Beep, beep… avís de correu: “El meu fill és positiu, què he de fer?”, diu la mare. I jo penso: és diumenge a la tarda i és el 5è correu… però no és de Primària… Reporto a Salut (RECO), obro Traçacovid, intento actualitzar dades, però no em deixa. Rellegeixo el protocol amb els canvis dels últims dies. Confino o no confino!? Es faran TAR els immunitzats; els no immunitzats 7 dies a casa… pauta de vacunació completa. Reviso llistes: aquest ha passat la covid, aquí no tenim cap informació… aquest pot venir, aquesta altra no, i concloc: serem la meitat a casa i la meitat a l’escola, per tant: activem protocol híbrid! Envio whatsapp al grup de coordinadors i profes d’ESO (em maleiran!) perquè tothom tingui a punt els enllaços per a les connexions. I, fet i fet, ja quasi és l’hora de sopar d’un plàcid diumenge… (m’acaba d’avisar un professor, que va començar divendres passat, substituint a una professora, que també és positiu; més els tres de la setmana passada…) Docents? Coordinadors? Directors?… Mags? Malabaristes de l’educació!
Per un moment he pensat que era un somni, però només fa dues setmanes que ens trobàvem en una situació caòtica i plena de dubtes…
Onada rere onada anem nedant, remant, flotant… Fins quan? Dèiem que l’arribada sobtada de la pandèmia ens havia de fer reflexionar sobre el ritme trepidant en el que estàvem immersos i que no podia ser. Però, i ara?
Hem arribat a ser més de 135.000 confinats entre alumnes, equips docents i no docents… Ritme frenètic, substitucions, canvis d’horaris, preocupació per no poder complir amb la programació establerta, continguts… D’acord, però, i tot allò que no es veu però que va creixent de manera, sembla, imparable? Com estem tractant l’impacte emocional d’aquesta situació canviant i diferent en cada un dels nostres nens i nenes, dels nostres joves? Cada vegada més estudis amb mostres més àmplies ho corroboren: increment dels intents de suïcidi, auto-lesions, tancament en un mateix, angoixes, pors, fòbies, aïllament, desmotivació, depressió…
I tot allò que no es veu però que va creixent de manera imparable? Com estem tractant l’impacte emocional d’aquesta situació canviant i diferent en cada un dels nostres nens i nenes, dels nostres joves?
Diuen que hem passat el pic de la sisena onada i que ja va de baixada, però que ja podem anar pensant en una quarta dosi i en una 7a onada. Bufff!
És clar que hi hem de pensar, perquè l’èxit es fonamenta en una bona planificació, en un treball de prevenció i hem de ser conscients i capaços d’obtenir les eines, de donar les pautes i les estratègies als equips docents, a les famílies, a la societat en general, per tal de pal·liar aquest impacte emocional que ens està minant, per dins i per fora, sense pressa, però sense pausa, implacable. I dic hem, perquè si algú vol anar sol i pel seu compte, amb una ànsia d’èxit efímer, és perdre el temps. Fem servir el sentit comú, i fem que siguin certs el dret fonamental de l’educació, el 4t objectiu de desenvolupament sostenible 2030 (ODS), etc.
Cal que parlem, posem les cartes sobre la taula, que posem en valor l’expertesa de tots els implicats.
Cal que des de la Pedagogia i des dels pedagogs/gues i psicopedagogs/gues, conjuntament amb els equips docents de les escoles, les AFA, les regidories d’educació dels Ajuntaments, les associacions d’escoles (independentment de la titularitat: pública, concertada o privada!), el Departament d’Educació, etc., dissenyem plans d’actuació imminents perquè aquesta setena onada no ens ofegui, sinó que sigui la primera de la qual en sortim guanyadors, remant tots cap a la mateixa direcció: desestimar models educatius obsolets, partir de models pràctics i que facin que l’aprenentatge sigui vivencial, que desperti la curiositat, que fomenti l’esperit indagador, que la pròpia experiència ens porti a veure i evidenciï la importància de totes i cada una de les àrees de coneixement, que el treball per projectes sigui una realitat i que, sobretot, tinguem cura de l’individu, de la persona, del seu estat anímic i emocional perquè ens enorgullim d’estar fent una bona feina, la de guies i acompanyants.
Deixem l’egoisme a banda i aprofitem l’avinentesa de l’oportunitat que ens brinda aquesta situació adversa però que ha remogut tots els ciments socials, econòmics, sanitaris i educatius! És la nostra responsabilitat cultivar el futur dels nostres alumnes, dels nostres fills i filles, dels nostres joves i adolescents, perquè per gaudir d’un bon fruit futur, hem de començar a llaurar ARA!
Permeteu-me que acabi citant Gandhi: «La felicitat és quan el que penses, el que dius i el que fas estan en harmonia». Us imagineu fer-ho junts!?
