Entrevista

Montse Ros: «La LEC es va fer per gastar menys diners en educació»

Montse Ros és mestra jubilada. Entre els anys 2007 i 2015 va ser la secretària general d’Educació de CCOO de Catalunya, fins al 2017 secretària de política educativa a la federació estatal. Posteriorment, i fins a la seva jubilació, va ocupar el càrrec de secretària de comunicació i de finances a CCOO de Catalunya.

Quinze anys després de la LEC, quin balanç en fa? Si us plau, no se centri únicament en els aspectes negatius.

La LEC no ha arreglat cap aspecte del sistema educatiu. Va provocar un augment de la segregació escolar, fins al punt que el Síndic va demanar canvis en els decrets que desenvolupen la LEC. La segregació correlaciona amb desigualtat, i també en segregació política i amb xenofòbia. Sembla que els nivells no han millorat, mesurats en PISA, que és una mesura parcial i limitada, però que els legisladors de la LEC prenen com a referència. Tampoc no arregla el tema del català, malgrat que hi dedica tot un capítol molt prolix en normes. Des del punt de vista del dret laboral, les discriminacions en la provisió de llocs de treball en la pública s’han estès a nivells mai vistos (per edat, per sexe, per estar embarassada —més de 500 sense destinació el 2022—, per tenir un fill discapacitat, per portar la contrària…). L’estabilitat de les plantilles en l’escola pública ha empitjorat. L’any 2022, del qual hi ha dades demanades pel procediment de transparència, hi havia 49.000 persones pendents dels nomenaments d’estiu a la pública, molt més del 50% de la plantilla.

¿Considera que s’hauria d’obrir el meló d’una nova llei que doni resposta als nous reptes que té avui el sistema educatiu o opina que la LEC és un marc normatiu encara amb molta vigència?

No hi ha un consens social, ni polític, ni professional substitutori de la LEC. Ara bé, la LEC no és un cos coherent. El consens entre Maragall i Rigau va ser posar-hi cadascun els seus preceptes, «si governes tu, desenvolupes els teus; si governo jo, desenvolupo els meus». En aquest context, van acceptar també redactats fets per altres forces polítiques, i fins i tot hi ha redactats sindicals o d’organitzacions professionals amb la intenció de no desenvolupar-los mai. Per això hi ha  116 remissions al govern. Només s’han desenvolupat els articles nuclears de la voluntat política de Rigau i Maragall i el decret sobre el règim lingüístic que ha acabat ERC in extremis. Des de CCOO ens vam preocupar de deixar en la llei preceptes que permetessin canvis significatius sense haver de retocar la LEC. Alguns hi van acabar escrits, no gaires.

De la LEC el que molta gent té clar és que estableix un termini de vuit anys per assolir el 6% del PIB en educació, un percentatge del qual encara estem lluny fins i tot amb els càlculs que inclouen els pressupostos d’universitats i municipis. S’ho explica?

La LEC es va fer per gastar menys diners en educació. Així ens ho va dir el conseller Maragall des del primer dia. «Qui s’ho pugui pagar, que s’ho pagui». En això hi havia acord amb Rigau, llavors en l’oposició, «no gastar més del 3,1 o 3,2% del PIB, com ha fet sempre CiU», tot i que en el seu mandat va arribar al 2,8% del PIB. Va ser la consellera de les retallades. Van escriure el 6% del PIB al text de la llei com a resposta a la pressió social i sindical, però mai no van mostrar cap intenció d’aplicar aquest precepte. Era propaganda i prou.

¿Faria marxa enrere respecte a algun aspecte o concepte o nomenclatura modificada per la LEC i recuperaria el que hi havia abans?

Eliminaria la definició del sistema educatiu de Catalunya com a «servei d’interès públic» i tornaria a posar el text que hi havia al Pacte Nacional per l’Educació de 2006 «servei públic educatiu». Un servei d’interès públic és per definició un servei privat. El pare Francesc Riu, que va ser president de la patronal cristiana, va teoritzar el model i va aconseguir, mitjançat UDC, col·locar aquest canvi en l’Estatut de 2006 i en la LEC. El Pacte Nacional per l’Educació (PNE) feia una mica més pública l’escola privada i, en canvi, l’EAC i la LEC fan més privada l’escola pública. Això té conseqüències importants tant pel que fa a la desigualtat i la segregació, com a la gestió dels centres, com en la pèrdua de la pluralitat dels claustres i dels consells escolars. Té conseqüències per a la democràcia mateixa.

Canviaria radicalment el concepte de gestió dels centres públics basat en la competència entre centres i en unes atribucions de direcció desequilibrades, que provoquen més errors i que són contràries al dret del treball pel que fa a la gestió de personal. El sistema anterior tampoc no anava bé, tan centralitzat i amb una hiperinflació de normativa. Aquí sí que vam fer proposta nova.

Vam aconseguir posar a la llei una frase que ningú recorda: la negociació d’un Estatut de la Professió Docent; el reivindico encara

A parer seu, quin altre aspecte de la LEC no s’ha desenvolupat prou?

Vam aconseguir posar a la LEC una frase que ningú recorda (Add 23ª). La negociació d’un Estatut de la Professió Docent. El reivindico encara. Faria molt favor a tot el personal, tant docent com no docent, tant de la pública com de la privada, especialment a totes les treballadores externalitzades. Em sembla que la situació de les vetlladores és dramàtica, per a elles i per a l’alumnat amb necessitats especials a qui atenen. Una vergonya.

I quin s’ha desenvolupat en un sentit contrari o esbiaixat respecte al que s’havia acordat?

El desenvolupament de la LEC va respondre fidelment a la voluntat política que ens va expressar Maragall des del dia que la va anunciar. Només hi ha una qüestió que crec que no respon al que volia el conseller. Ell volia «aprimar la burocràcia». «Què hi fa tanta gent, al Departament?», deia. I la burocràcia ha augmentat.

Hi ha alguna posició que en aquells moments defensava i que ara no defensaria o ho faria amb diferents matisos?

Veient les conseqüències que ha tingut la LEC, em sembla que hauria hagut de fer una estratègia diferent i més àmplia. L’estratègia, la canviaria. El discurs i els arguments, no. Les polítiques més interessants des de llavors s’han fet al marge dels desenvolupaments de la LEC i de la Generalitat.

Recordi’ns alguna anècdota dels anys que va durar la tramitació de la llei.

Ernest Maragall, a finals d’octubre de 2007 ens va convocar a Joan Coscubiela i a mi per comunicar a CCOO que volia fer la primera llei d’educació de Catalunya. Ens va dir tres intencions: 1) Que volia una llei més barata. «Qui s’ho pugui pagar, que s’ho pagui»; 2) Que volia aprimar l’administració. «Què hi fa tanta gent, al Departament!»; 3) Que volia disciplinar el professorat. En la seva opinió, el professorat gandulejava i era el principal responsable del baix rendiment del sistema.

Les seves propostes incomplien quatre acords: El PNE de 2006, la LOE de 2006, l’EBEP de 2007 i l’Acord laboral de pública de 2005. Eren molt seves, no del programa electoral del PSC ni de cap dels seus socis de govern. Vaig anar pocs dies després a donar-li resposta de CCOO a la seva proposta. Li vaig dir que volíem que la llei  desenvolupés el PNE i els altres acords, i, a més, desenvolupar el dret a l’educació al llarg de la vida i en el fora escola. Em va escridassar i em va fer fora del despatx.

I una amb Irene Rigau. Quan el redactat de la llei ja era al Parlament, vaig anar-hi a parlar amb Rigau. Li volia demanar que reconsiderés la seva posició envers la titularitat i la gestió dels centres públics i les competències sobre el personal de la direcció. Em va dir que l’opció Maragall li semblava problemàtica, però que no tenia capacitat per moure aquesta qüestió. Li vaig demanar un redactat addicional, per poder fer canvis si la cosa anava malament. I ho va fer. Va escriure l’addicional 25ª. Gestió del conjunt de centres públics de la Generalitat. El Govern ha de formular les propostes legislatives necessàries per a la creació de l’instrument adequat per a aconseguir la màxima eficiència en la gestió del conjunt de centres públics de titularitat de la Generalitat i afavorir-ne la qualitat. Podem modificar uns quants decrets a partir d’aquest redactat sense que el Parlament hagi de tornar a discutir la LEC. Tenim la proposta força elaborada.

Ernest Maragall volia disciplinar el professorat; en la seva opinió, gandulejava i era el principal responsable del baix rendiment del sistema