Opinió

Les famílies de centres segregats alcem la veu

El maig del 2008, el Síndic de Greuges de Catalunya va publicar el seu primer informe sobre la segregació escolar a Catalunya. De fet, llavors ja assegurava que ja era des del 2004 que observava “amb preocupació” que arreu de Catalunya hi havien començat a aparèixer “els anomenats guetos escolars”. De llavors ençà, ben poques mesures efectives s’han dut a terme per mirar de corregir la situació, fins al punt que arreu de Catalunya la mateixa Generalitat calcula que hi ha uns 225.000 infants escolaritzats en 422 centres “de màxima complexitat”. Paral·lelament, la mateixa Generalitat afirma que arreu del país hi ha també multitud de centres finançats amb diner públic que no escolaritzen ni un 10% d’alumnat desafavorit. Aquests extrems són només dos indicatius d’un sistema educatiu, el català, que en el seu conjunt presenta un dels índex més elevats de segregació per motius socioeconòmics a Europa, segons diversos estudis publicats. La Fundació Jaume Bofill tornava a alertar, el gener d’enguany, del risc potencial que suposa aquest còctel per al conjunt del país i reclamava solucions polítiques des de tots els àmbits.

Enfront d’aquesta realitat, una sèrie d’Associacions de Mares i Pares (AMPA) d’arreu de Catalunya de centres públics qualificats com “de màxima complexitat” també volem fer sentir la nostra veu per reclamar que el debat entri de ple en l’agenda política, tant nacional com local. Hereus de la tasca desenvolupada per la Comissió d’Alta Complexitat de la FaPaC, el col·lectiu d’AMPA sotasignat volem alertar que la cronificació de la situació actual acabarà desembocant en un problema social i de cohesió de primera magnitud.

Coneixedors de la realitat diària de les famílies en aquests centres estigmatitzats, veiem amb exasperació com els anys van passant, els infants van creixent en espais situats al marge de la societat i el conjunt del país sembla ignorar-ho. Potser és que, de fet, la situació actual va molt bé a molta gent en aquest país, evitant així que els propis fills s’hagin de mesclar amb “l’altre” (el pobre, l’immigrant, el gitano…). Com si la diversitat fos un mal a evitar i no pas una font de riquesa. Cada família, buscant la seva pròpia comoditat i triant la seva pròpia escola “d’iguals”, pot no estar contribuint al benestar comú de les generacions futures. I tot plegat, finançat amb diner públic. És tasca del conjunt de la societat ser-ne conscients i, si s’arriba a la conclusió que aquest model comporta massa riscos, posar-hi remei a través de les institucions. El model actual aplicat en l’entorn comunitari, que pràcticament reserva unes determinades escoles a determinats col·lectius, veiem que està tenint un recorregut social força crític. I, malgrat això, sembla que la societat catalana està decidida a replicar-lo a ulls clucs. Mentre el discurs oficial parla de Finlàndia, la realitat tendeix a França. Mentre el discurs oficial diu “volem acollir”, trobem a faltar accions que ho demostrin.

Perquè és en els nostres centres on s’hi està debatent quin país tindrem en el futur: un país amb ciutadans de ple dret que hauran tingut un contacte pràcticament nul amb el conjunt de la societat, o bé un país amb ciutadans socialitzats en igualtat d’oportunitats que de petits s’hauran conegut, hauran jugat, s’hauran barallat i hauran fet esport conjuntament. Uns ciutadans amb una memòria col·lectiva conjunta o uns ciutadans educats en bombolletes aïllades les unes de les altres.

És per aquest motiu que denunciem que en molts àmbits territorials de Catalunya no s’està produint una escolarització equilibrada de l’alumnat socialment més desafavorit, fet que qüestiona la corresponsabilització en la seva escolarització que la Llei d’Educació de Catalunya  (LEC) encomana a tots els centres sufragats amb fons públics. La llibertat d’elecció de centre de les famílies no s’està harmonitzant de forma adequada per garantir l’equilibri en l’escolarització dels alumnes més desafavorits, que es concentren de forma desproporcionada en centres de màxima complexitat, i en general més en centres públics que en centres concertats. L’actual desplegament reglamentari^[1] de la LEC i la seva aplicació per part del Govern i les administracions locals no està traduint en una efectiva i progressiva desaparició de la segregació escolar dins del Servei d’Educació de Catalunya.

En aquest sentit, veiem amb preocupació que la iniciativa del Pacte Nacional contra la Segregació que impulsa el Síndic de Greuges de Catalunya, entès com una passa per modificar l’statu quo en pro d’una major cohesió social, no susciti el consens necessari entre la comunitat educativa. Som conscients que per posar fi a la segregació escolar possiblement és necessari un replantejament integral del sistema, però també entenem que en el marc legislatiu actual hi ha tota una sèrie de mesures per implementar immediatament que fins ara no s’han executat.

Entre les més destacades, i que entenem que el Departament d’Educació pot implementar immediatament, n’hi ha de tan concrets com “No escolaritzar matrícula fora de termini en centres d’alta/màxima complexitat” i “Ampliar supòsits per determinar la consideració de NEE derivades de situacions socioeconòmiques desfavorides, i també de NEE relacionades amb la incorporació tardana”. Dues mesures que impactarien en el conjunt del sistema català, propiciant que multitud de centres ara per ara impermeables a les realitats socials dels seus entorns es fessin corresponsables de l’escolarització del conjunt de l’alumnat.

Mitjançant aquest escrit fem una crida a d’altres AMPA i/o Consells Escolars de centres preocupats pel problema de la segregació escolar perquè se sumin a la petició i contribueixin a corregir la situació. Així mateix, animem el conjunt d’actors socials, polítics i comunitaris catalans a intentar trobar i implementar  d’altres mesures efectives per combatre la segregació, alhora que reclamem al Govern que a través dels instruments que ja té a les seves mans faci efectiu el dret dels infants a una educació de qualitat i equitativa entre els centres sufragats amb fons públics.

I tot plegat perquè, actualment, la fotografia del sistema educatiu català, vista en el seu conjunt, mostra tots els símptomes d’acabar propiciant una societat encara més fragmentada que la vigent.

^[1] Entre d’altres, el Decret 75/2007, de 27 de març, pel qual s’estableix el procediment d’admissió de l’alumnat en els centres en els ensenyament sufragats amb fons públics; el Decret 56/1993, de 23 de febrer, sobre concerts educatius; el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu; o el Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius.