Dissabte 9, jornada de reflexió. El dia abans que Vox superi els 50 escons al Congrés dels Diputats. Al voltant d’un centenar de persones assisteixen a un debat sobre racisme i escola convocat per l’associació Mares contra el Racisme, la qual, segons explica la seva presidenta, Montse Félez, és la reconversió de l’Associació Antirracista de Mares Blanques amb Fills i Filles Negres (AMBHIN), creada fa dos anys, perquè en aquest temps s’han adonat que comparteixen els mateixos problemes que el de les mares racialitzades, una expressió amb la qual s’identifiquen molt més que amb altres segurament més habituals com “immigrants”, “nouvingudes” o “d’origen estranger”. Han convocat aquesta trobada al centre cívic Can Felipa, al Poblenou, i serveix també d’acte de presentació de la nova entitat. El debat s’allarga durant tres hores. I hauria pogut durar més. A les 19h can Felipa baixa la persiana. El debat segueix al carrer.
La major part d’intervencions destil·len molta amargor i impotència. Es parla de la violència entre infants, perquè els alumnes d’origen africà, magrebí, asiàtic, etc. són més susceptibles de patir bullying. Però es parla més encara de la violència institucional, del racisme institucional, molt més subtil i difícil d’encabir en el codi penal. Es parla, per exemple, de la inferiorització cultural que imposa el currículum, en el qual els referents ideològics i històrics són blancs com la llet; es parla de l’absència gairebé absoluta de persones racialitzades entre el col·lectiu de docents i educadors; es parla de la diferència de tracte dels professionals de l’educació envers les mares i pares, en funció de si aquests són autòctons i de classe mitjana (que normalment coneixen els seus drets) o si són d’una altra condició; es parla de la falta de formació del professorat en aquesta matèria; es menysté el discurs de la interculturalitat, considerat bonista i estèril; i es parla del poc suport de les AMPA, on es reprodueixen els problemes; i es parla de les extraescolars, on passa tres quarts del mateix.
El racisme explica el fracàs escolar?
La vicepresidenta de Mares contra el Racisme, Fatiha El Mouali, afirma que els infants de P3 i P4 racialitzats estan sobrediagnosticats en dificultats d’aprenentatge, quan en realitat les úniques dificultats que tenen són de llenguatge, ja que no tenen el mateix domini que la resta d’alumnes i d’això se n’adonen, els neguiteja i a aquestes edats és molt complicat verbalitzar l’expressió d’aquest neguit. Hi ha una estadística incòmode, de la qual en parlava sovint Josep Maria Jarque, que confirmaria aquesta sospita: als Centres d’Educació Especial l’alumnat d’origen estranger (21%) està sobrerepresentat en relació amb el conjunt de la població escolar (13%). Mai s’ha donat una explicació clara sobre aquesta diferència.
Aquest és, segurament, el punt més sensible. El docent té menys fe en un alumne si és negre o asiàtic? Es posen en dubte les capacitats de l’alumnat racialitzat només pel fet de ser-ho? Poden arribar menys lluny que els seus companys a causa dels prejudicis que van trobant al llarg de la seva escolaritat? No hi ha estudis al respecte que ho puguin sentenciar. Per Montse Félez, “els nostres fills estan en desavantatge”. Per Fatiha El Moulai, “no és només que el racisme sigui un fracàs del sistema, sinó que un dels factors que explica el fracàs escolar d’alguns alumnes és el racisme”.
“Molta gent ho nega”
Pren la paraula Carles Serra, professor de la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, el qual participa en el moviment antiracista d’ençà que a finals dels anys noranta va començar a treballar en la seva tesi doctoral sobre violència racista en l’àmbit educatiu, basat en l’experiència de Salt. Han passat 20 anys, però considera que poca cosa ha canviat. “Tenim clar que la nostra societat és patriarcal i masclista, però en canvi molta gent creu que no hi ha racisme, o que els racistes són els altres, o que és només un tema de fanàtics ”, diu Serra, per al qual la societat “és racista” i a l’escola “hi ha racisme”. “Les escoles no provoquen el racisme, però prefereixen fer creure que l’emperador no va nu. Molta gent ho nega perquè els sembla que en un espai de transmissió de valors això no pot estar passant”, assegura.
També intervé Cristina Zhang, doctoranda en Psicologia de l’Educació a la UdG, la qual arriba amb una doble condició que la sacseja per dins, i per això deixa ben clar que vol ser convidada per la seva trajectòria professional, o pel seu activisme (és una de les fundadores del col·lectiu Catàrsia), i no pel seu testimoni com a nena asiàtica que va passar per l’escola catalana. Si en el seu dia va ser objecte bullying avui no ho explica. El que reclama és “dignititat” per totes les professionals racialitzades i que per prosperar professionalment no faci falta camuflar els origens. “També al sistema educatiu es questionen les persones racialitzades fins al punt de fer que dubtin de les seves capacitats, i al final interioritzem aquesta jerarquització social i normalitzem la nostra absència d’espais de visibilitat i de poder”, afirma Zhang.
El col·lectiu que assisteix a la xerrada és molt divers: mares blanques amb fills adoptats de països africans o asiàtics, mares racialitzades amb fills nascuts a Catalunya o que hi van arribar de petits, algun menor no acompanyat que ja fa anys que va deixar de ser-ho, o fins i tot adults de pell negra amb un perfecte català els fills dels quals passen els mateixos tràngols que ells quan van arribar de petits. No estan tots en sintonia amb tot. Per exemple, a les mares racialitzades els preocupa especialment el rebuig que els seus fills puguin desenvolupar a les seves cultures d’origen. L’únic que ningú discuteix és que el racisme sigui estructural, a la societat i a l’escola. En això hi ha consens. Via Augusta, tenim un problema.
