadada el 2001: “La docent acomiadada per casar-se amb un divorciat guanya la batalla. El Superior de Justícia andalús tanca 11 anys de plets i condemna Educació i l’Església a readmetre a la professora. L’Estat pagarà prop de 200.000 euros” (13-1-2012). De totes maneres, el tema encara no es va resoldre del tot llavors, ja que no va ser fins al setembre de 2018 que aquesta professora va poder tornar a la seva ocupació: “El Tribunal Suprem, segons sentència dictada el 2016, va obligar a la readmissió de la professora i va declarar la nul·litat del seu acomiadament ‘per violació dels seus drets fonamentals’” (4/9/2018) [3]
L’alternativa a l’assignatura confessional de la religió
Com és ben sabut, l’assignatura confessional de religió catòlica s’imparteix dins l’horari lectiu; en això la jerarquia eclesiàstica mai ha volgut cedir. Argumenta que, segons els Acords i com vèiem abans, la seva assignatura ha de gaudir de condicions equiparables a les altres matèries fonamentals. Això planteja el problema de què fan entretant aquells qui no opten per l’assignatura confessional. Un problema que ressuscita amb cada nova llei d’educació i que fins ara no ha tingut cap solució ni justa, ni plausible, ni mitjanament satisfactòria. Alternatives de l’estil que els qui no s’apuntin a l’assignatura confessional puguin marxar a casa o dediquin el temps corresponent a estudi assistit, no agraden als bisbes. Pensen, segurament amb raó, que aquest tipus d’alternatives reduiria la clientela de la seva assignatura.
L’altra possibilitat –que és la que majoritàriament s’ha anat aplicant– és que els qui no opti per l’assignatura confessional cursi una altra matèria “equiparable”. Els continguts i denominacions d’aquesta altra matèria ja assajats, proposats o possibles són múltiples: Ètica, Cultura Religiosa, Fet Religiós, Educació per a la Ciutadania, Valors Socials i Cívics, etc. Però aquesta possibilitat planteja també un problema rellevant. Si els objectius i els continguts (coneixements, competències…) que en aquesta matèria alternativa es pretenen desenvolupar són realment fonamentals, la pregunta és llavors: per què de l’aprenentatge d’aquests continguts han de quedar exclosos aquells qui cursin l’assignatura religiosa? I si els continguts de l’assignatura alternativa no són fonamentals sinó només complementaris o accessoris, per què llavors han de cursar-los obligatòriament aquells qui no optin per la religió confessional? Per quina raó, el fet que uns voluntàriament rebin una formació que les seves famílies consideren fonamental ha d’obligar als altres a cursar una matèria alternativa?
En realitat, l’única alternativa equiparable, justa i equitativa a l’assignatura confessional de religió catòlica seria que tots els centres d’ensenyament oferissin, en igualtat de condicions, tantes assignatures confessionals de religió com demanda hi hagués d’elles segons les creences de les famílies de l’alumnat. De manera que, en una societat cada cop més multireligiosa com la nostra, no seria estrany que molts centres haguessin d’oferir una àmplia i variada gamma d’assignatures confessionals per cobrir la demanda de les famílies catòliques, musulmanes, budistes, anglicanes, testimonis de Jehovà, hinduistas, etc. Oferta que –en virtut d’una veritable equitat– hauria de completar-se també amb espais lectius perquè els fills de les famílies que ho desitgessin poguessin conrear l’ateisme o l’agnosticisme. El fet que algunes creences o descreences poguessin ser en alguna escola molt minoritàries no seria raó per excloure-les. Encara que en un grup-classe solament hi hagués una nena els pares de la qual fossin practicants de la religió x, aquesta nena hauria de tenir exactament el mateix dret a gaudir de l’espai lectiu i del professorat idoni per conrear la seva creença que, posem per cas, els dotze alumnes catòlics de la classe.
Però fàcilment pot veure’s que aquesta alternativa (l’única veritablement democràtica, justa i equitativa amb totes les creences i descreences religioses de l’alumnat) seria, per motius logístics i econòmics obvis, molt difícil (per no dir impossible) de dur a terme. Però a més d’aquestes dificultats operatives, aquesta opció seria també molt poc recomanable per raons de sensibilitat pedagògica i humana. El premi Nobel de literatura J. M. Coetzee, a les seves memòries d’infància, ens presta una il·lustració molt eloqüent de l’indesitjable d’aquest plantejament: “El primer matí a la seva nova escola, mentre la resta de la classe es dirigeix al saló d’actes del col·legi, se’ls demana a ell i a altres tres nois que esperin. ‘Quin és la teva religió?’ pregunta la professora a cadascun d’ells. Ell mira a esquerra i dreta. Quina serà la resposta correcta? Entre quines religions es pot optar? És com el dels russos i els nord-americans? Li arriba el torn. ‘Quina és la teva religió?’, li pregunta la professora. Està suant, no sap què contestar. ‘Ets protestant, catòlic o jueu?’, insisteix impacientant-se. (…) “Dues vegades a la setmana es repeteix l’operació de separar la zitzània del bon gra”. [4]
La legitimació d’una forma pura i simple d’adoctrinament escolar
Al costat dels inconvenients esmentats, la inclusió de l’educació religiosa confessional als plans d’estudi formals planteja, a més, un problema de fons: el reconeixement i l’acceptació de la institució escolar com un espai d’adoctrinament. Suposa legitimar i oficialitzar l’escola un temps per al proselitisme religiós. O sigui, per una inculcació ideològica unilateral, finançada a més amb fons públics. Una simple ullada a l’actual currículum de l’assignatura de Religió Catòlica, dictat per la jerarquia eclesiàstica i oficialitzat pel llavors Ministeri d’Educació, Cultura i Esport (BOE, 24/2/2015) mostra, sense cap dubte, que del que es tracta és d’inculcar una doctrina religiosa determinada. Com ja explicàvem en un article publicat a El Diari de l’Educació, entre altres creences, a l’assignatura en qüestió s’ha d’aprendre que “la realitat com a tal és signe de Déu” i “parla de la Seva existència”; que “la plenitud de l’ésser humà està en la relació amb Déu”; o que el pecat consisteix a pretendre “apropiar-se del do de Déu prescindint d’Ell”, la qual cosa a més “té com a conseqüència en l’ésser humà la impossibilitat de ser feliç”.
Es comparteixin o no, aquestes creences són, per descomptat, respectables; com també ho és que la jerarquia eclesiàstica pretengui inculcar-les a la seva feligresia, i entre ella als menors de famílies que vulguin educar als seus fills en la doctrina de l’Església Catòlica. El que clama al cel, no obstant això, és que tal adoctrinament catòlic hagi de tenir lloc als centres d’ensenyament i que, a més, es pagui a través dels impostos que paguen tots els ciutadans, siguin catòlics, anglicans, musulmans, budistes, agnòstics, ateus o indiferents.
Els autors del currículum –i el Ministeri d’Educació que ho va acreditar i va legitimar– pretenen que l’assignatura de religió sigui considerada com qualsevol altra del pla d’estudis. D’aquesta manera justifiquen que –com estableix la LOMCE– la qualificació obtinguda en ella computi per la nota mitjana i l’obtenció de beques. Però la veritat és que aquesta assignatura resulta molt peculiar. En la justificació del currículum es pretén desmentir, de forma explícita, el caràcter adoctrinador i catequista de la matèria. No obstant això, difícilment aquestes funcions poden emmascarar-se quan es formulen criteris d’avaluació com els següents: “Reconèixer i acceptar la necessitat d’un Salvador per ser feliç”; “Conèixer i acceptar que Déu es revela en la història”; “Interpretar signes, en diferents cultures, que evidencien que la plenitud humana s’aconsegueix en la relació amb Déu”; “Reconèixer que la relació amb Déu fa la persona més humana”; “Justificar que l’Església és una, santa, catòlica i apostòlica”; “Descobrir que el pecat radica en el rebuig a la intervenció de Déu en la mateixa vida”… En el currículum oficial també es formulen estàndards d’aprenentatge per avaluar els alumnes. Per exemple: “Expressa amb paraules pròpies la sorpresa pel que Déu fa”; “Expressa, oralment i gestualment, de forma senzilla, la gratitud a Déu per la seva amistat”; “Investiga i recull esdeveniments de la història on s’aprecia que el fet religiós ha estat el motor de canvis per potenciar els drets humans, la convivència, el progrés i la pau”. Així doncs, aquells alumnes que en la seva recerca històrica sobre el fet religiós trobin possibles esdeveniments en els quals la religió ha atemptat contra els drets humans, la convivència i el progrés, o ha generat violència i guerra, això poc o gens els servirà per obtenir una bona nota. I els qui no aconsegueixin reconèixer la necessitat d’un Salvador per ser feliç, també ho tindran malament per superar l’assignatura.
Es miri com es miri, una assignatura confessional de religió és, per definició, adoctrinadora. És cert que hi ha manera diferents d’adoctrinar (unes dures i altres suaus, coactives o persuasives, directes o indirectes, excloents o no excloents…) [5]. Però fins i tot en les seves formes més presentables i honestes, la intenció és sempre la de transmetre la doctrina que es tracti i fomentar-ne l’adscripció.
La fàcil solució que els Acords impedeixen
Mireu si seria fàcil que l’educació religiosa confessional (sigui de la confessió que sigui) deixés d’impartir-se en horari lectiu! Tots aquests problemes que acabem de veure (professorat al qual no els respecten drets elementals, alternatives imposades pels qui no optin per l’assignatura confessional, legitimació de l’escola com a lloc d’adoctrinament a ultrança…) desapareixerien ipso facto si s’acceptés que aquesta classe d’educació no ha de formar part del currículum formal. Fa molt temps que tots sabem que l’educació no s’esgota en aquella que pot proporcionar el sistema educatiu formal; que fora l’escola es poden realitzar –i de fet es realitzen– aprenentatges tant o més importants i fonamentals que els que tenen lloc dins. Tots hem après a parlar, a estimar, a jugar, a politiquejar, a divertir-nos… en gran manera sense assignatures, ni programes. És veritat que de vegades l’escola ha col·laborat positivament amb alguns d’aquests aprenentatges, però també ho és que altres vegades els ha entorpit. Per això sabem que la institució escolar no sempre resulta el lloc més idoni per qualsevol classe de continguts. En aquest sentit i per tot el que s’ha vist anteriorment, el sistema educatiu formal resulta un lloc particularment inadequat per a la formació en els continguts propis de l’educació religiosa confessional. El mateix entorn domèstic, les diferents instàncies religioses i determinades agències no formals poden assumir perfectament la formació en aquells valors i creences religioses que cada família consideri desitjables o necessaris per a l’educació integral dels seus fills.
Però això tampoc significa que el sistema escolar hagi de desentendre’s totalment del religiós. Clar que el currículum formal ha d’incloure coneixements o competències directa o indirectament relacionades amb les religions! Elles han tingut un paper molt rellevant en la història de la humanitat (en la política, en l’art, en la cultura, en l’organització social i la vida quotidiana); i en bona mesura ho segueixen tenint. La religió és també una dimensió essencial en la vida de moltes persones. Per tant, el currículum dels diferents nivells del sistema educatiu ha d’acollir l’estudi (històric, antropològic, social, filosòfic, cultural…) del fet religiós. Si tals continguts s’han de treballar en assignatures específiques (“Fet Religiós”, “Cultura Religiosa”) o és millor repartir-los entre les ja existents, i com es distribueixen per cursos i nivells, serien aspectes tècnics a resoldre com els que afecten qualsevol altra matèria. Per descomptat, aquests continguts serien impartits sense cap mena de confessionalisme ni intenció adoctrinadora, per professorat amb els mateixos requisits formatius, drets i deures i formes de contractació que el professorat de qualsevol altre contingut o assignatura.
És cert que el “fet religiós” és susceptible de valoracions (ètiques, polítiques, ideològiques…) diverses, per la qual cosa caldrà esforçar-se en què el seu tractament escolar sigui el més neutral, imparcial i objectiu possible. Però això també passa amb altres continguts (Filosofia, Socials, Art…) la presència dels quals en els plans d’estudi ni es discuteix ni genera problemes docents de gran rellevància. La professionalitat i el bon sentit de la immensa majoria de docents ja s’encarreguen d’evitar que un apassionat de l’art abstracte tracti negligentment a classe la pintura figurativa; o que una professora atreta per la filosofia analítica exclogui o menystingui l’existencialisme sartrià. Doncs segurament el mateix passaria amb els continguts de cultura religiosa.
S’ha d’aconseguir, però no serà fàcil
La solució exposada –cultura religiosa en el sistema educatiu formal i religió confessional a casa, els llocs de culte o mitjançant l’educació no formal que sigui–, seria la més fàcil i justa en un estat laic (o aconfessional) i per a una societat –com la nostra– creixentment multireligiosa. Però aquesta solució senzilla, raonable, equitativa i respectuosa amb totes les creences i descreences presents, com hem intentat demostrar, no podrà aplicar-se mentre segueixin vigents els famosos Acords. Uns Acords, a més, certament curiosos ja que no són entre l’Estat espanyol i una confessió religiosa determinada, sinó entre dos estats sobirans. Vist així, en virtut dels Acords de 1979, un dels estats –l’Espanyol, que es pretenia ja llavors democràtic, aconfessional i pluralista– s’obliga a si mateix a garantir i sufragar en tots els seus centres d’ensenyament la inculcació de la ideologia pròpia i oficial de l’altre estat –el Vaticà, un estat teocràtic i, per tant, ben poc democràtic i pluralista–.
Els Acords són, com vèiem, una rèmora més de la nostra transició a la democràcia que no va voler, saber o poder acabar amb l’herència del nacionalcatolicisme; una resta més del règim franquista que tampoc cap govern posterior s’ha atrevit a enterrar durant tots aquests anys de democràcia. I cal reconèixer que la tasca de remoure’ls d’una vegada per sempre no serà gens fàcil. Els Acords gaudeixen de poderosos aliats entre les altres restes vigents del franquisme: “El Rei defensa els acords Església-Estat”, era el titular d’una notícia publicada fa un parell d’anys a la premsa espanyola. [6]
[1] Concordat establert durante l’apogeu del nacionalcatolicisme franquista, que segueix vigent, tret dels articles als quals es refereixen els Acords.
[2] Algunes de les qüestions que es tracten a continuació les hem desenvolupat més extensament en un llibre de pròxima aparició: La moda reaccionaria en educación. Barcelona, Editorial Laertes, 2018.
[3] Els titulars i notícies citadas procedeixen del diario El País, en les dates indicades.
[4] Infancia. Barcelona, Ed. Mondadori, 2004, p. 13.
[5] Les distintes formes de bel·ligerància ideològica es troben extensament explicades a Trilla, J., El profesor y los valores controvertidos. Neutralidad y beligerancia en la educación. Barcelona, Ed. Paidós, 1992, pp. 99 y ss.
[6] La Vanguardia, 22/11/2016.
