Entrevista

Nayara Granados: “Els adults van a la seva i no presten prou atenció a la gent gran”

En el confinament de la primera onada, la Nayara Granados, una nena de 9 anys alumna de 3r de primària de l’escola Andrés Manjón de Alrgarinejo (Granada) i amb una discapacitat visual, va escriure als seus futurs néts per explicar-los que al març de 2020 el coronavirus va obligar al món a aturar-se.

Del seu preciós escrit va néixer aquest conte publicat per l’editorial Destino Infantil i Juvenil (grup Planeta). El relat ens situa al 2070, en el qual una àvia afectuosa, el jo futur de la Nayara, explica als seus néts com es va viure la pandèmia. Però també, què vam aprendre en aquests dies: el valor de la vida, la importància de les coses simples i del contacte humà. Sobretot les abraçades, aquelles que la Nayara no va poder fer als seus avis durant aquest temps, i als quals dedica el conte. Ara l’entrevistem perquè ens expliqui una mica millor com és el seu dia a dia, com va viure el confinament i com s’imagina el futur.

Explica’ns què és el que més t’agrada de l’escola i què fas en el teu temps lliure.

Les meves assignatures preferides són l’educació física, perquè em relaxa fer exercici a l’aire lliure. Però també llengua, perquè aprenc moltes paraules noves per poder expressar-me millor, i plàstica, perquè em transporta al meu món. En el meu temps lliure m’agrada passejar, escoltar música, fer algun que altre Tik Tok, cuinar i ajudar als meus pares en les tasques de casa.

Com vas viure els primers dies de la pandèmia? Quins eren els teus sentiments i emocions? Com et va acompanyar la teva família?

Els primers dies ho vaig viure molt malament, em sentia trista i notava un buit interior que no em deixava ser feliç. Sobretot perquè de cop vaig deixar de veure els meus quatre avis que viuen en un poble de Còrdova, i això per mi era terrible. També estava espantada per la por a allò desconegut, a la durada de la pandèmia, si podia estar contagiada o a encomanar algú de la meva família. Però la meva família intentava animar-me traient-li importància a la situació. I per fer-me contenta em proposaven trucades de telèfon i videotrucades a aquells familiars que tant trobàvem a faltar com els meus avis.

Durant els dies que vam estar tancats a casa, què feies en el teu dia a dia? Què és el que més t’agradava fer i el que menys?

Feia just el que explico en el conte: els deures de l’escola, llegir, dibuixar, escriure, escoltar música, ballar i també una mica de Tik Tok. Aquests dies vaig jugar molt amb els meus pares i també cuinàvem junts. Fèiem de tot una mica perquè els dies fossin més amens i més fàcils de passar i portar, la qüestió era no pensar tant en la situació que es vivia fora. A mi m’agradava fer de tot… Però si hagués de triar alguna cosa em quedo amb els moments compartits, el que més em va agradar va ser que vam gaudir molt els quatre junts. I el que menys, la situació que hi havia al nostre voltant pel maleït virus.

Diries que vas aprendre alguna cosa nova? Amb quin record et quedaries?

Sí que vaig aprendre molt… Vaig aprendre a valorar el significat de la vida i a valorar també les coses que realment importen, i, sobretot, a gaudir del que avui tenim perquè demà no se sap el que passarà. Em quedo amb el record que tots aquests sentiments viscuts han arribat a tota Espanya en forma de llibre i a la vegada, amb les mostres d’afecte que rebo de la gent que el llegeix.

Què et va dur a escriure ‘Los abrazos perdidos’? Va ser fruit d’algun treball de l’escola o simplement ha estat una dedicatòria als teus avis?

Los abrazos perdidos va néixer com a un treball per a la meva escola. Ens van demanar un conte que parlés del coronavirus. Jo, que m’enyorava dels meus avis, pensava en les històries que m’expliquen de quan ells eren joves, i aleshores se’m va acudir la idea. A mi també m’agradaria explicar als meus néts tot el que hem viscut i estic vivint ara. Per descomptat, va dedicat als meus avis, per aquests mesos tan durs que hem passat i seguirem passant fins que tot es normalitzi. Ells saben que en aquest llibre sempre tindran una abraçada meva.

I què et sembla que fins i tot s’hagi publicat?

Aquest mateix conte el vaig utilitzar també per un exercici que em va proposar la meva mestra de l’ONCE, la Vero. Ella em va demanar que em gravés fent coses aquests dies del confinament. Així que em vaig gravar llegint aquest text que tant m’agradava. A la Vero li va encantar, i em va dir que aquest conte era molt bonic i que s’havia de lluir molt més. Fixa’t al final com ha lluït que s’ha convertit en un llibre! Gràcies a l’ONCE, de la nit al dia, tot molt ràpid, el meu conte va arribar a l’editorial Destino i van decidir publicar-lo. A més, molt aviat també estarà en Braille i en sonor per poder així compartir-lo amb els meus companys de l’ONCE. Mai vaig imaginar que seria capaç d’aconseguir alguna cosa així, però al final aquest somni s’ha fet realitat.

Què penses de la gent gran, dels nostres avis? Creus que se senten cuidats?

Penso que la majoria d’avis i àvies estan ben cuidats, alguns en millor condició que altres. Però penso que no reben l’afecte que es mereixen. Potser és l’edat, a mesura que els nens ens fem grans canviem. Els adults van cadascú a la seva i no presten atenció a la gent gran, no els donen l’afecte suficient ni l’atenció que ells necessiten de veritat.

I als nens i nenes diries que se’ls té prou en compte? Com penses que la infància podria participar més de les decisions que es prenen als pobles i ciutats? Almenys en qüestions que els afecten directament com la construcció d’un nou parc, l’horari escolar, la programació cultural per a famílies, etc.

Doncs, la veritat, estaria bé que hi hagués una associació de nens i nenes on es pogués pensar en tots aquests temes, igual com n’hi ha d’altres en què participen adults. Les opinions dels nens també són importants i en moltes ocasions ningú les té en compte. Tots hauríem de ser més conscients que la infantesa es passa i ja no torna mai més, per això cal cuidar-la.

Després de tot el que hem viscut i que sembla que el planeta Terra ens ha donat una bona lliçó… Diries que l’espècie humana canviarà alguna cosa dels seus hàbits?

Sincerament crec que no. La gent actua segons la seva conveniència, sense pensar en els demés. És trist dir-ho, però és així.

Com veus el futur? Com t’imagines d’aquí a 10 anys? I com t’imagines que estarà el món?

El futur del planeta Terra el veig malament. En els últims anys li hem fet molt de mal, hem anat destruint-ho tot a gran velocitat. I això ja és complicat d’arreglar, és difícil de tornar a com era abans. D’aquí a 10 anys em veig estudiant encara amb mascareta i amb mesures de seguretat. Segur que el virus no haurà desaparegut encara i el món seguirà estant trist. Potser les persones també, perquè en 10 anys molts dels nostres avis ja no ens acompanyaran en vida.

Què t’agradaria ser o fer quan siguis gran? En el conte sí que veiem que t’agradaria ser àvia… i què més?

Sí! Per descomptat m’encantaria ser àvia, i estic segura que ho seré. M’agradaria casar-me, ser mare i tenir fills. Però també m’agradaria seguir escrivint i poder transmetre als lectors que les coses que no es veuen pels ulls estan al cor.

De moment, per aquest any quins plans tens? Seguiràs escrivint i explicant històries?

Els meus plans per a aquest any són esforçar-me més en tot i superar totes les complicacions que la vida em posi en el camí. Seguiré escrivint perquè ho faig cada dia, per mi escriure és desfogar-me, deixar els pensaments lliures i la imaginació fluir. Per escrit també es pot aconseguir que tots t’escoltin millor i comprenguin el que vols transmetre. Com bé diu la dita: “Les paraules se les endu el vent”, però el que està escrit es queda per sempre. Tinc diverses idees al cap, que s’arribin a publicar o no, això ja no ho sé, però mentre arribi aquest moment segueixo somiant i escrivint.