Opinió

‘Madame Curie’ i ‘La lliçó d’alemany’

‘Madame Curie’

A Maria Salomea Sklodowski, científica que va rebre dos premis Nobel i que va ser la primera dona que va impartir classes a la universitat de París, se la coneix amb el cognom del seu marit, científic també amb qui va compartir un dels premis Nobel.

La pel·lícula Madame Curie està dirigida per Marjane Satrapi, autora de Persèpolis, obra molt recomanable en versió còmic o en versió pel·lícula.

En aquest biopic de la cèlebre investigadora, una de les dones més influents de la història, a més de saber algunes de les seves vivències més privades, aquelles que escrivim amb lletra petita, ens mostra tres aspectes que la fan una pel·lícula molt interessant per ser debatuda amb adolescents.

El primer és percebre els prejudicis d’aquella època que encara cuegen per posar pals a les rodes d’una dona brillant. Dona i científica esdevé un binomi impossible que Curie fa miques i acaba passant la mà per la cara  a tots els homes de ciència de l’època. El segon és veure com la xenofòbia, la judeofòbia, les falses notícies, la reducció d’un ésser humà ple de matisos a un element únic per poder-la apartar del debat sobre el mon no és una cosa d’ara, fa molts segles que s’arrossega i Madame Curie és una prova molt difícil de refutar. El tercer element és el debat sobre si la investigació científica ha de tenir límits. Dels descobriments del matrimoni hem de recordar que estan a la base de moltes investigacions que han salvat vides al costat d’altres que han  permès la creació de la bomba atòmica. La  mateixa Curie va morir víctima dels seus importantíssims descobriments.

L’actriu Rosamund Pike dóna vida a aquesta dona amb tan relleu, amb sobrietat i bon ofici. I com a curiositat: una de les actrius del moment, parlo d’Anya Taylor-Joy –que podeu veure a la sèrie Gambito de Dama o a la pel·lícula Emma– es converteix en la filla del matrimoni Curie, la qual amb el seu marit també van rebre el premi Nobel uns anys més tard que els seus pares. De vegades els plats s’assemblen a les olles.

‘La lliçó d’alemany’

La lliçó d’alemany està basada en una novel·la de l’escriptor Siegfred Lenz i dirigida per Christian Schwochow.

Comença amb un noi que està tancat en un reformatori i ha d’escriure una text sobre “Les alegries del deure”. No li surt ni una paraula i l’aïllen fins que escrigui el que se li ha demanat. En la soledat de l’habitació i tancat a pany i clau comença a escriure la història de la seva infantesa i narra la relació que va establir amb la seva família, sobretot amb un pare autoritari que era el cap de la policia de la zona on viuen. I explica també la relació amb el seu oncle, un pintor a qui el règim alemany ha prohibit que pinti perquè consideren que és un pintor amb una obra malaltissa. Pare i cunyat son dos grans amics fins que el pare decideix seguir fil per randa el deure que l’imposa el govern i la violència es va apoderant de la relació i el noi sempre es troba al bell mig de la situació.

És una història molt interessant perquè analitza el sentit del deure i el sentiment de culpa. Molt ben dirigida, molt ben interpretada, amb uns silencis de les dones que parlen amb la mirada i un paisatge inoblidable, un personatge humit, fred com només ho poden ser les zones pantanoses situades al costat de la platja. Un descobriment de final d’any, el que he fet amb aquesta pel·lícula que ja tinc ganes de tornar a veure.

Quan vaig sortir del cine vaig anar a la llibreria a comprar-me el llibre. La relació cine i literatura sempre m’enriqueix. Les belles arts empenyen a conèixer-se entre sí, a saludar-se i a conviure amb tu per sempre més.