Opinió

Maria Zambrano i l’agonia d’Europa

En els darrers anys, amb la guerra a Ucraïna i, més recentment, l’ofensiva israeliana a Gaza, molts analistes han començat a parlar d’un “règim de guerra global”. Aquesta situació fa més evidents algunes característiques pròpies dels conflictes actuals: es desdibuixen les fronteres entre el que és intern i extern, entre amics i enemics, i entre allò militar i allò civil. A més, cada cop és més difícil separar la guerra de la vida quotidiana. Això es nota en la creixent militarització de la societat i en el fet que la guerra ja no es lliura només amb exèrcits tradicionals, sinó que adopta formes híbrides i noves que barregen diferents tipus de violència.

En un món travessat per conflictes, polarització i formes cada cop més subtils o estructurals d’agressió, les reflexions de Maria Zambrano sobre la violència resulten profundament suggerents en la mesura que aprofundeixen en les arrels d’una cultura —l’europea i occidental— que s’ha construït al voltant de la seva sublimació. El seu pensament, allunyat de la retòrica simplista, indaga en les condicions polítiques i existencials de la violència, entesa no només com a força destructiva, sinó també com a símptoma d’una ruptura del diàleg i del sentit. Llegir Zambrano avui és obrir una via per pensar la pau no com a absència de guerra, sinó com una conquesta en permanent construcció que implica el desenvolupament de noves pràctiques col·lectives i individuals.

Actualment, Zambrano és reconeguda com una de les pensadores espanyoles més originals del segle XX. La seva major aportació a la història del pensament és, sens dubte, l’elaboració de la noció de “raó poètica”. Amb aquesta expressió se sintetitza el seu intent de superar les coordenades limitants del paradigma de la racionalitat il·lustrada. Després de 45 anys a l’exili, la seva rellevància ha estat àmpliament reconeguda només en temps recents. Una certa aura de misticisme envolta els seus escrits. Tanmateix, malgrat la presència evident d’una marcada faceta espiritual en la seva obra, el seu pensament no es pot relegar a l’àmbit de la mística, sinó que hauria de comprendre’s en el seu conjunt com un intent de desenvolupar un pensament filosòfic-polític a l’alçada dels desafiaments del temps present.

La filòsofa parteix de la crisi, tant teòrica com pràctica, de les coordenades de la civilització europea, extraient-ne un diagnòstic, així com una cura basada en l’elaboració d’una racionalitat alternativa que pugui facilitar una transformació de la persona, així com de la col·lectivitat, amb vista a una regeneració democràtica. La raó poètica constitueix precisament una alternativa a la raó instrumental, ja que integra dins els límits de la racionalitat una sèrie d’elements que tradicionalment han estat expulsats dels seus confins com, per exemple, l’espiritualitat o la intuïció, reclamant el valor d’allò que sovint es considera oposat a la raó, com ara el deliri.

Tanmateix, la de Zambrano no és només una tasca teòrica, sinó que repensar els límits de la racionalitat és per a ella el resultat d’una profunda implicació amb la realitat social i política del seu temps. Per tant, la raó poètica pot ser entesa com una forma d’unir allò personal i allò polític de manera que el camí del desenvolupament personal esdevingui una forma de repensar les modalitats de l’acció pública. Això implica reconèixer que en el centre del pensament de Zambrano batega un cor polític, un projecte de renovació col·lectiva. L’originalitat de la seva posició rau en el fet que les dues cares de la moneda no es poden separar, i que una renovació de les relacions socials i els vincles comunitaris passa per una renovació de la persona que deixi enrere la màscara de l’individu desitjant i possessiu.

El pensament de Zambrano no es queda en la denúncia. La seva proposta apunta també a la reconstrucció

Zambrano va ser una escriptora prolífica i polifacètica; la seva obra inclou molts gèneres com l’article, l’assaig, l’autobiografia, la novel·la, la confessió, el teatre o el deliri. La naturalesa hermètica de molts dels seus escrits revela el caràcter performatiu dels textos, que es presenten com actuacions de la raó poètica, abocades a expressar allò que ha quedat als marges de la tradició filosòfica. Es tracta d’escrits visionaris, però no només. L’eclecticisme de l’obra zambraniana, no exempta de tintes líriques, presenta una interrelació inextricable entre el pensament i la vida, entre la vida i els esdeveniments històrics i polítics crucials del seu temps: la guerra, el drama de la dictadura i l’exili, el problema de la democràcia, el paper dels intel·lectuals, el significat d’Espanya i d’Europa.

Els esdeveniments esdevenen material incandescent per al pensament mentre que l’amor, la pietat, la misericòrdia —la dimensió afectiva i emotiva de l’experiència que la filosofia ha oblidat— queden rescatats com a condició per comprendre la tragèdia de la condició humana. D’aquesta manera, Zambrano retorna al fons fosc de la història, allà on s’amaguen les arrels de la violència i del sagrat.

A l’obra L’agonia d’Europa, escrita a començaments dels anys quaranta durant l’exili entre Mèxic i Cuba, queda reflectida l’experiència directa de la crisi que travessava Europa, la guerra i la violència que van marcar la primera meitat del segle XX. Des d’aquesta vivència esquinçada, Zambrano formula un desig profund: l’emergència d’una nova sensibilitat històrico-política, capaç d’orientar el present i el futur mitjançant la recuperació de tot allò que va quedar enterrat o oblidat del somni europeu de llibertat, justícia i veritat.

L’obra està composta per quatre parts, en la seva majoria articles i conferències que la filòsofa va impartir a l’Amèrica Llatina. La primera edició es va publicar el 1945 a Buenos Aires, i no va ser fins al 1988 que es va editar una segona versió a Espanya. En ella, Zambrano assenyala que en l’origen de la violència europea hi ha una malaltia interna de la política, una dolença que ja no es pot ignorar ni revertir sense diagnosticar-la prèviament. En aquest sentit, l’autora rastreja l’arrel d’aquesta violència fins a una determinada concepció religiosa: una idea de Déu que ha permès a l’ésser humà “deificar-se” a si mateix, legitimant així el poder absolut. El que emergeix de les seves pàgines és una crítica radical al que anomena “Déu europeu”, una fusió de pensament filosòfic i teològic que ha anul·lat tota possibilitat alternativa dins del cristianisme, imposant-se com a única versió vàlida, ja sense necessitat de justificació.

Aquest “Déu europeu”, argumenta Zambrano, ha triomfat en la cultura occidental generant formes d’adoració i idolatria que trenquen la distància entre allò humà i allò diví. Aquestes actituds, lluny de ser expressió d’espiritualitat, condueixen a una violència desmesurada i sense límits, on l’ésser humà acaba esclavitzat per les seves pròpies creacions, convertit en presa de si mateix. Així, la tragèdia d’Europa és, en darrer terme, la tragèdia d’una violència que s’ha incubat durant segles: “Si en aquest instant la tragèdia europea esclata amb tanta violència és perquè ella mateixa no té violència, sinó que ho és. La tragèdia d’Europa és la tragèdia de la violència que finalment ha esclatat”.

Però el pensament de Zambrano no es queda en la denúncia. La seva proposta apunta també a la reconstrucció: mostrar una altra cara de la història, una que es construeix des del que ha estat vençut i ocultat. Perquè en tota crisi —com en tota experiència límit— es revelen noves possibilitats, s’obren camins inèdits. En el desposseïment i la vulnerabilitat, la vida humana es mostra en la seva veritat, i és des d’aquí que pot començar quelcom nou: “l’home és una estranya criatura que no en té prou amb néixer una sola vegada: necessita ser reengendrat. Allò que s’anomena ‘esperit’ bé podria ser aquesta necessitat i potència de reengendrament que té l’home, mentre que a la resta de criatures els basta amb néixer una sola vegada. Tota cultura ve a ser conseqüència de la necessitat que tenim de néixer novament. I així l’esperança és el fons últim de la vida humana, allò que reclama i exigeix el nou naixement, el seu instrument, el seu vehicle.”

Per això, l’agonia d’Europa —la d’ahir com la d’avui, d’una Europa còmplice de l’enèsim extermini— és també una crida a recuperar tot allò que sempre s’ha oposat a la lògica de la força i la violència, no com quelcom afegit des de fora, sinó com una potencialitat latent que necessita la renovació contínua de pràctiques individuals i col·lectives d’insubmissió i resistència.

Per saber-ne més:

• Basili, C. (ed.), Maria Zambrano: perspectives contemporànies, Guillermo Escolar, Madrid, 2024.
• Revilla, C., Entre l’alba i l’aurora. Sobre la filosofia de Maria Zambrano, Barcelona, Icaria, 2005.
• Soto García, P., Maria Zambrano: poesia, vida i democràcia a l’exili, Rivista Filosofía&Co, setembre 2024.
• José Luis García Sánchez (director), María querida (2004).
• Els fils invisibles del pensament de Maria Zambrano, Cadena SER (podcast):
  https://cadenaser.com/andalucia/2024/11/01/los-hilos-invisibles-del-pensamiento-de-maria-zambrano-ser-malaga/