Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
https://animoto.com/play/OON08S2mtjSmB8sn3xbrMg
M’agradaria ser com ells i:
- Crear expectatives en els alumnes i estar-ne a l’altura.
- Reflexionar sistemàticament sobre l’ofici per millorar-ne l’art.
- Posar en comú els errors i els encerts amb els col·legues.
- Llegir llibres per a nens i joves i parlar-ne amb els alumnes.
- Formar-me cada dia en la universitat de la vida.
- Desconfiar de l’intrusisme filantròpic.
- Treballar en una escola que s’adapti a tots els alumnes.
- Reservar temps per no ser mestre per tal de ser-ho millor.
- Suportar una veu esquinçada pel pas dels anys.
- Ser bo, en un sentit ampli.
Hi ha un mestre que pressenteixo que reunia la majoria d’aquestes condicions. No el vaig arribar a conèixer. L’intuïa en l’escriptori vell, amb quatre llibres ben apilats, sempre els mateixos llibres gastats, al mateix lloc, just al costat de la pissarra que veia de biaix des d’una finestra del pis on visc i que cada dia reflectia el pas inexorable del temps a l’angle superior dret. Aquella data escrita amb cal·ligrafia anglesa.
Mai l’havia vist i especulava entre els veïns de l’edifici contigu qui d’ells deuria de ser. I un dia va aparèixer, ben bé com sempre l’havia imaginat: prim, vell, amb uns quants cabells, no gaires, curts i blancs. El primer que vaig veure fou un braç que es va desenfocar quan vaig fixar-me en aquella mà que féu anar fugaçment un esborrador per damunt d’un número i tot seguit en dibuixà un altre al damunt. Recordo que vestia la roba deslluïda que li feia falta per no alterar el clixé que, veí espieta, m’havia fet d’ell.
La serenitat que desprenia el seu rostre em va acabar de convèncer de trobar-me davant d’algú ben familiar. “Tu?” –vaig pensar– i va acaronar l’escriptori, quasi imperceptiblement, abans d’esmunyir-se del meu camp de visió. No vaig veure’l mai més, i no va ser fins molt després que en aquell pis s’hi traslladessin altres persones que vaig adonar-me com de difícil em seria recordar aquell home amb unes quantes paraules.
En podrien ser més de 10, els motius que el meu exveí mestre m’inspira. M’aturo aquí. Ja en són prou i, a més, a qualsevol cosa que pensem, s’hi ha d’afegir tot allò que ja teníem pensat. Vull dir que en això d’ajudar a créixer la canalla, hom no està mai sol i cadascú tiba de la filosofia que més li convé. Per exemple de Tales, que ens va ensenyar que abans de preocupar-nos de les coses del cel, hem de saber veure allò que tenim davant dels nassos.
I Quiló, que va fer un llarg viatge per conèixer Esparta i, una vegada allí, es va adonar que havia de començar per conèixer-se a si mateix.
I Heràclit, que ens va fer veure que tot passa tan de pressa que no podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu.
I Pítac de Mitilene, que va recomanar que molestem el nostre veí cada dia perquè així no ens sabrà tan greu quan ell ens molesti a nosaltres.
I Pitàgores, que ens va convidar a fer-nos tres preguntes diàriament: “Avui, què he fet bé?”, “Avui, què he fet malament?” i “Avui, què he deixat de fer?”
I encara en podríem afegir més: allò de Confuci sobre el fet que el fer és més educatiu que l’escoltar, o allò de Sòcrates sobre la tirania dels joves. Però, com deia Hipòcrates i va escriure Ausiàs March “La vida és curta i l’art és llarg”, i la quitxalla ja truca a la porta, i cal esmolar les eines: tenir a punt el propòsit, escalfar el motor de la inducció, desvetllar els estímuls de la creació, alimentar l’entusiasme, mesurar l’equilibri, preparar-se per a la frustració, conrear l’optimisme i cercar la satisfacció que proporciona l’ofici. Perquè, com deia, m’agraden els mestres, sobretot perquè, els coneguin o no, actuen d’acord amb els bons pensaments de la humanitat.
Els dibuixos del vídeo els va fer la meva filla quan tenia set anys
