Opinió

Llibreta, llapis i goma

Encara avui, una imatge tòpica de l’escola és la de d’una llibreta, un llapis i una goma. Són estris que, pràcticament, ja han desaparegut d’altres establiments on també eren habituals. Però, malgrat tot, bé podrien ser peces del motor del progrés educatiu.

De fet, podríem veure la llibreta com un espai on es desenvolupa l’educació. No és d’ara, és de sempre que les llibretes es poden transitar amb els alumnes per portar-los a indrets que mai haurien sospitat. Però avui més que ahir, aquesta estratègia didàctica és un recurs extraordinari que ens està portant a girar la pedagogia com si fos un mitjò: avui la llibreta és un espai gairebé ilimitat, ple d’estímuls i, sobretot, real.

El llapis és el material que ens permet donar forma a l’educació: concentra els continguts i els dissemina per la llibreta a plaer del mestre, que en tot moment ha de decidir què, quan i com els subministra a l’alumne. El llapis es deixa la vida a la llibreta, i mestre i alumne haurien d’estar a l’alçada de la lliçó.

Finalment, la goma fa possible el mètode de l’assaig i l’error. La possibilitat que una vegada i una altra la màgia de l’educació comenci de bell nou.

Podem dir-ne llibreta, llapis i goma, de les peces del motor del progrés de l’educació, o cercar-ne símils tecnològics si perseguim un escenari més contemporani.

En la societat de començaments de segle XXI, llegir llibres, veure pel·lícules o conèixer l’actualitat ha fet un gir coperniquià. Aquest canvi, que afecta també altres àmbits domèstics, com ara la compra de productes o bé la comunicació amb les empreses, entitats i institucions, posem per cas, no afecta, encara, la producció, tot i la digitalització dels processos, però hem de pensar que això també arribarà, potser ben aviat.

En l’àmbit educatiu del primer món, la implantació de les tecnologies de la informació i la comunicació, de l’aprenentatge i el coneixement, de l’apoderament i la participació està sent més tímida del que calia esperar, tot i que els nens i els joves hi viuen immersos. Però, malgrat la lentitud, aquest és un viatge sense bitllet de tornada i, encara no generalitzades les actuals, noves tecnologies se sumen a les anteriors i demanen pas. És només una qüestió de temps la incorporació en la societat -i en l’educació-, de les tecnologies inalàmbriques, del seguiment del moviment ocular, de la realitat virtual o de la immersió.

A l’escola, deixarem de veure, per viure? El pas de la llibreta, el llapis i la goma a la pantalla és transitori. A la porta de les aules està trucant la realitat virtual. I avui que ja la sentim com un apèndix de la vida real, la realitat virtual és un espai ple de possibilitats en l’àmbit de l’educació. Ara bé, sospito que la societat del coneixement, vertiginosa i exhuberant, no exigeix gaire més que qualsevol altre temps passat: l’ensenyar delectant, que fa 2.000 anys ja aconsellava Horaci. I, això, tots sabem de qui depèn.